S’han acomplert tots els pronòstics; per a bé i per a mal. Hi ha hagut un clar guanyador i un no menys clar perdedor. CiU disposa d’una majoria prou àmplia com per a governar sense problemes ni condicionants, i sobretot sabent que no té al davant cap alternativa possible per malament que ho faci. Ha estat la seva victòria, però també la derrota del tripartit, que no pot justificar-se amb l’argument que no han sabut explicar la feina feta. És que la feina feta no ha satisfet a ningú.
CiU, doncs, s’ha beneficiat en primer lloc de la desfeta i del descrèdit del tripartit. En segon lloc, de la incapacitat i dels errors majúsculs dels grups independentistes que s’han fet la guerra entre ells, quan ho tenien tot a favor per a recollir el descontentament sobiranista manifestat el 10 de juliol. Davant de tanta estupidesa com han demostrat els dirigents independentistes, CiU ha pogut recollir el vot dels qui cercaven una aposta segura; potser menys decididament sobiranista, però segura. I en tercer lloc, CiU ha fet una campanya magnífica, enfront de la grisor de la dels socialistes i l’espaordida d’Esquerra. Uns i altres transmetien la imatge d’uns perdedors que imploraven una segona oportunitat, fins al punt que l’objectiu dels republicans era guanyar als populars una particular i inútil batalleta en el rànquing parlamentari.
Temps hi haurà per a fer anàlisis més aprofundides i, des d’una perspectiva independentista, per a exigir responsabilitats no als protagonistes sinó als culpables d’aquest fracàs. A l’engròs, està clar que una part important del vot independentista l’ha acabat recollint CiU, així com el Partit Popular s’ha aprofitat tant del vot espanyolista que amaga sempre el PSC com el vot xenòfob que, per sort, no ha accedit al Parlament en la seva versió més impúdica.
CiU, doncs, s’ha beneficiat en primer lloc de la desfeta i del descrèdit del tripartit. En segon lloc, de la incapacitat i dels errors majúsculs dels grups independentistes que s’han fet la guerra entre ells, quan ho tenien tot a favor per a recollir el descontentament sobiranista manifestat el 10 de juliol. Davant de tanta estupidesa com han demostrat els dirigents independentistes, CiU ha pogut recollir el vot dels qui cercaven una aposta segura; potser menys decididament sobiranista, però segura. I en tercer lloc, CiU ha fet una campanya magnífica, enfront de la grisor de la dels socialistes i l’espaordida d’Esquerra. Uns i altres transmetien la imatge d’uns perdedors que imploraven una segona oportunitat, fins al punt que l’objectiu dels republicans era guanyar als populars una particular i inútil batalleta en el rànquing parlamentari.
Temps hi haurà per a fer anàlisis més aprofundides i, des d’una perspectiva independentista, per a exigir responsabilitats no als protagonistes sinó als culpables d’aquest fracàs. A l’engròs, està clar que una part important del vot independentista l’ha acabat recollint CiU, així com el Partit Popular s’ha aprofitat tant del vot espanyolista que amaga sempre el PSC com el vot xenòfob que, per sort, no ha accedit al Parlament en la seva versió més impúdica.