Pàgines

dijous, 25 de febrer de 2010

La irresponsabilitat del pacte

Com era d’esperar, el debat parlamentari sobre la crisi econòmica va acabar en un no res. En primer lloc perquè no hi havia voluntat per part de ningú d’arribar a cap consens en concret, i en segon lloc perquè aquest suposat consens ni es necessita ni té cap utilitat. Les mesures que vulgui prendre el Govern català, com l’espanyol, les pot prendre sense necessitat de comptar amb l’oposició, perquè ja té la majoria suficient per a aprovar-les. A part que a Catalunya, sense poder polític, i menys encara poder econòmic, parlar de la lluita contra la crisi és pura comèdia.

Fins ara, el Govern espanyol s’ha limitat a prendre mesures per a poder pagar els efectes de la crisi, però no pas per a sortir-ne. I s’entén que, des d’una perspectiva de dretes, vol fer-la pagar als consumidors, treballadors i pensionistes per tal de garantir que els causants de la crisi no deixin de tenir grans beneficis. Però, a banda d’això, pretendre cercar un pacte amb els socialistes és un quimera i una irresponsabilitat. No pas perquè el partit dels socialistes sigui tan de dretes com el PP, i quan parla de pacte no pretén altra cosa que evitar el desgast que li pot representar tirar endavant en solitari mesures impopulars com la retallada del poder adquisitiu dels treballadors, la rebaixa de les pensions, etc.; els sindicats bé estan disposats, com sempre, a pactar a la baixa els drets dels treballadors. El problema greu de qualsevol que pretengui un pacte amb els socialistes és que ja sap que signarà un paper en blanc o un paper mullat.

El setembre passat els sindicats havien signat un acord amb el Govern espanyol per tal que els funcionaris acceptessin la congelació de les retribucions salarials (hi van posar un increment simbòlic del 0’3%), i la no cobertura de totes les vacants que es produïssin. Doncs, bé el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, ja ha reconegut que caldrà revisar aquest acord; un eufemisme per dir senzillament que no pensa complir-lo. A hores d’ara, ni els sindicats ni ningú no poden acusar el Govern d’incompliment de pactes o de promeses; aquí l’únic irresponsable és el qui signa acords o es creu la paraula d’una gent que no en té, i que fa dels incompliments una norma de conducta.