Per més que m’ho hagin explicat en més d’una ocasió, la veritat és que em costa d’entendre les diferències existents entre les diverses branques de la màfia: la calabresa, la napolitana, la siciliana... Està clar que cadascuna té el seu estil i les seves característiques particulars, però jo sempre hi acabo veient les mateixes característiques comunes; organitzacions específiques per a delinquir, manca d’escrúpols en totes les seves actuacions, justificació de tots els mitjans per a l’enriquiment personal, menyspreu absolut per la dignitat i per la vida de les persones...
No totes actuen amb els mateixos mètodes i procediments, però totes ho fan amb la mateixa finalitat. Unes es mouen sempre amb les armes a la mà; altres es presenten amb corbata i flor a la solapa, deixant la feina bruta per a sicaris especialitzats. Unes prefereixen teixir una enorme xarxa que els dóna cobertura; altres opten per corrompre directament les administracions i institucions. Unes es mouen molt més des de la clandestinitat; altres no tenen cap inconvenient per donar la cara i servir-se, si cal, de mecanismes teòricament legals per aconseguir els seus objectius.
Una de les pràctiques comunes és la de l’anomenada “assegurança forçada”. Un bon dia es presenten davant un empresari, un botiguer o un simple propietari i li proposen que contracti una assegurança per a prevenir possibles actes de sabotatge o agressions externes. Si la víctima s’hi avé, obtenen sucosos beneficis sense haver de fer res més; tret que de tant en tant li poden anar apujant la quota. En cas que la víctima es negui a pagar, els homes de vestit fosc, corbata de ratlles i flor a la solapa s’acomiaden amb un somriure cínic i un ”a reveure”. Al cap de pocs dies, alguna de les propietats de la persona que es va negar a pagar és assaltada, provocant-li nombroses destrosses, cosa que hauria de fer veure a la víctima la necessitat de contractar l’”assegurança forçada”. Si no cedeix a la primera, un segon atemptat amb més danys, o ara ja directament a la persona, l’acaba de convèncer. La història és clara i coneguda: la trampa està en què el mateix que vol vendre’t l’”assegurança” és qui te’n crea la necessitat.
És com el fabricant de programes antivirus que procura fabricar primer el virus que faci necessari el seu producte. O com aquestes anomenades “Agències de qualificació” (1), que no són sinó la pantalla de grans trust empresarials i financers, per a condicionar els estats a favor dels seus interessos. Ells fan els informes pertinents qualificant a la baixa la solvència d’un Estat o d’una administració, per tal d’imposar-los després unes condicions que resultin beneficioses per als seus interessos. Totes aquestes presses per a reduir el dèficit, a costa de l’Estat del benestar, reduint les prestacions socials, retardant la sortida de la crisi, alentint la creació de nous llocs de treball, i sobretot a costa de fer pagar la factura als treballadors, aturats i pensionistes, no són sinó una martingala inventada per aquestes “Agències de qualificació” per encàrrec d’uns interessos empresarials concrets.
Tinc els meus dubtes sobre si cal enquadrar aquestes pràctiques dins de l’estil de la màfia calabresa, la napolitana o la siciliana. En tot cas, les diferències són mínimes.
(1) La fiscalia de Nova York ja està investigant la possible relació delictiva que podria existir entre els bancs Goldman Sachs, Morgan Stanley, UBS, Citigroup, Crédit Suisse, Deutsche Bank, Crédit Agricole i Merrill Lynch, i les Agències de qualificació Standard & Poor's, Fitch Ratings i Moody's Investors Service.
No totes actuen amb els mateixos mètodes i procediments, però totes ho fan amb la mateixa finalitat. Unes es mouen sempre amb les armes a la mà; altres es presenten amb corbata i flor a la solapa, deixant la feina bruta per a sicaris especialitzats. Unes prefereixen teixir una enorme xarxa que els dóna cobertura; altres opten per corrompre directament les administracions i institucions. Unes es mouen molt més des de la clandestinitat; altres no tenen cap inconvenient per donar la cara i servir-se, si cal, de mecanismes teòricament legals per aconseguir els seus objectius.
Una de les pràctiques comunes és la de l’anomenada “assegurança forçada”. Un bon dia es presenten davant un empresari, un botiguer o un simple propietari i li proposen que contracti una assegurança per a prevenir possibles actes de sabotatge o agressions externes. Si la víctima s’hi avé, obtenen sucosos beneficis sense haver de fer res més; tret que de tant en tant li poden anar apujant la quota. En cas que la víctima es negui a pagar, els homes de vestit fosc, corbata de ratlles i flor a la solapa s’acomiaden amb un somriure cínic i un ”a reveure”. Al cap de pocs dies, alguna de les propietats de la persona que es va negar a pagar és assaltada, provocant-li nombroses destrosses, cosa que hauria de fer veure a la víctima la necessitat de contractar l’”assegurança forçada”. Si no cedeix a la primera, un segon atemptat amb més danys, o ara ja directament a la persona, l’acaba de convèncer. La història és clara i coneguda: la trampa està en què el mateix que vol vendre’t l’”assegurança” és qui te’n crea la necessitat.
És com el fabricant de programes antivirus que procura fabricar primer el virus que faci necessari el seu producte. O com aquestes anomenades “Agències de qualificació” (1), que no són sinó la pantalla de grans trust empresarials i financers, per a condicionar els estats a favor dels seus interessos. Ells fan els informes pertinents qualificant a la baixa la solvència d’un Estat o d’una administració, per tal d’imposar-los després unes condicions que resultin beneficioses per als seus interessos. Totes aquestes presses per a reduir el dèficit, a costa de l’Estat del benestar, reduint les prestacions socials, retardant la sortida de la crisi, alentint la creació de nous llocs de treball, i sobretot a costa de fer pagar la factura als treballadors, aturats i pensionistes, no són sinó una martingala inventada per aquestes “Agències de qualificació” per encàrrec d’uns interessos empresarials concrets.
Tinc els meus dubtes sobre si cal enquadrar aquestes pràctiques dins de l’estil de la màfia calabresa, la napolitana o la siciliana. En tot cas, les diferències són mínimes.
(1) La fiscalia de Nova York ja està investigant la possible relació delictiva que podria existir entre els bancs Goldman Sachs, Morgan Stanley, UBS, Citigroup, Crédit Suisse, Deutsche Bank, Crédit Agricole i Merrill Lynch, i les Agències de qualificació Standard & Poor's, Fitch Ratings i Moody's Investors Service.