El Conseller d’Economia, Antoni Castells, preveient que el nou finançament no resoldrà els dèficits de l’administració catalana, ha anunciat un pla d’estalvi: entre tots els Departaments de la Generalitat s’han d’estalviar fins a 900 milions d’euros. Una mesura del tot lògica, si tenim en compte que en el nostre cas tenim una triple crisi: la crisi econòmica general, la derivada del manteniment de l’espoli fiscal que no resoldrà ni el millor dels escenaris possible del nou finançament, i la generada per la pròpia administració que arrossega un dèficit prou important. El tema no és si cal o no estrènyer-se el cinturó, perquè en això ja hi hauria acord unànime, sinó en quines partides cal fer-ho.
Des del punt de vista de la dreta, el primer que caldria retallar són les despeses socials. Per forta que sigui la crisi hi hauria recursos per a salvar grans empreses o entitats de crèdit, però no per a salvar les economies domèstiques i garantir uns mínims de subsistència i de serveis bàsics. Des del punt de vista dels qui fan de l’odi a Catalunya, a la seva llengua i a la seva identitat, la seva raó de ser, el primer que caldria retallar són les despeses de suport a la cultura catalana, a la seva projecció exterior i a totes aquelles accions encaminades a salvaguardar els elements indentitaris; identitaris catalans, s’entén. El Govern de la Generalitat, que no es defineix ni de dretes i ni anticatalà, haurà de fer molts equilibris perquè aquest reajustament del pressupost no acabi afectant les polítiques socials i les de defensa de la pròpia identitat.
Hi ha, però, unes partides que es podrien haver retallat dràsticament des de qualsevol perspectiva. Per exemple, els alts càrrecs de confiança, absolutament sobre dimensionats en l’administració catalana i que equivaldria com a mínim a la meitat del que el Conseller Castells preveu estalviar amb la congelació de les plantilles de funcionaris. O per exemple, les partides de publicitat institucional, que en el cas de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona han assolit nivells que freguen el delicte per tractar-se d’una publicitat caríssima, d’un interès social nul i d’un clar electoralisme de partit.
Des del punt de vista de la dreta, el primer que caldria retallar són les despeses socials. Per forta que sigui la crisi hi hauria recursos per a salvar grans empreses o entitats de crèdit, però no per a salvar les economies domèstiques i garantir uns mínims de subsistència i de serveis bàsics. Des del punt de vista dels qui fan de l’odi a Catalunya, a la seva llengua i a la seva identitat, la seva raó de ser, el primer que caldria retallar són les despeses de suport a la cultura catalana, a la seva projecció exterior i a totes aquelles accions encaminades a salvaguardar els elements indentitaris; identitaris catalans, s’entén. El Govern de la Generalitat, que no es defineix ni de dretes i ni anticatalà, haurà de fer molts equilibris perquè aquest reajustament del pressupost no acabi afectant les polítiques socials i les de defensa de la pròpia identitat.
Hi ha, però, unes partides que es podrien haver retallat dràsticament des de qualsevol perspectiva. Per exemple, els alts càrrecs de confiança, absolutament sobre dimensionats en l’administració catalana i que equivaldria com a mínim a la meitat del que el Conseller Castells preveu estalviar amb la congelació de les plantilles de funcionaris. O per exemple, les partides de publicitat institucional, que en el cas de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona han assolit nivells que freguen el delicte per tractar-se d’una publicitat caríssima, d’un interès social nul i d’un clar electoralisme de partit.