El Premi Nacional de Cultura concedit a l’Associació de Juristes per la llengua pròpia és doblement merescut per la tasca que estan portant a terme i per l’enemic amb què s’enfronten. La Justícia espanyola està farcida d’individus que no creuen en la justícia, no creuen ni en les lleis, i com en altres èpoques actuen en funció de la seva ideologia i posant per davant els seus interessos funcionarials als dels ciutadans. Probablement és l’àmbit en que la corrupció és més manifesta i generalitzada. Ho vam veure, per exemple, en el judici seguit contra els joves acusats d’haver cremat fotografies del Rei: el jutge va prescindir de les lleis, va menysprear les lleis, que estableixen la possibilitat de declarar en la llengua pròpia, com també ho estableix la Carta europea de llengües regionals i minoritàries que forma part de l’ordenament jurídic espanyol.
El magistrat José Maria Vázquez Honrubia no va tenir cap escrúpol a l’hora de desestimar la petició de la defensa, sense necessitat d’haver de sustentar la seva posició amb cap llei ni normativa. Un fet reiterat tantes vegades que ja sembla norma al si de l’aparell judicial. I cada vegada que algú ha volgut denunciar la vulneració de la llei per part d’aquesta mena de jutges, corporativament els òrgans superiors de Justícia han avalat la injustícia, o se n’han rentat les mans. Demà, la Sala de Govern de l'Audiència Nacional estudiarà la petició de la consellera de Justícia, Montserrat Tura, sobre l'ús del català en aquesta institució. Perquè no solament es va negar a permetre que Stern i Roura declaressin en català, sinó que va conculcar els seus drets com a ciutadans en considerar la seva declaració “com si haguessin estat en silenci”, i preferint emetre sentència encara que ell no entengués la declaració dels acusats, abans que posar-hi un intèrpret com succeeix habitual.
Però bé. Es tractava d’un judici polític, probablement amb sentència amanida a priori en funció de l’interès polític del moment i de la voluntat de no provocar més mostres d’adhesió. Però sobretot es tractava d’un judici contra la llibertat d’expressió, i per tant no ens ha d’estranyar que tampoc es respectés el dret dels acusats a expressar-se en la seva llengua.
El magistrat José Maria Vázquez Honrubia no va tenir cap escrúpol a l’hora de desestimar la petició de la defensa, sense necessitat d’haver de sustentar la seva posició amb cap llei ni normativa. Un fet reiterat tantes vegades que ja sembla norma al si de l’aparell judicial. I cada vegada que algú ha volgut denunciar la vulneració de la llei per part d’aquesta mena de jutges, corporativament els òrgans superiors de Justícia han avalat la injustícia, o se n’han rentat les mans. Demà, la Sala de Govern de l'Audiència Nacional estudiarà la petició de la consellera de Justícia, Montserrat Tura, sobre l'ús del català en aquesta institució. Perquè no solament es va negar a permetre que Stern i Roura declaressin en català, sinó que va conculcar els seus drets com a ciutadans en considerar la seva declaració “com si haguessin estat en silenci”, i preferint emetre sentència encara que ell no entengués la declaració dels acusats, abans que posar-hi un intèrpret com succeeix habitual.
Però bé. Es tractava d’un judici polític, probablement amb sentència amanida a priori en funció de l’interès polític del moment i de la voluntat de no provocar més mostres d’adhesió. Però sobretot es tractava d’un judici contra la llibertat d’expressió, i per tant no ens ha d’estranyar que tampoc es respectés el dret dels acusats a expressar-se en la seva llengua.