Pàgines

dissabte, 7 de gener del 2012

Corrupció delictiva i coacció impresentable

Cada vegada que es destapa un cas de corrupció, sobretot quan aquesta està perfectament focalitzada en una persona o institució, hi ha qui intenta treure’n el màxim profit. I una manera de fer-ho és cercant i publicitant persones o grups (per suposat, enemics polítics) que hi han tingut alguna relació, encara que no tingui res a veure amb l’escàndol destapat. Recordem el cas Millet, que durant un temps semblava que qualsevol persona que hi hagués parlat mai ja podia ser sospitós d’alguna cosa, i ara pot passar el mateix amb el cas Undargarin.

I Déu me’n guard que ningú volgués interpretar, ara, que intento defensar o disculpar cap acció delictiva i menys si aquesta ha estat comesa emparant-se en institucions tan caduques i inútils com la Monarquia. Però, el cert és que aquests dies els mitjans de comunicació han publicat llargues llistes d’empreses, de persones o d’institucions que havien fet donatius o establert convenis amb l’Institut Nóos des del qual operava la banda de l’Iñaki. Sovint, es presenten aquests noms sense especificar si els convenis o la finalitat de l’aportació era lícita i interessant, i sense aclarir si realment es va portar a terme l’activitat compromesa i amb uns costos raonables i sense desviacions. El fet que Fèlix Millet cometés un delicte no vol dir que tot el que feia fos delictiu i que, per tant, tothom que hi va tenir tractes ha de ser forçosament sospitós de res. I en el cas del gendre del Rei, exactament igual; alguna cosa devia fer ell i el seu Institut que no fos delictiu!

Per tant, el que interessa del cas de l’Iñaki Undargarin, a part dels delictes comesos, no és la quantitat d’empreses i d’institucions que hi van tenir relacions, sinó què els motivava tenir-n’hi. I aquí és on ens hauríem de plantejar l’ètica de la mateixa casa Reial, i en general de les institucions de l’Estat, quan permet que els seus membres participin en activitats privades, encara que vinguin disfressades d’activitats benèfiques i culturals, però ja no diguem si a més tenen caràcter lucratiu. Una manca d’ètica combinada amb l’estultícia dels qui no se saben estar de voler quedar bé amb el que consideren el Poder, en majúscules. Una cosa és la corrupció obertament delictiva i una altra de més subtil és la coacció que suposa, sobretot per als més submisos mesells, la sola presència d’aquests individus.