Pàgines

dimarts, 17 de juny de 2008

Criticar ERC és pecat?

Arran de les meves intervencions en la sessió plenària del 25è Congrés d’ERC he rebut comentaris de felicitació, però també de discrepància pel que alguns consideren desproporcionada o fora de lloc determinades crítiques a la nostra acció de Govern. Naturalment, totes les opinions són respectables. És cert que, si bé els sectors crítics parlaven en línies generals de donar un gir a la política d’ERC, de posar l’accent en el fet nacional, de ser més contundents i rellevants al si del Govern, ben pocs van fer crítiques concretes a la gestió de Govern, o fins i tot a la gestió del partit, com vaig fer jo.

Més que la veracitat de les crítiques, que de fet ni els mateixos ponents que demanaven lògicament el vot contrari a les meves intervencions no van ser contrarestar ni desmentir, el que algú em qüestionava era la necessitat de fer-les. Per mi el tema és molt clar: estem tan avesats a l’autoadulació col·lectiva que perdem el nord i sobretot perdem el contacte amb la realitat. Ja sé que el tema no és pas exclusiu d’ERC, però jo em sento del que em sento com a propi. Tot el discurs, el de la ponència del Congrés però en general el dels documents i parlaments interns, es basa en presentar un panorama polític amb tres grans blocs: una dreta carrinclona, que ens ha traït amb l’Estatut, la del “català excloent”, que aparenta catalanista però que en realitat només vetlla pels seus interessos...; una esquerra sucursalista, fàcilment controlable des de Madrid, la que vol “marginalitzar el català”, que a l’hora de la veritat també sucumbeix a interessos ben poc d’esquerres (MAT, Quart cinturó...); i finalment nosaltres, un partit únic, diferent, amb una nova manera de fer i d’entendre la política, els únics defensors de la llengua i la cultura del país, els únics que volem una Catalunya i uns Països Catalans lliures, i per tant els únics que podem fer avançar el país cap a la plena sobirania, un partit que ha estat determinant en els Governs tripartits i que ha propiciat els canvis en profunditat...

El problema no és que fem aquest plantejament tan simplista com poc ajustat a la realitat com si fos un espot publicitari, i per tant com una manera de captar nous adherents i de fer veure que la nostra és la millor, de fet l’única, opció possible. Perquè la gent tampoc és tan ingènua, i quan s’exclama contra la política i contra els polítics no hi veu massa diferències entre nosaltres i la resta, ni tampoc és tan miop com per no veure el paper que hi fan, i hi han fet, els diferents grups polítics al Govern. El problema és que aquesta gran mentida que proclamem als quatre vents només ens la creiem nosaltres. I aleshores, en base a aquestes falses premisses, muntem la nostra estratègia, i quedem astorats en veure que la gent, malgrat ser nosaltres els únics que defensem els seus interessos i els del país, no ens dóna el suport que esperàvem. I, a més, com que a l’hora de la veritat s’ha de tocar de peus a terra resulta que creem una dissonància perillosa entre el nostre discurs teòric i la nostra praxi política.

Així s’explica, per exemple, que al Congrés la xiulada més sonada se l’endugués Miquel Iceta del PSC que havia acudit al Congrés com a convidat. No solament va ser una xiulada fora de lloc donat que ell era allà perquè l’havíem convidat nosaltres (una simple qüestió d’educació, penso), sinó que era tot un contrasentit tenint en compte que representava un dels nostres socis de Govern.

Entenc que només si som capaços de veure amb ulls autocrítics la realitat que ens envolta, i per tant el paper que hi juguem nosaltres, podrem portar a terme una estratègia encertada que faci coherent els principis ideològics amb la praxi política, que no creï rebuig i desànim al si del partit en veure que la realitat va per un altre cantó, i sobretot que puguem projectar una estratègia real de país, amb una visió global del país, on nosaltres hi podem de jugar un paper molt important, però els altres també.