Pàgines

diumenge, 20 de juliol de 2008

Creació de grups ètnics a Europa

Finalment, la Constitució francesa recollirà la idea que les diferents llengües que es parlen a França formen part del seu patrimoni. No hi figurarà, però, com es pretenia al principi i era el més lògic, en el seu article 2 on es parla de “la llengua de França”, sinó en l’article 75 on es tracten les qüestions d’àmbit regional. Tenint en compte que els socialistes votaven en contra de la reforma constitucional, no pas per aquest article sinó com un posicionament polític més general, el debat es va limitar a la dreta defensora d’incloure aquesta referència a les llengües encara que en un lloc més amagadet perquè no impactés tant l’ànima jacobina francesa, i l’únic esmenant a aquesta inclusió el comunista Ivan Renar.

El president de la comissió al Senat per la reforma constitucional, Jean-Jacques Hyat, ja va advertir i deixar clar que aquesta modificació no havia de representar l’obertura de cap porta que posés en perill l’obligatorietat del francès en l’esfera pública de l’Estat. Però l’argument d’Ivan Renar semblava ser el contrari (potser per simple esperit de contradicció). Segons ell, i seguint la vella tradició de simular una defensa quan s’està atacant, les altres llengües de França “no han d'aparèixer a la Constitució, sinó a l'escola, la ràdio i la televisió, al carrer”.

Però el més curiós de l’argument d’Ivan Renar va venir quan afirmava la seva temença que això no fos un pas per a “la creació de grups ètnics dins Europa”. D’una banda, barrejant el concepte ètnic amb el concepte lingüístic i cultural en la mesura que ell venia a equiparar la presència del català, el bretó o el basc a l’estat francès amb la del xinès o l’àrab; però de l’altra, amb la convicció que mentre no figurés cap referència al text constitucional, l’Estat (i per extensió Europa) es mantenia ètnicament pur. La seva idea, probablement compartida per més diputats i senadors francesos, era que mentre no es reconegués l’existència d’una realitat (una realitat plural) aquesta no existia. I per tant, des del moment en què es comença a reconèixer la diversitat, la monolítica França s’esberla amb la creació de grups ètnics amenaçadors.