Pàgines

dissabte, 6 de setembre de 2008

Consens en el redactat i no en la lectura

El que ens està passant amb el tema del finançament és exactament el mateix que ens ha passat des de fa més de trenta anys. Els nostres interessos i la nostra visió del món, en tant que catalans, difereix força de la dels espanyols; sovint els interessos són absolutament contraposats. I malgrat tot hi ha gent que s’entossudeix en buscar fórmules de consens i d’acord que ens permetin conviure dins del mateix Estat. I resulta que no escarmentem. Caiem una i altra vegada en el mateix parany. Arribem a acords que, tot i ser de mínims, poden semblar acceptables però després el mateix acord es gira contra nosaltres.

Des dels primers consensos per elaborar una Constitució espanyola que recollís les diferents sensibilitats territorials, fins als pactes per a l’elaboració dels Estatuts d’autonomia, als pactes fets per partits catalans per donar suport al Govern espanyol, i ara en un previsible acord de mínims que es pugui assolir en matèria de finançament, encara que algun partit se’n desmarqui, sempre hem topat amb la mateixa pedra. Val a dir que és la mateix pedra amb què topem a l’hora de fer pactes entre els partits catalans, ja siguin acords del Tinell, acords d’Entesa, o acords d’unitat dels grups catalans enfront de Madrid.

Ens asseiem davant d’una taula i, com que hi ha propostes i projectes diferents, hem de buscar punts de consens. En el benentès que després haurem de presentar l’acord davant l’opinió pública com un èxit fabulós per haver trobat la fórmula màgica en la qual tots hi hem sortit guanyant. Aleshores, la negociació no consisteix en assumir a què renuncia cada part sinó en buscar un redactat que en una primera lectura tothom pugui interpretar a favor seu. Això implica perdre concreció en el text i consensuar termes i expressions ambigües. I com a molt es pacta la manera de vendre a l’opinió pública el text de consens.

Pactem el redactat, però no la lectura. I qui en fa la lectura és, sempre, qui té el poder.