Des d’Esquerra Republicana, en més d’una ocasió s’ha reptar els socialistes catalans a decidir-se entre una fidelitat al seu partit o al seu país. Tant en el tema de l’elaboració de l’Estatut com en les negociacions per al finançament, el PSC ha optat sistemàticament per una fidelitat absoluta al PSOE. Els seus vint-i-cinc diputats a Madrid són vitals per al Govern Zapatero, i en cap cas no han servit per exercir cap mena de pressió per afavorir les negociacions. És cert que, en bona mesura pressionats per ERC, hi ha sectors socialistes que no han acceptat la pèssima proposta de finançament que proposava el Govern espanyol, però no han fet el pas següent d’utilitzar la seva força per aconseguir un acord favorable.
El retret, doncs, de l’opció de partit que fan els socialistes catalans en detriment d’una opció de país, està més que justificat. Ara el que cal veure és si els republicans, també seguint el mateix esquema, fan l’opció de país o l’opció de fidelitat al partit (al PSC) que ja ha fet l’opció a favor de la central espanyola. L’acord a què hauria arribat el Govern tripartit, i per tant amb l’aprovació d’Esquerra, amb el Partit Popular per la configuració del Consell de Garanties Estatutàries ha fet saltar totes les alarmes. Hi havia l’opció d’atorgar, aplicant la llei de Hondt, un lloc més a un membre del Consell nomenat per CiU o l’opció d’atorgar-lo al PP. En un cas, al Consell de Garanties Estatutàries hi hauria una majoria nacionalista, CiU i ERC, i en l’altre la majoria la tindrien el PSC i el PP. No és un tema menor, perquè el Consell de Garanties Estatutàries tindrà capacitat de veto a l’hora d’interpretar el desplegament de l’Estatut i per tant qualsevol proposta de caràcter sobiranista que pogués fer el Govern.
La renúncia dels socialistes catalans a defensar el país, si això ha de suposar enfrontar-se als seus superiors jeràrquics espanyols, és del tot reprovable des d’un punt de vista nacional. Però ja sabem en quina indefinició es mouen. Ara bé, la renúncia d’Esquerra a defensar el país, per tal d’afavorir l’estratègia dels qui estan subordinats a Madrid, seria imperdonable. Puigcercós, conscient del gravíssim error que estan a punt de cometre, que inicialment ja han comès, afirmava ahir que el tema encara no estava tancat, que calia esperar. La setmana que ve, si no hi ha un ajornament, s’ha de resoldre la qüestió i Esquerra té a les seves mans fer una opció de país o una opció de partit (de partit espanyol, PSOE). Sembla impensable que Esquerra se sumi a un pacte per afavorir el PP i l’espanyolisme i per posar una trava més a qualsevol avenç del sobiranisme a Catalunya, hipotecant així un possible govern nacionalista; però de moment ja resulta preocupant la primera relliscada i que la direcció d’Esquerra no sigui taxativa en aquest tema, i que es limiti a dir: 'El Consell de Garanties Estatutàries no és un tema tancat. Està obert i cal esperar'. Esperar què?
El retret, doncs, de l’opció de partit que fan els socialistes catalans en detriment d’una opció de país, està més que justificat. Ara el que cal veure és si els republicans, també seguint el mateix esquema, fan l’opció de país o l’opció de fidelitat al partit (al PSC) que ja ha fet l’opció a favor de la central espanyola. L’acord a què hauria arribat el Govern tripartit, i per tant amb l’aprovació d’Esquerra, amb el Partit Popular per la configuració del Consell de Garanties Estatutàries ha fet saltar totes les alarmes. Hi havia l’opció d’atorgar, aplicant la llei de Hondt, un lloc més a un membre del Consell nomenat per CiU o l’opció d’atorgar-lo al PP. En un cas, al Consell de Garanties Estatutàries hi hauria una majoria nacionalista, CiU i ERC, i en l’altre la majoria la tindrien el PSC i el PP. No és un tema menor, perquè el Consell de Garanties Estatutàries tindrà capacitat de veto a l’hora d’interpretar el desplegament de l’Estatut i per tant qualsevol proposta de caràcter sobiranista que pogués fer el Govern.
La renúncia dels socialistes catalans a defensar el país, si això ha de suposar enfrontar-se als seus superiors jeràrquics espanyols, és del tot reprovable des d’un punt de vista nacional. Però ja sabem en quina indefinició es mouen. Ara bé, la renúncia d’Esquerra a defensar el país, per tal d’afavorir l’estratègia dels qui estan subordinats a Madrid, seria imperdonable. Puigcercós, conscient del gravíssim error que estan a punt de cometre, que inicialment ja han comès, afirmava ahir que el tema encara no estava tancat, que calia esperar. La setmana que ve, si no hi ha un ajornament, s’ha de resoldre la qüestió i Esquerra té a les seves mans fer una opció de país o una opció de partit (de partit espanyol, PSOE). Sembla impensable que Esquerra se sumi a un pacte per afavorir el PP i l’espanyolisme i per posar una trava més a qualsevol avenç del sobiranisme a Catalunya, hipotecant així un possible govern nacionalista; però de moment ja resulta preocupant la primera relliscada i que la direcció d’Esquerra no sigui taxativa en aquest tema, i que es limiti a dir: 'El Consell de Garanties Estatutàries no és un tema tancat. Està obert i cal esperar'. Esperar què?