Des de fa massa temps, la política oficial d’aquest país és tan previsible que esdevé monòtona i sense un interès excessiu. Potser per això, molts van respirar una mica, fins i tot encara que no hi combreguessin del tot, amb l’aparició del moviment dels “indignats”; si més no era una sortida imprevista de la normalitat. Els polítics catalans han complert amb el cerimonial de la Cimera pel Pacte Fiscal, i tothom s’ha mantingut estrictament fidel al guió, de manera que la crònica es podia haver escrit abans d’ahir.
CiU ha jugat la carta del Pacte Fiscal com a element estrella d’aquesta legislatura. I necessita mantenir el tema ben viu, encara que només sigui per a amagar el fracàs de la gestió de la crisi. És, a més, la tradicional estratègia de CiU de marcar un objectiu incert que pot interpretar-se com una veritable aposta de país, però que també pot acabar amb un pacte vergonyant de submissió al Govern espanyol. Els independentistes no poden dir que no a una proposta que en principi podria ser un pas endavant cap a la plena sobirania; però tampoc poden apuntar-s’hi alegrement, perquè estan massa escaldats amb concessions i claudicacions de darrera hora. IC-V estaria en la mateixa posició, amb l’afegit que, com que no pot donar a entendre que està d’acord amb CiU, ha de cercar qualsevol excusa per mostrar-hi desacords, encara que sigui traient temes que no hi tinguin res a veure. El PP i el PSC, encara que al sí d’aquest partit hi ha gent que hi estaria plenament d’acord, no tenen la llibertat de decidir si hi estan d’acord o no, i no poden fer altra cosa que remetre’s a les decisions dels seus superiors; per això parlen de fer propostes creïbles, perquè ells ja saben que el seu partit, diguin el que diguin ells, s’hi oposarà frontalment.
Però bé, és possible que s’arribi a un cert acord, similar al que es va assolir amb l’Estatut; però aquí s’acaba la història. No crec que hi hagi ningú que estigui en els seus cabals que pugui creure que hi ha cap possibilitat que el PP, com faria igualment el PSOE, accepti negociar cap proposta mínimament seriosa de Pacte Fiscal. El PP no acceptaria mai, ni en broma, ni tan sols la proposta que feia l’Enric Millo en el debat del programa Àgora. I és que no hem encertat ni la paraula: com es pot pretendre un “pacte” fiscal amb qui només està obsessionat per aniquilar-nos? Si del que es tracta és de repetir la jugada de l’Estatut, és a dir, fer una proposta per demostrar la manca de voluntat dels espanyols, no sé si valia la pena; però és que si algú es pensava que això del Pacte Fiscal podia arribar a bon port, que s’ho faci mirar.