Pàgines

dimarts, 25 de gener de 2011

El PP malbarata els recursos en plena crisi

És evident que hi pot haver molta subjectivitat a l’hora de considerar què és un malbaratament de recursos. A l’inici de la crisi econòmica tots els economistes mínimament progressistes afirmaven que era lògic que les administracions s’endeutessin en aquestes circumstàncies, cosa que de cop es va capgirat per la dèria irrefrenable d’estalviar i reduir el dèficit. I a l’hora de fer-ho, en funció dels interessos de cadascú, tothom pot considerar que hi ha unes despeses intocables mentre que d’altres serien perfectament prescindibles, encara que en molts casos aquestes despeses seran diametralment oposades segons qui proposi retallar-les.

Els nacionalistes espanyols, per exemple, poden dir que per estalviar hem d’aprimar les administracions autonòmiques, no invertir en delegacions catalanes a l’exterior, o no permetre que es parli català al Senat per no haver de pagar traductors. Per la seva banda, els nacionalistes catalans poden proposar aprimar o eliminar definitivament l’administració de l’Estat, i amb aquesta sola mesura ja tindríem molt de guanyat: si el dèficit fiscal és de 21.000 milions anuals, i el deute acumulat del sector públic català és de 40.607 milions, voldria dir que en dos anys ho tindríem tot eixugat, sense necessitat d’haver de fer gaire més restriccions ni estalvis. Ja sabem que els números no són tan fàcils, però tampoc haurien de ser tan difícils. I, en qualsevol cas, el que no té cap sentit és que amb l’excusa de reduir un dèficit tan important, que a nivell espanyol ho és encara molt més, es vulguin tocar temes menors quantitativament però significatius, sensibles o emblemàtics. Posats a retallar, es podria passar la tisora a la Casa Reial o a la despesa militar espanyola que puja als 17.000 milions.

Però, no. La crisi els ve com anell al dit per poder combatre aspectes tan irrellevants des del punt de vista econòmic, com la traducció simultània al Senat que possibilita que cadascú s’hi pugui expressar en la seva llengua. Però quan el Partit Popular utilitza aquesta demagògia com a forma de mantenir la seva croada en contra de la llengua catalana, és capaç de no guardar ni les formes i proposar aleshores que s’ampliï la traducció tant oral com escrita a la variant valenciana. En aquest cas, l’argument de la crisi i de la necessitat d’estalvi ja no compta; tant li fa, que hi hagi dues traduccions idèntiques, amb un petit accent diferenciat entre el català de Barcelona i el de València, el que preval és la seva absoluta manca d’honestedat.