En una societat competitiva com la nostra sembla que tot ho hem de mesura sota un prisma jerarquitzat. I sovint interessa saber quin lloc ocupem al món, entre les llengües més parlades, les de més difusió a Internet, o les més prolífiques a nivell literari, com si això ens donés més o menys valor com a comunitat lingüística. De la mateixa manera que no acceptem que es consideri el català (i els catalanoparlants) amb menys drets, menys dignitat o menys mèrits, que qualsevol altra llengua de gran difusió com el xinès, l’anglès, l’àrab o l’espanyol, tampoc ens hauria de representar cap valor afegit el fet d’estar, en un d’aquests rànquings, per sobre del basc, de l’eslovè o kikuiu.
Per tant, tampoc hauríem de donar més significació al lloc que ocupa el català pel que fa al nombre de parlants, més enllà de la simple curiositat. No fa massa que la Generalitat va publicar unes dades segons les quals el català ocuparia el lloc 89, però en el llistat de LINGUAMUNDI el català hi apareix en el número 71. Evidentment, en aquest darrer cas, la dada de catalanoparlants està agafada des de la perspectiva més optimista, que és possible que algú vulgui posar en qüestió.
En tot cas, si volem ser primmirats, hauríem de posar en qüestió la valoració que es fa en relació a totes les llengües. És evident que hi ha unes dificultats objectives, potser insalvables, per a fer per a fer un rànquing de les llengües més parlades absolutament fiable o definitiu:
- Hi ha llengües que en no disposar d’estructures polítiques pròpies s’atomitzen o interessa presentar-les com a molt fragmentades (l’occità, l’amazig...)
- Hi ha grups de llengües que, per la raó contrària, interessa presentar-les com a unitàries quan seria molt més discutible (el xinès, l’àrab...)
- Per a segons quines llengües es comptabilitza el nombre total de parlants d’un Estat, donant per sobreentès que tots parlen aquella llengua, i per segons quines es vol distingir entre els que la parlen com a primera llengua, els qui la parlen indistintament amb una altra, o els qui simplement la poden parlar.
- Quan s’agafen dades procedents d’enquestes o censos no sempre és tan clar que tothom respongui amb el mateix criteri quan se li demana quina és la seva llengua.
- En alguns casos es comptabilitza la població emigrada, entenent que manté la llengua d’origen, i en d’altres no.
- No hi ha metodologies equivalents arreu del món, ni hi ha dades prou fiables en molts casos, ni les dades fiables corresponen a un mateix any.
Sigui com sigui, en aquesta mar de prop de 6.000 llengües, el català es troba entre les 100 primeres pel que fa al nombre de parlants. Cosa que ens podria donar una visió més optimista sobre el seu futur. I malgrat tot, la sensació que ens trobem en una situació de risc no és gratuïta.
Per tant, tampoc hauríem de donar més significació al lloc que ocupa el català pel que fa al nombre de parlants, més enllà de la simple curiositat. No fa massa que la Generalitat va publicar unes dades segons les quals el català ocuparia el lloc 89, però en el llistat de LINGUAMUNDI el català hi apareix en el número 71. Evidentment, en aquest darrer cas, la dada de catalanoparlants està agafada des de la perspectiva més optimista, que és possible que algú vulgui posar en qüestió.
En tot cas, si volem ser primmirats, hauríem de posar en qüestió la valoració que es fa en relació a totes les llengües. És evident que hi ha unes dificultats objectives, potser insalvables, per a fer per a fer un rànquing de les llengües més parlades absolutament fiable o definitiu:
- Hi ha llengües que en no disposar d’estructures polítiques pròpies s’atomitzen o interessa presentar-les com a molt fragmentades (l’occità, l’amazig...)
- Hi ha grups de llengües que, per la raó contrària, interessa presentar-les com a unitàries quan seria molt més discutible (el xinès, l’àrab...)
- Per a segons quines llengües es comptabilitza el nombre total de parlants d’un Estat, donant per sobreentès que tots parlen aquella llengua, i per segons quines es vol distingir entre els que la parlen com a primera llengua, els qui la parlen indistintament amb una altra, o els qui simplement la poden parlar.
- Quan s’agafen dades procedents d’enquestes o censos no sempre és tan clar que tothom respongui amb el mateix criteri quan se li demana quina és la seva llengua.
- En alguns casos es comptabilitza la població emigrada, entenent que manté la llengua d’origen, i en d’altres no.
- No hi ha metodologies equivalents arreu del món, ni hi ha dades prou fiables en molts casos, ni les dades fiables corresponen a un mateix any.
Sigui com sigui, en aquesta mar de prop de 6.000 llengües, el català es troba entre les 100 primeres pel que fa al nombre de parlants. Cosa que ens podria donar una visió més optimista sobre el seu futur. I malgrat tot, la sensació que ens trobem en una situació de risc no és gratuïta.