El general Franco deia que ho havia deixat tot lligat i ben lligat. Per sort, hem pogut deslligar moltes coses, però d’altres és evident que no. És la idea d’aquella frase que se li atribueix: “feu com jo, que no em fico en política”. Perquè ell entenia com a política fer qualsevol activitat que no estigués d’acord amb el règim, un règim que en la seva lògica no era política. I aquesta idea va calar profundament en els fidels al dictador i en d’altres que potser només li discutien que mantingués com un feu privat el règim autoritari.
Molts recordaran aquella època en què quan algú proposava de fer una publicació o un escrit en català, de seguida era titllat de “fer política”; fer-ho en castellà, encara que no fos la llengua pròpia ni del país ni dels autors o receptors de l’escrit, era la cosa més normal del món, en la mesura que la imposició del castellà havia de ser acceptada amb la més absoluta normalitat. Era l’herència del franquisme, que encara trobem ben viva en molts àmbits de la vida del país. Nacionalista no és aquell que defensa el seu país, la seva llengua i la seva cultura, sinó només, segons el règim, aquells que defensen la llengua i la cultura catalana, sense acceptar com la normalitat absoluta la discriminació a favor del castellà o la imposició d’aquesta llengua. Una mateixa llei a favor del castellà és un mer tràmit burocràtic que no caldria posar en dubte ni discutir, però la pretensió d’alguns catalans de voler equiparar els seus drets als dels espanyols, això ja és d’una radicalitat inacceptable.
I ho hem vist ara amb el tema del sobiranisme i de les consultes populars. Davant de la convocatòria del 10 d’abril hi ha l’opció d’anar a votar, pel si o pel no, o de no anar a votar; però els hereus del franquisme, entengui’s des del Duran al Montilla, passant per Ciutadans i el PP, ja ens recorden la vella lliçó del dictador: prendre una opció hauria de ser la normalitat, mentre que prendre l’altra és radicalitat i dividir el país. Montilla deia que l’Artur Mas, anant a votar, perdia la representativitat del conjunt de la societat catalana, com si no anant a votar no optés igualment per l’altra de les opcions possibles. És el que diuen en general els socialistes i molts convergents: no es pot acceptar l’opció independentista, perquè això trencaria la unitat de la societat catalana. I l’opció unionista, no?