Un dels
aspectes de la perversió política rau en la capacitat que s’autoadjudica el
poder polític per a burlar les decisions judicials, en forma d’indult. Un cop
dictada sentència, de forma discrecional, el Govern de l'Estat pot concedir indults,
sovint amb menys criteri racional que l’indult que concedeixen a Màlaga per Setmana Santa. Se suposa que les sentències judicials tenen els seus mecanisme
per a ser recorregudes, i per tant per a ser rectificades en cas que la mateixa
administració de Justícia considerés que s’estava cometent un error. Per tant,
per quina motivació es donen els indults?
Suposo que
hi hauria un consens força general, excepte en aquells casos en què hom
exigeixi més venjança que justícia, a l’hora de considerar els indults per
qüestions estrictament humanitàries. Hi poden haver casos en què la pena
imposada esdevé molt superior a la que es pretenia, per raons particulars,
familiars o de malaltia; i en aquests casos crec que pot estar justificat
l’indult, que en tot cas s'hauria de donar des del mateix poder judicial. El que és d’una immoralitat perversa és que els polítics s’atorguin
els indults entre ells mateixos o a amics banquers i empresaris, per a no haver
de pagar pels delictes comesos en l’exercici dels càrrecs. El cas més
escandalós podria ser el de Sílvio Berlusconi que es manifestava ell mateix
perquè li donessin un indult, quan encara té un munt de causes judicials
pendents. És possible que algú digui que li sembla exagerat haver de passar un
temps a la presó per haver comès segons quin tipus de delicte, i tractant-se de
gent que evidentment no representen cap perill d’ordre públic, encara que
potser sí per a la societat en general; però, aleshores, el que no és lògic és
que el codi penal no prevegi molts més casos per a condemnes alternatives a la
presó. La solució no és l’indult, sinó la modificació del codi penal. Però a
molts polítics ja els va bé no tocar un codi penal per més deficiències que
tingui, perquè ells ja compten amb l’indult com a recurs particular.
Hi ha també
els indults atorgats per motivacions estrictament polítiques, com els que el
Rei d’Espanya va demanar al Marroc, i que el rei del Marroc devia concedir no
pas per cap interès envers les persones afectades ni molt menys per la voluntat
de fer justícia, sinó simplement com una cortesia diplomàtica. I, està clar, no
hauria estat d’excessiva cortesia per part del rei d’Espanya demanar un indult
per als presos injustament condemnats al Marroc, com ara pels presos polítics
defensors de la democràcia i de les llibertats; les del poble sahrauí per
exemple. Per això, podia passar l’error de deixar anar un pederasta, que
casualment havia treballat al servei de les forces armades espanyoles, o
col·locar en la llista d’indultats traficants de drogues o altra mena de
delinqüents; de tot, menys defensors de les llibertats democràtiques. Els Reis
ho haurien trobat de poca cortesia diplomàtica.