Si seguíssim el mateix criteri que es fa servir per a prohibir manifestacions i il·legalitzar formacions polítiques abertzales, adduint que com que hi ha membres d’aquestes organitzacions més o menys vinculats amb altres organitzacions il·legals o que no els condemnen o que fins i tot hi donen suport, avui la Justícia estaria emprenent la il·legalització del Partit Popular com a associació il·lícita amb finalitats delictives. La quantitat de dirigents, càrrecs i ex alts càrrecs del partit i institucionals involucrats en pressumptes delictes ho justificaria plenament. Però ja sabem que és una solemne bajanada pretendre que la Justícia medeixi amb el mateix criteri grups i persones d’ideologies tan diferents.
Qualsevol altra organització, mínimament d’esquerres o nacionalista, que es veiés involucrada en una quantitat tan gran d’escàndols de corrupció, seria linxada per tots els mitjans de comunicació, inclosos els que en teoria li podrien ser més afins. En el cas del PP, no. La seva premsa, amb un pes importantíssim en l’àmbit espanyol, minimitza els fets i els considera com a casos puntuals o irrellevants; o com a mínim s’escandalitza molt més i dóna molta més publicitat al possible espionatge de dirigents populars. Naturalment, només els escandalitzen les pressumptes escoltes il·legals fetes al seu partit, però no les fetes i confirmades a Nafarroa Bai, per exemple. Els serveis d’intel·ligència de l’Estat, d’aquest i de qualsevol altre, sempre fan accions d’espionatge, legalment anomenades diligències informatives fetes amb discreció. Les fan els governs socialistes com les van fer els governs populars. Si ara és notícia no és perquè els professionals del periodisme valorin com a noticiable el fet, sinó que, fidels al partit que domina els mitjans, han de crear una cortina de fum per amagar les seves vergonyes en forma causes obertes per corrupció generalitzada.
És la mateixa estratègia que utilitzen els socialistes catalans contra CiU per amagar la seva submissió al PSOE, alertant de reunions secretes entre CiU i el PP. Tothom sap que tots els grups polítics, per rivals que siguin públicament, mantenen contactes i reunions discretes permanentment. Això no seria notícia; és la normalitat de cada dia. Com diu el manual de periodisme, la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó que aquesta mossegui el gos. Els mitjans de comunicació, però, es fan ressò de la quotidianitat presentant-la falsament com a notícia perquè hi ha més professionals que utilitzen el carnet de partit que el de periodista.
Qualsevol altra organització, mínimament d’esquerres o nacionalista, que es veiés involucrada en una quantitat tan gran d’escàndols de corrupció, seria linxada per tots els mitjans de comunicació, inclosos els que en teoria li podrien ser més afins. En el cas del PP, no. La seva premsa, amb un pes importantíssim en l’àmbit espanyol, minimitza els fets i els considera com a casos puntuals o irrellevants; o com a mínim s’escandalitza molt més i dóna molta més publicitat al possible espionatge de dirigents populars. Naturalment, només els escandalitzen les pressumptes escoltes il·legals fetes al seu partit, però no les fetes i confirmades a Nafarroa Bai, per exemple. Els serveis d’intel·ligència de l’Estat, d’aquest i de qualsevol altre, sempre fan accions d’espionatge, legalment anomenades diligències informatives fetes amb discreció. Les fan els governs socialistes com les van fer els governs populars. Si ara és notícia no és perquè els professionals del periodisme valorin com a noticiable el fet, sinó que, fidels al partit que domina els mitjans, han de crear una cortina de fum per amagar les seves vergonyes en forma causes obertes per corrupció generalitzada.
És la mateixa estratègia que utilitzen els socialistes catalans contra CiU per amagar la seva submissió al PSOE, alertant de reunions secretes entre CiU i el PP. Tothom sap que tots els grups polítics, per rivals que siguin públicament, mantenen contactes i reunions discretes permanentment. Això no seria notícia; és la normalitat de cada dia. Com diu el manual de periodisme, la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó que aquesta mossegui el gos. Els mitjans de comunicació, però, es fan ressò de la quotidianitat presentant-la falsament com a notícia perquè hi ha més professionals que utilitzen el carnet de partit que el de periodista.