Pàgines

diumenge, 17 de febrer de 2008

Nadal tranquil•litza els empresaris

Ja sé que és una reacció molt poc mesurada i si voleu irracional, però després de veure com les empreses de la construcció i les immobiliàries amassaven grans fortunes a base de jugar amb un bé tan essencial com el de la vivenda, un pot pensar que ja els està bé que d’una vegada per totes els hagi esclatat la bombolla a les mans. Després, pensant-ho millor, hom s’adona que n’hi ha que juguen sempre amb les cartes marcades. Primera perquè les conseqüències de la crisi en tot cas la pagaran els treballadors, amb més precarietat laboral i amb més atur, i segona perquè les creences en el liberalisme s’esfumen tan aviat com les lleis del mercat els són adverses.

L’expansió immobiliària, el creixement desaforat i sense mesura, amb la complicitat de les administracions, proporcionava sucosos beneficis que lògicament no es traslladaven als treballadors (vivim en un país capitalista!). Ben al contrari, s’incentiva la immigració per tal que sempre hi hagi gent en atur disposada a treballar al preu que sigui. D’aquesta manera, proporcionalment, els costos laborals s’han reduït en els darrers anys, contribuint així a incrementar els desmesurats beneficis empresarials. Quan els beneficis comencen a no ser tan escandalosos (no cal esperar a tenir pèrdues, per suposat), els primers a rebre són els treballadors, que es poden tornar a trobar sense feina. La legislació està sempre de la seva part: contractes escombraries, subcontractacions, expedients de regulació i de fallida (la fraudulenta inclosa), etc.

A l’època de les vaques grasses prevalia el principi liberal de la llei del mercat: els preus es marcaven no pas en funció dels costos sinó en funció de la demanda. I, aprofitant que la gent té necessitat de viure en algun lloc o altre, es podia anar estirant la corda per tal d’obtenir els màxims beneficis. Mentre n’hi hagi que estiguin disposats a pagar un preu alt per quina raó s’ha de vendre a un preu més baix? Però, ai las, quan el mercat no els és tan favorable no podem pas deixar l’empresariat als capricis de la llei d’oferta i la demanda. La lògica ens diria que, com en els articles de temporada, ara tocaria una època de rebaixes. Però no. Per això els ciutadans estem pagant unes estructures administratives i de poder. Oblidem-nos del liberalisme, mentre no arribin moments millors, i fem-nos solidaris de la crisi immobiliària!.

La ministra Chacon ja anunciava que els empresaris que, havent fet una promoció de vivenda de preu lliure, no poguessin col·locar els pisos als preus de mercat (el mercat que ells havien inflat) podrien acollir-se a posteriori als beneficis de la vivenda protegida. Fantàstic. I ara ha estat el Conseller Nadal el qui, en una reunió pre electoral amb empresaris del sector, els ha tranquil·litzat argumentant que ja els donaran un cop de mà promovent més obra pública que mai. El problema no és que es promogui obra pública, està clar, sinó que s’argumenti que es farà per pal·liar la crisi que podria abatre’s sobre el sector. En el moment en què els empresaris es feien la barba d’or construint i venent a preus desorbitats, era quan les administracions havien d’haver sortit en defensa del consumidor promovent vivenda assequible. Però això els hauria fet la competència i hauria trencat les regles del lliure mercat, diuen. Ho faran ara, trencant les regles del mercat, i no pas per fer possible que els ciutadans puguin exercir el dret a l’accés a una vivenda (que fins ara havien obviat), sinó per garantir “l’estabilitat del sector”, un eufemisme per referir-se a la socialització de les pèrdues.