Pàgines

diumenge, 4 de desembre del 2011

Hi haurà temps per a plantejaments més agosarats?

Hi ha dies que voldria creure en la sinceritat dels polítics. Però no és pas fàcil. Jordi Pujol es va passar 25 anys dient incansablement que si Espanya no ens acceptava tal com érem, hauríem de replantejar-nos el nostre encaix amb Espanya; a Madrid li demostraven també reiteradament que d’acceptar-nos tal com són, amb llengua, cultura i personalitat pròpia, ni en broma. El catalanet amenaçava i a l’espanyol se li escapava el riure perquè sabia del cert que tot plegat era una pantomima i que el catalanet acabaria ajupint el cap, passés el que passés.

L’Artur Mas també ha emprat aquest recurs de simular que s’amenaça Madrid. Ho va fer amb l’Estatut, amb la sentència del Constitucional, i ara hi torna amb el Pacte Fiscal. El President advertia abans d’ahir que si la seva proposta de pacte fiscal fracassa, ja “hi haurà temps per a plantejaments més agosarats”. Però tot seguit, ell mateix proposa una estratègia basada en allargar el màxim el procés: primer crearà una comissió d’estudi a través de la seva fundació CATDEM (com si no estigués ja sobradament estudiat, o no hi hagués una comissió parlamentària amb un dictamen a punt); d’aquí a un any, suposant que es compleixin els terminis, es disposarà d’un primer esborrany que voldrà posar a la consideració dels altres partits, per a després iniciar el procés negociador... Total, que ens n’anirem al final de la legislatura i encara no haurem començat ni a negociar, i per tant encara no serà el moment de formular “plantejaments més agosarats”. A les portes d’unes noves eleccions, es tornarà a posar el tema en el programa electoral, i qui dies passa anys empeny... però tot seguirà exactament igual.

Si el problema fos que hi ha independentistes que voldrien córrer massa, i uns altres sobiranistes que tenen l’estratègia d’anar pas a pas, ben mirat no seria cap problema. El raonament de portar a Madrid una proposta, sigui un Estatut, una concepció federal o un pacte fiscal, amb el plantejament de canviar de rumb en cas que no ens sigui acceptat, no estaria pas tan mal enraonat. El que passa és que durant massa anys i de forma excessivament reiterada hem vist que aquest recurs no era sinó una estratagema per a continuar vivint del “cuento” sense fer mai cap pas definitiu a favor del país. Que aquesta vegada va de debò? Costa de creure, la veritat.