Ho deia no fa gaire dies l’eurodiputat Ramon Tremosa “Al president Mas se li perdonaran les retallades, però no que no faci un pas endavant nacional”. Jo no ho diria així, però té la seva part de raó.
Hores d’ara, quan les xifres macroeconòmiques i sobretot les que pateixen els ciutadans dia a dia, s’han disparat negativament en el darrer any, en la direcció literalment contrària a la que havien pronosticat en aplicar les primeres mesures d’ajustament, ja és insostenible continuar dient que tot és culpa de la gestió del Govern anterior. No solament no han aturat el suposat malbaratament de recursos (a l’hora de la veritat s’ha retallat en sanitat i ensenyament, bàsicament), ni han complert cap de les seves promeses i pronòstics (excepte la promesa d’afavorir els més poderosos), sinó que les seves mesures, igual que a l’Estat espanyol, han comportat més empobriment i per tant més dèficit, i per tant més necessitat de noves retallades. Se li podrien perdonar, potser, si hagués tingut un gest d’honestedat admetent que no feia res més que el que li imposaven des de fora; el que passa és que admetre això, implicaria admetre també la imperiosa necessitat d’assolir una major sobirania.
Fins i tot admetent que tenia ben poc marge de maniobra, els sacrificis exigits a la ciutadania es podrien perdonar si servissin per alguna cosa. De moment, seguint l’experiència grega i portuguesa, les polítiques imposades per la Unió europea han ocasionat un agreujament alarmant de l’economia d’aquests països. Apujar l’IVA, per exemple, no els ha representat més ingressos a les arques públiques sinó més empobriment de la població i increment de l’economia submergida. Les mesures d’ajust no han suscitat la confiança dels mercats, sinó el contrari: molt malament deuen estar aquests països que hagin de fer aquests ajusts! Tots aquests sacrificis no han servit per emprendre ni una sola mesura de reactivació de l’economia o de lluita contra l’atur.
Podem fer veure que som desmemoriats; però tots recordem les declaracions del President i dels seus Consellers a l’inici del seu govern dient que prenien unes mesures doloroses, però que eren necessàries per a començar la recuperació a l’any següent, és a dir el 2012. Passaríem, doncs, un mal any però tot seguit les seves mesures farien el seu efecte; el Conseller de Treball encara mantenia que rebaixaria l’atur a la meitat.
Una altra cosa és que si, com a mínim, aquest Govern de la Generalitat fa algun pas endavant des del punt de vista nacional (de moment no n’ha fet ni un, i sí que n’ha fet algun enrere), aleshores potser sí que li perdonaríem la pèssima política econòmica basada en fomentar la recessió. Els milers (direm milions?) de persones que el dia onze ens manifestarem a Barcelona, probablement faríem de bon grat nous sacrificis transitoris (que segurament caldran) per assolir la independència, i fins i tot oblidaríem els que ens han obligat a fer per tal d’acontentar els bancs i les grans corporacions.
En les paraules de Ramon Tremosa hi ha potser la disjuntiva de futur del President Mas: Un President que ha gestionat pèssimament i sense cap criteri propi una crisi que ha estat incapaç de redreçar, o un President que, al marge de tot això, ens ha portat cap a la independència. De la mediocritat del qui gestiona la misèria a l’heroïcitat del qui ens porta a la gran fita final.