Pàgines

dijous, 17 de juliol del 2008

Solidaritat forçada, injustificada i mal adreçada

Insisteixo en el tema de les balances fiscals, perquè crec que donem per suposats alguns principis caient en la seva lògica, la dels espanyols, que no té per què ser la nostra. Ens presenten uns números que per a la majoria dels ciutadans no són fàcils d’entendre, però que tothom resumeix dient que hi ha unes regions que aporten més a l’Estat del que en reben. I mentre a Madrid diuen que això és normal, perquè cal aplicar el principi de solidaritat i de redistribució de la riquesa, aquí diem que la nostra aportació és excessiva. Com que els números, amb les oscil·lacions que es vulgui, són els que són, tot el debat es centra en saber quins són els límits de la solidaritat, i a partir de quin percentatge podem començar a parlar de solidaritat excessiva, o d’espoli.

Ja em fa mala espina que la dreta faci bandera del principi de redistribució de la riquesa. Aquesta mena de solidaritat interterritorial es podria aplicar a altres àmbits econòmics? D’altra banda, se suposa que la solidaritat hauria de servir per a poder garantir als ciutadans els mateixos drets, i d’alguna manera, els mateixos serveis. En aquests moments, les diferències interterritorials pel que fa a infraestructures i serveis no són tan evidents i en tot cas no sempre són a favor nostre. És a dir que estem aportant, en detriment de poder millorar els serveis i infraestructures de casa nostra, perquè altres comunitats receptores d’aquesta solidaritat estiguin millor que nosaltres.

Ara ja entenc més que la dreta faci bandera d’aquesta pretesa redistribució de la riquesa: senzillament perquè no es tracta de cap redistribució. Es tracta, des d’una visió nacionalista, d’enfortir i solidificar el concepte d’Espanya. Aquí la solidaritat no hi pinta res. L’Estat ha de poder demostrar que té un control absolut de tots els seus territoris i que els gestiona al seu albir, i alhora ha de poder disposar d’elements coercitius cap a aquells territoris declarats sospitosos, o poc afectes al règim.

Des d’una perspectiva catalana entenc que el tema s’hauria de plantejar de bell nou. Solidaritat? Oi tant! Però la solidaritat entesa com un acte de llibertat, i no imposada. Aquest hauria de ser un primer principi. I una solidaritat per a fer què? Algú ens ha d’explicar quina és la finalitat de les nostres aportacions, no sigui que serveixin per a oferir la gratuïtat dels llibres de text que aquí no tenim, o per evitar tenir autopistes de peatge com les que aquí sí que tenim. Per tant, una solidaritat adreçada a qui? Que, malgrat la crisi, podem considerar-nos un país ric? Certament, hi ha molta diferència entre la riquesa d’un país i un altre, i evidentment nosaltres som al bàndol dels rics. Però les diferències substancials, les que en justícia caldria reduir, no són les que hi pugui haver entre Catalunya i Extremadura o entre el País Valencià i Andalusia, sinó entre aquestes i l’Àfrica subsahariana, posem per cas.

Ep, això ja és solidaritat internacional! Això ja és una altra cosa, diuen. Aleshores, s’entén perfectament que la dreta espanyola (la cavernària del PP i la més endolcida del PSOE) clami per una pretesa redistribució de la riquesa, perquè el que defensa fonamentalment és la seva visió nacional i nacionalista d’Espanya.