Tots els analistes assenyalen, amb més o menys matisos, unes mateixes causes de la crisi. Hi ha hagut uns excessos especulatius, uns errors de càlcul dels riscos que assumien entitats bancàries i asseguradores, una irresponsabilitat a l’hora d’impulsar endeutaments desmesurats, i en definitiva creure en un creixement sense límits fonamentat en el no res. Primer va caure el món de la construcció, i darrere seu les empreses financeres insolvents, per acabar amb la banca, la caiguda del consum, i per tant la rendibilitat de moltes empreses.
No cal insistir-hi: la crisi la pagarem els ciutadans del carrer, no pas els qui havien fet les grans fortunes amb l’especulació, ni els prestamistes sense fons, ni els banquers a qui els Estats en nom nostre els treuen les castanyes del foc, ni les multinacionals que mantindran el seu nivell de beneficis a base de reduir dràsticament les plantilles. Les solucions adoptades pel món occidental no són les corresponents a un model liberal, sinó molt més conservadores, pròpies d’un caciquisme del capital; però no hi ha res a fer, dretes i esquerres a l’hora de la veritat coincideixen en aquest model econòmic basat en repartir-se les càrregues: uns se’n duen els beneficis, i els altres, les pèrdues.
Però, hom podria pensar que, com a mínim, la crisi podria servir per corregir alguns dels errors i dels excessos comesos. Però no. Els Estats no fan sinó preparar el terreny per a reprendre l’activitat que ens havia portat fins aquí. Res de fer cap mena de replantejament sobre models de creixement; sobre la necessària intervenció dels poders públics quan l’economia funciona bé per evitar els excessos, enlloc d’esperar a intervenir quan s’han de pagar les conseqüències d’aquests excessos; sobre la consideració de la vivenda com a bé de primera necessitat, amb el qual no s’hauria de poder especular... Res de res. Pagar la factura, apuntalar els causants de la crisi, i preparar el terreny per a tornar-hi. “Que no ha estat res!”
No cal insistir-hi: la crisi la pagarem els ciutadans del carrer, no pas els qui havien fet les grans fortunes amb l’especulació, ni els prestamistes sense fons, ni els banquers a qui els Estats en nom nostre els treuen les castanyes del foc, ni les multinacionals que mantindran el seu nivell de beneficis a base de reduir dràsticament les plantilles. Les solucions adoptades pel món occidental no són les corresponents a un model liberal, sinó molt més conservadores, pròpies d’un caciquisme del capital; però no hi ha res a fer, dretes i esquerres a l’hora de la veritat coincideixen en aquest model econòmic basat en repartir-se les càrregues: uns se’n duen els beneficis, i els altres, les pèrdues.
Però, hom podria pensar que, com a mínim, la crisi podria servir per corregir alguns dels errors i dels excessos comesos. Però no. Els Estats no fan sinó preparar el terreny per a reprendre l’activitat que ens havia portat fins aquí. Res de fer cap mena de replantejament sobre models de creixement; sobre la necessària intervenció dels poders públics quan l’economia funciona bé per evitar els excessos, enlloc d’esperar a intervenir quan s’han de pagar les conseqüències d’aquests excessos; sobre la consideració de la vivenda com a bé de primera necessitat, amb el qual no s’hauria de poder especular... Res de res. Pagar la factura, apuntalar els causants de la crisi, i preparar el terreny per a tornar-hi. “Que no ha estat res!”