Ho he hagut de llegir un parell de vegades per acabar-m’ho de creure. El dirigent socialista José Zaragoza, parlant de possibles pactes electorals, deia que l’ambició del PSC era governar en solitari, és a dir tenir una majoria suficient com per no haver de pactar amb cap altre grup polític; o millor dit aconseguir un resultat en què no sigui possible que la suma d’altres forces polítics conformin una altra majoria, que no és ben bé el mateix. Fins aquí és de pura lògica i és el que voldria qualsevol grup polític quan es presenta a unes eleccions; no hi ha ningú que cregui en la bondat de les coalicions, ni per a fer fronts d’esquerres ni fronts nacionalistes. Però la perla ve després, quan Zaragoza ha de respondre sobre la hipòtesi d’un pacte sociovergent i diu que només es justificaria si hi hagués una “emergència nacional” que, segons ell, seria “en el cas que cap de les dues formacions poguessin formar govern”.
És la mesura exacta del concepte de política que té el senyor Zaragoza, i al seu darrer el PSC, i molt probablement també altres dirigents i partits. L’objectiu únic de la política és l’assoliment del poder, tant se val que sigui per a fer polítiques de drets com d’esquerres, per a fer polítiques a favor del país o a favor del país veí, l’important és ser al poder. Per tant, per ell, “una emergència nacional” no seria una sentència del Tribunal Constitucional que ens deixés sense el marc legal que va votar la ciutadania, ni ho seria la incapacitat governamental de fer sortir el país de la crisi, ni molt menys el retrocés cada vegada més alarmant de la llengua catalana, o la pèrdua de confiança dels ciutadans envers la classe dirigent i la seva política de disputa de poltrones. Per ell, l’”emergència nacional” seria que el seu partit, o el suposat rival amb qui es disputen l’hegemonia, no pogués formar govern. Aquest és el seu drama nacional: no poder continuar vivint del poder. Convergents i socialistes, donat el cas, es posarien ràpidament d’acord perquè seria “una emergència nacional” i perquè al capdavall les seves diferències tampoc són tantes, ni en l’àmbit social ni en l’àmbit nacional.
Quan es parla de desafecció política no ens referim a una incomprensible manca d’interès dels ciutadans per la política. Sinó a una més que justificada aversió a uns polítics perversos que han pervertit la política fins a l’extrem d’expressions com la de José Zaragoza. Potser l’“emergència nacional” comença a ser poder bandejar de la política aquesta colla de putrefactes sangoneres que ja s’han avesat a viure a costa dels altres i a costa del país
dissabte, 9 de gener del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)