L’Estat espanyol s’ha sortit amb la seva: amb l’excepció feta de La Caixa, ha aconseguit esborrar del mapa les caixes catalanes. No li ha costat massa, perquè la resistència ha estat ben escassa. La voracitat dels grans bancs, que no podien tolerar que gaire bé un cinquanta per cent dels estalvis de la gent estigués dipositat en les caixes, va motivar que ordissin una estratagema per a fer-se amb el botí, amb la complicitat imprescindible del Banc d’Espanya i del Govern de torn.
La majoria d’aquestes caixes catalanes eren petites o mitjanes entitats, molt arrelades al territori, que han comès molts errors, però que es mantenien perfectament viables, amb beneficis fins al darrer any. L’increment de la morositat i de l’entrampament amb el sector immobiliari havia creat problemes a aquestes entitats, però no pas per a fer perillar la seva supervivència. El que posava en dubte la seva viabilitat era el requisit imposat de disposar d’un capital mínim garantit. Per això el mateix Banc d’Espanya va impulsar les entitats a fusionar-se, presentant aquesta fusió com la solució idònia per als seus problemes. Sabien que era trampa, però els dirigents de les entitats, alguns conscients de la seva mala gestió i incapaços de reconèixer-ho amb una lògica dimissió, s’hi van apuntar sense protestar. Fins i tot alguna, com la Caixa de Manresa, abans de la fusió presumia de ser una de les caixes més solvents de l’Estat. Lògicament, tal com havia previst el Banc d’Espanya, les fusions no van servir per a res, i només va caldre incrementar una mica més les exigències de capital garantit perquè les noves entitats fusionades es trobessin en un carreró sense sortida. Ara, el Banc d’Espanya, amb una aportació relativament ridícula comparada amb el volum de les entitats, s’ha fet amb el control de Catalunya Caixa i d’Unnim. I si el Govern català no va dir res a l’inici del procés, tampoc ha aixecat la veu en el final.
No solament això, sinó que el Conseller d’Economia gosa contradir el que sembla una evidència: hem perdut el tramat de caixes catalanes, llevat de La Caixa. I afirma que les entitats intervingudes continuen essent caixes i bancs catalans; catalanes en mans del Banc d’Espanya, que pot tenir qualsevol propòsit excepte el de recuperar les dues entitats del país. Un cop feta la usurpació, es disposen ara a vendre-les a algun banc espanyol, que en traurà un bon profit. I el Govern català es limita a dir que no passa res. Res, excepte que han fulminat el sistema de caixes catalanes.
La majoria d’aquestes caixes catalanes eren petites o mitjanes entitats, molt arrelades al territori, que han comès molts errors, però que es mantenien perfectament viables, amb beneficis fins al darrer any. L’increment de la morositat i de l’entrampament amb el sector immobiliari havia creat problemes a aquestes entitats, però no pas per a fer perillar la seva supervivència. El que posava en dubte la seva viabilitat era el requisit imposat de disposar d’un capital mínim garantit. Per això el mateix Banc d’Espanya va impulsar les entitats a fusionar-se, presentant aquesta fusió com la solució idònia per als seus problemes. Sabien que era trampa, però els dirigents de les entitats, alguns conscients de la seva mala gestió i incapaços de reconèixer-ho amb una lògica dimissió, s’hi van apuntar sense protestar. Fins i tot alguna, com la Caixa de Manresa, abans de la fusió presumia de ser una de les caixes més solvents de l’Estat. Lògicament, tal com havia previst el Banc d’Espanya, les fusions no van servir per a res, i només va caldre incrementar una mica més les exigències de capital garantit perquè les noves entitats fusionades es trobessin en un carreró sense sortida. Ara, el Banc d’Espanya, amb una aportació relativament ridícula comparada amb el volum de les entitats, s’ha fet amb el control de Catalunya Caixa i d’Unnim. I si el Govern català no va dir res a l’inici del procés, tampoc ha aixecat la veu en el final.
No solament això, sinó que el Conseller d’Economia gosa contradir el que sembla una evidència: hem perdut el tramat de caixes catalanes, llevat de La Caixa. I afirma que les entitats intervingudes continuen essent caixes i bancs catalans; catalanes en mans del Banc d’Espanya, que pot tenir qualsevol propòsit excepte el de recuperar les dues entitats del país. Un cop feta la usurpació, es disposen ara a vendre-les a algun banc espanyol, que en traurà un bon profit. I el Govern català es limita a dir que no passa res. Res, excepte que han fulminat el sistema de caixes catalanes.