Pàgines

dijous, 31 de maig del 2012

Cimera pel Pacte fiscal. I ara, què?

Poca cosa podíem esperar d’aquesta cimera sobre el Pacte Fiscal. Les reunions prèvies ja feien preveure que CiU continuaria jugant amb les ambigüitats, donant a entendre que fàcilment estaria disposada a renunciar-hi, per gota que els partits espanyols li donessin una coartada. De sobres és conegut el posicionament de Duran i Lleida, i fins i tot el portaveu del Govern, Francesc Homs, abans-d’ahir es permetia contradir i negar obertament les solemnes declaracions que havia fet el President de la Generalitat al Parlament: Mas havia assegurat que Catalunya tindria hisenda pròpia a través del Pacte o per decisió sobirana, i Francesc Homs el contradeia dient que res de res, que si no podien obtenir el Pacte (cosa que ja saben que és absolutament impossible), no tenien el Pla B que havia anunciat el President.

El sistema de certificar el fracàs acostuma a ser sempre el mateix. Com que els polítics ja estan avesats a mentir i a enganyar la ciutadania, a l’únic acord a què són capaços d’arribar és a camuflar el seu fracàs. I en això sí que es posen d’acord: es troba una fórmula tan ambigua com inútil, que no vulgui dir res, i que tothom s’hi pugui sentir justificat. Tant el PP com el PSC, curiosament parlen d’un sistema “singular”, que no vol dir res, però que si per a algú volgués dir alguna cosa les seves respectives centrals també s'hi oposarien obertament. Només és una picada d'ullet a CiU, per fer-los caure en el parany, i fer-los creure que hi ha marge per a la negocioació, que lls ja saben com acabarà. Ciutadans, com a mínim era més honesta: Catalunya ha de ser una regió més, i com a tal ha d’acceptar el que li vingui donat des de Madrid, o el que és el mateix no pot fer cap pas sense tenir el vist-i-plau del Govern espanyol i de la resta de comunitats autònomes. CiU haurà d’escollir entre l’espanyolisme que per acontentar els seus superiors de Madrid està disposat a treballar per evitar que Catalunya tingui més recursos, més possibilitats de sortir de la crisi, o el catalanisme que ja està fart de tant d’espoli i que vol fer un pas endavant cap a la seva sobirania.

El cas d’IC-V és d’un cinisme que em dol molt més, precisament perquè jo m’hi podria sentir més proper: està clar que des d’una perspectiva d’esquerres, un Pacte Fiscal, el fet de poder disposar dels nostres recursos, ens permetria fer més polítiques d’esquerres, més polítiques socials (que tampoc tenen massa a veure amb les que feia el Tripartit, val a dir-ho). Però posar el dubte de si ens interessa o no disposar dels nostres recursos en funció de l’ús que en pot fer ara l’actual Govern de la Generalitat em sembla d’una mesquinesa fora de mida: com a país, necessitem els nostres diners, per a fer polítiques més de dretes o més d’esquerres segons vulguin els ciutadans de Catalunya: O és que IC-V renuncia ja d’entrada a què Catalunya tingui algun dia un Govern d’esquerres?

dimecres, 30 de maig del 2012

Delinqüència i baix nivell cultural

Sempre s’ha dit, com un tòpic, que la delinqüència troba el millor caldo de cultiu en la marginació i en el baix nivell cultural. Quan es parla dels baixos fons, sovint ens referim a ambients de valors escassos, grollers, bruts.. que produeixen nàusees i rebuig de bell antuvi. I com a excepció a aquest tòpic hi hauria, com un tòpic més, l’anomenada delinqüència de guant blanc. Caldria veure on se situa determinada delinqüència de l’àmbit polític.

Els judicis a porta oberta i amb ressò mediàtic ens han permès descobrir no només el grau d’implicació dels acusats, sinó també el calatge humà i cultural dels seus protagonistes. Tots vam poder sentir les converses telefòniques enregistrades i presentades com a prova en el judici contra l’ex President de la Generalitat Valenciana. A part que deixaven en evidència la trama de corrupció existent, encara que el jurat vés a saber per quines pressions no va voler sentir el que tots vam sentir, sobretot posava en evidència el deplorable nivell cultural dels protagonistes: expressions grolleres, i amb una absoluta manca de respecte fins i tot per als seus suposats amics. I aquesta és una història que hem sentit repetides vegades, amb converses que farien avergonyir qualsevol persona amb un mínim de dignitat. Fins i tot els “alies”, que ells mateixos es donen, com el del “bogotes” formen part del pitjor ambient dels baixos fons.

Però tots els límits imaginables s’han superat en el cas de la corrupció destapada, també a l’Administració valenciana, per desviació de fons i adjudicacions irregulars en la Conselleria de Coorperació. La diputada de Compromís Mireia Mollà ha reiterat les denúncies per aquestes pràctiques de corrupció del Partit Popular. I ara s’han fet públiques les gravacions que consten en el sumari entre un dels acusats i el seu advocat. Segons recull l'acta del jutge, l’empresari acusat pregunta al seu advocat: “I després caldrà meditar què fem amb la Mireia, si la denunciem o què fem amb ella”. “La violem o qualsevol barbaritat d'aquesta, no?”, li suggereix l'advocat, al qual l'empresari respon: “Sí, el que sigui, però...”. L'advocat l'interromp: “Què més voldria la pobra”. És aquesta mena d’escòria, delinqüència de baixos fons, que s’empara en la complicitat de les administracions del Partit Popular per rampinyar el que calgui, i que no dubtaria a l’hora d’utilitzar la violència.

dimarts, 29 de maig del 2012

La ingenuïtat dels nens

En la Marató Televisiva de diumenge es van dir moltes coses: sociòlegs, economistes, polítics, treballadors socials, activistes... tothom hi deia la seva. A grans trets, tothom coincidia en la necessitat de “no deixar ningú fora de joc”, la majoria cantava excel•lències de l’esperit solidari dels catalans, i molt pocs assenyalaven amb el dit els culpables de la pobresa. Perquè la pobresa que s’ha generat en els darrers anys i que s’agreuja a cada pas no és fruit de l’atzar ni d’un hipotètic fat que s’escapi de les nostres mans: és el resultat conscient i deliberat d’unes polítiques orientades exclusivament a salvaguardar els interessos dels grans poders econòmics. Uns poders sense escrúpols ni vergonya, als quals importa ben poc el patiment de la gent si ells en treuen un benefici personal. I els nostres governs estan lliurats en cos i ànima a acontentar-los.

Com sol passar en aquests casos en què es vol donar una imatge de tendresa i d’acostament ingenu a la realitat, també els responsables de la Marató van deixar un petit espai perquè els nens expliquessin la seva visió de la crisi. L’anàlisi infantil, amb el seu reduït i elemental llenguatge, sol despertar totes les simpaties i més d’un somriure entre compassiu i maliciós, en la mesura que es pressuposa que dels nens podem esperar-ne tota la ingenuïtat i candidesa, però res més. Un cop els hem deixat dir la seva, els hem rigut les gràcies, i hem dit allò de “que macos que són, els nens”, tornem al món dels grans, el de les anàlisis serioses que impunement condemnen a la misèria a tanta gent. Però un d’aquells nens va dir amb tota naturalitat: “La pobresa s’hauria de prohibir”. I a qui se li acut una bajanada com aquesta? Com es vol prohibir la pobresa? “Que en són de macos els nens; però, que ingenus que són”!

Però la seva ingenuïtat no prové del fet de formular propostes impossibles. Perquè impossible no ho és: un Govern decent hauria de prioritzar la salvaguarda dels drets fonamentals, com el d’una vida digna, que inclou el de la vivenda. Està clar que es podrien posar límits a l’especulació, als beneficis il•limitats, o al dret dels bancs a cobrar dels morosos, i en els pressupostos es podria deixar com a intocables les partides destinades a garantir aquest dret fonamental que és la vida digna! Però els Governs, cínicament, diuen que no hi poden fer res però posen tots els mitjans econòmics per a salvar bancs i banquers, legislen a favor dels qui exigeixen desnonaments encara que sigui per a tenir buida i abandonada la vivenda, a favor dels empresaris que per a tenir més beneficis poden deslocalitzar les empreses o jugar amb els treballadors com si fossin nines de drap. La ingenuïtat dels nens és pensar que hi haurà governs amb un mínim de decència!

dilluns, 28 de maig del 2012

Ni per incompetents ni per dignitat

De motius per a estar indignats n’hi ha, i molts. Indigna que els mateixos que amb el seu afany especulador i la seva pèssima gestió ens van portar a la crisi actual, siguin els qui ara mateix dirigeixin la forma de gestionar la crisi i, naturalment, ens la vulguin carregar sobre les nostres espatlles per tal que ells puguin continuar acumulant el màxim de beneficis. Però indigna encara més el cinisme i el descarament amb què ho fan, l’engany i la mentida amb què s’excusen.

El tema de Bankia era sobradament conegut de molt de temps enrere, des d’abans que sortís en borsa. En aquell moment, els dirigents de l’entitat i els responsables econòmics de l’Administració de l’Estat van mentir, camuflar i falsejar les dades per veure si captaven algun inversor despistat que els alleugerís la càrrega; ells sabien que estaven en situació de fallida. I el mateix ha passat ara, a partir del relleu de Rodrigo Rato. Quan el Ministre de Guindos anunciava que Bankia necessitaria 9.000 milions d’euros per a recapitalitzar-se, ell tenia suficient informació com per saber que estava mentint. A l’endemà, en aquest mateix bloc ja apuntava jo que com a mínim en necessitaria 20.000 més. Hi hauria la possibilitat de pensar que el tal de Guindos, expert en especulacions i fallides pel seu pas per Lehman Brothers, és un perfecte indocumentat amb un equip de professionals ineptes i incapacitats, que no sabia llegir ni veure el que veia tothom. Però no crec que sigui exactament així; com a mínim el batxillerat bé el deu tenir. Ell no donava una xifra falsa per desconeixement de la realitat (cosa que si fos certa hauria de dimitir per incompetent) sinó simplement amb la finalitat d’enganyar l’opinió pública, pensant que si primer avançava que en faltaven 9.000 i després que en faltaven uns quants més potser no es notaria tant. Ell és ben conscient de la immoralitat que representa abocar tant milions dels ciutadans per a salvar els interessos particulars dels seus amics (en cas de fallida, els dels clients del banc queden garantits igualment per una altra banda), quan s’estan exigint tants esforços al conjunt de la ciutadania.

Com a mínim, el nou President de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, té més sentit de l’humor. A part de desmentir el Ministre amb una xifra més propera a la real (19.000 milions) i de donar per suposat, fixant data i tot, que el Govern complirà amb el que li manin els poders financers, presentava la fórmula màgica en què tothom hi surt guanyant. L’Entitat bancària no hauria de tornar res, perquè l’Estat no hi injectaria diners sinó que els hi “invertiria”; i l’Estat tampoc hi perdria res, per tant cap cost per als ciutadans, perquè ell ja revaloritzaria aquesta inversió. Des de l’empresa privada, l’engany forma part del reclam publicitari, però des de l’administració hauria de comportar com a mínim la dimissió per dignitat. Però és per aquesta mateixa raó, per falta de dignitat, que ningú dimitirà.

diumenge, 27 de maig del 2012

Full de ruta ple de paranys

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Fa temps que des del món sobiranista es reclama un full de ruta clar. No ens és massa vàlid, ni l’anar tirant peixets al cove sense tenir un horitzó clar i moure’s en la indefinició permanent, ni el maximalisme d’una independència exprés sense tenir en compte quins són els passos a fer i amb la previsió feta de com salvarem els esculls que sorgiran amb formes gegantines. I en les darreres setmanes sembla que s’han començat a dibuixar unes primeres línies d’aquest full de ruta.

El President Mas va dibuixar un calendari definit com no havíem tingut mai, però que tenia com a principal virtut el fet de tenir marcada una fita: tindrem hisenda pròpia per la via del pacte o per la via de la decisió sobirana. Abans de l’estiu hem d’haver enllestit la negociació entre els partits catalans sobre la proposta de Pacte Fiscal que volem portar a Madrid; i de la tardor a final d’any resoldre la negociació amb el Govern espanyol, amb un plantejament de caixa o faixa. Segons les paraules d’Artur Mas, a partir del 2013 haurem de començar a estructurar la hisenda pròpia, tant si l’hem aconseguida per la via del pacte (algú s’ho creu?) o per la via de la decisió sobirana (en serà capaç?).

El Govern de la Generalitat té la suficient legitimitat democràtica per a presentar-se a Madrid i negociar la proposta de Pacte Fiscal. Però és evident que com més suports tingui aquest Govern més força tindrà, no pas per aconseguir un resultat positiu de la negociació, perquè forma part del món de la fantasia dels il•lusos, sinó per tenir més força per actuar en conseqüència quan es confirmi la negativa del Govern espanyol. I aquí és on poden començar a aparèixer paranys de tots els colors.

El primer parany, el Govern de la Generalitat el té al si de la mateixa coalició de Govern, amb un Duran i Lleida disposat a combatre el sobiranisme amb totes les seves forces. I per a fer-ho, sap que haurà d’acostar-se als qui també estan decidits a evitar que Catalunya pugui disposar d’un sistema de finançament just, sorgit de la pròpia sobirania nacional. L‘acostament al PSC no té l’objectiu de convèncer els socialistes de la bondat del Pacte Fiscal, sinó de simular la viabilitat d’uns proposta aigualida molt més propera a les tesis socialistes de no moure’s del marc constitucional. I dic simular perquè tant Duran i Lleida com el PSC saben que cap proposta que puguin presentar no serà acceptada pel PP, com tampoc hauria estat acceptada pel PSOE.

Per tant, el paper dels socialistes catalans, i en més mesura encara el dels populars catalans, és el segon parany per al Pacte Fiscal. Ells actuaran de fre, amb una doble o triple intenció: en primer lloc anar allargant el procés de negociació per poder acabar dient que la proposta de Pacte Fiscal no representa el conjunt de la ciutadania catalana; en segon lloc, procurar que CiU vagi rebaixant les seves pretensions i, si poden acabar de comptar amb la complicitat del Duran, aconseguir que CiU renunciï a un Pacte Fiscal com havia anunciat amb hisenda pròpia i clau de la caixa; i en tercer lloc, produir un desgast negociador a la part catalana per tal de facilitar el terreny dels seus superiors jeràrquics a Madrid.

El tercer parany no serà el Govern espanyol; perquè tothom sap quina és la seva posició i ningú deu pensar que pugui admetre deixar-se escapar la gallina dels ous d’or. Quan aquí parlem, amb tota la raó del món, d’espoli insuportable, allà saben que es tracta d’una mamella que per res del món voldran deixar anar; almenys voluntàriament. El tercer parany és el que pot venir del mateix Artur Mas, i que seria el d’oblidar les paraules que li va dir el nou “català de l’any” Joaquim Maria Puyal: “President, sàpiga vostè que té un poble al darrere”. A Madrid no li posaran fàcil si veuen que pot anar seriosament; a la tardor mateix, quan malgrat o degut a les erràtiques polítiques econòmiques no pugui complir amb els límits de dèficit fixats, li plouran amenaces de tot arreu, amb intervenció inclosa. I, tot i així, tampoc és segur que l’Artur Mas, com a President de la Generalitat i com a President de CiU, no tingui la valentia suficient com per a complir amb el seu full de ruta, i acabi avenint-se a qualsevol nou pacte de finançament que no tingui res a veure ni amb una hisenda pròpia ni amb tenir la clau de la caixa.

El darrer parany seria el derivat de la dilació per culpa de qualsevol dels anteriors. A la primavera del 2013, seguint escrupolosament el calendari previst per Artur Mas, ja haurem entrat en la segona meitat de la legislatura. El més mínim retard farà inviable qualsevol iniciativa d’una certa envergadura, i aviat s’arribaria a la conclusió que val més esperar les eleccions, avançades o no, on es tornaria a presentar el Pacte Fiscal com a punt estrella del programa electoral. I la història tornaria a començar.

dissabte, 26 de maig del 2012

Intervencions, fusions i banca pública

El Govern espanyol cada dia ens té una nova sorpresa preparada. I cada dia, pitjor. Ara, el Ministre de Guindos es desdiu de tots els seus projectes (eren projectes de veritat, o simples improvisacions?) pel que fa a la subhasta d’entitats com Catalunya Caixa, que fins fa ben poc deia que calia fer-ho en el termini més breu possible, per sortir ara amb la idea de crear un banc públic. És un Govern que no té rumb ni nord, i que gira com una baldufa en funció del vent que bufi, o que li bufen des de fora.

El tema és que el nou banc públic sorgiria d’una nova fusió, la de Bankia, amb Catalunya Caixa i Nova Galícia. El mateix ministre admetia que havia estat un error el procés de fusions forçades, i ara pretén reincidir en el mateix. I és que l’error hi era, és cert, però només des del punt de vista econòmic, perquè el procés de fusions es va impulsar per motivacions estrictament polítiques i en aquest sentit va assolir el seu objectiu. I ara passaria el mateix; només que les motivacions poden ser una mica diferents. D’una banda, hi ha el compromís del Partit Popular de salvar els seus amics i de tapar la seva pèssima gestió; i de l’altra, la voluntat d’anihilar qualsevol rastre de les antigues Caixes territorials, com Catalunya Caixa i Nova Galícia. De Guindos sap que el més sensat, i el que li recomana la OCDE, és deixar que tanquin els bancs més insolvents, com és el cas de Bankia; però de Guindos prefereix emmerdar la resta d’entitats financeres per tal que enmig de tot l’embolic el forat de Bankia quedi més dissimulat.

Ara mateix, Catalunya Caixa tindria molts compradors perquè la seva intervenció va ser deguda més a pressions polítiques per a liquidar-la que a cap risc de fallida, tot i que era cert que havia assumit un excessiu risc immobiliari. Però, un cop fusionat amb Bankia, no hi haurà ningú que vulgui arriscar-s’hi, si no és que l’Estat hi aboca abans milions a cabassos. I a Madrid ja els en sobren molts, però potser no tants com se’n necessitarien per salvar Bankia.

divendres, 25 de maig del 2012

Per diners que no quedi

Ho deia el Ministre De Guindos: l’Estat, és a dir els ciutadans, abocarà els diners que calgui per salvar Bankia. No quedarem per diners, que n’hi ha, i molts. Als 4.465 milions (tres vegades més que l’import que han motivat les darreres retallades de la Generalitat) que hi havia injectat el Govern socialista en el moment de formalitzar la fusió que donaria lloc a Bankia, s’hi han d’afegir els 9.000 milions (tot plegat el doble del dèficit de la Generalitat el 2011) que ara hi injectarà el Govern popular.

Tant de lloar-nos les excel•lències del liberalisme i de deixar que les lleis del mercat posin ordre al sistema, ara resulta que els Governs més conservadors opten per l’intervencionisme de l’Estat. Un intervencionisme selectiu, això sí, en funció dels interessos personals, d’amics i companys de partit, o en funció dels interessos polítics. S’han inventat el terme “sistèmic” per a justificar que hi ha determinades empreses que no es poden deixar caure; però és evident que es tracta d’una estafa i d’una presa de pèl com una catedral. Això tindria sentit si amb Bankia desaparegués tot el sistema bancari, però absolutament res no s’ensorraria si Bankia hagués de tancar portes, llevat de les pèrdues que patirien el accionistes (que no els clients del banc). Però, aquests, els accionistes, van apostar per Bankia sabent que si el negoci els funcionava podien guanyar-hi diners, però que també corrien el risc de perdre’n. L’Estat salvarà Bankia amb els nostres diners, i no quedarà per la xifra, tant se val que siguin quatre, nou o vint mil els milions que es necessitin. De la mateixa manera que les institucions econòmiques van amagar les dades per forçar la fusió de caixes que havia de donar lloc a Bankia, també ara el Ministre amaga les dades reals, perquè ell sap perfectament que després d’aquests nou mil milions en vindran com a mínim vint mil milions més. Es tracta de donar-nos la informació a tongades perquè no ens faci tan mal d’estómac.

Perquè quan el Ministre diu que hi posarà els diners que calgui, sap que encara hi ha marge per acabar d’escanyar la població i escatimar diners d’altres partides. Es pot continuar rebaixant el sou dels funcionaris, es poden congelar les pensions, o canviar el sistema de còmput perquè els nous jubilats cobrin menys, es pot escatimar de la Sanitat o de l’Ensenyament (temes que ells ja tenen resolts per la via privada), es poden treure els diners que fins ara anaven a donar suport a discapacitats, i a serveis socials de tota mena. Si en poden fer encara de retallades, per a poder beneficiar els seus amics!

dijous, 24 de maig del 2012

Amb qui hem de pactar el Pacte Fiscal?

Finalment sembla que hi ha moviment en el tema del Pacte Fiscal. Hem perdut un any i mig, és a dir poc menys de mitja legislatura, però ara sembla que sí que ha arribat el moment. De fet, no sé si hi ha ningú que sàpiga exactament què vol dir, això d’un Pacte Fiscal. Perquè si ha de ser Pacte, vol dir que ens haurem de posar d’acord amb una contrapart que ja sabem de quin peu calça, una contrapart que ja ha expressat i reiterat per activa i per passiva que no té cap interès per a pactar res.

Darrerament, sí que s’ha concretat una mica més el concepte de Pacte Fiscal: ara ja es parla d’una hisenda pròpia i de tenir la clau de la caixa. El President Mas ho deia solemnement al Parlament: tindrem hisenda pròpia per la via del Pacte o per decisió sobirana. Sembla una absoluta quimera pensar que es pugui negociar aquest tema a Madrid; no hi ha ningú que regali la seva gallina dels ous d’or! Aleshores, l’argument de la unitat dels partits catalans a l’hora d’anar a negociar a Madrid es presenta com l’eina fonamental per a assolir un mínim d’èxit. Que en són de quimèrics! Els qui han viscut de la mamella, no se n’estaran pel fet que a la taula negociadora s’hi presenti un partit, dos o quatre. Però, està clar: què vol dir buscar la unitat de les forces polítiques catalanes? Si es tractés de posar en comú i buscar un consens entre diferents formes d’entendre com acabar amb l’espoli, tenir una hisenda pròpia o disposar de la clau de caixa, valdria la pena de fer l’exercici, fins i tot essent conscients que a Madrid no escoltaran raons de cap mena, com no sigui mantenir la injusta situació discriminatòria que pateix Catalunya.

Ja em sembla bé que es faci tot el possible per aconseguir que el PSC se sumi a la reivindicació d’un tracte just per a Catalunya, sempre que la negociació prèvia amb els socialistes no consisteixi en una primera ronda de concessions en interès del nacionalisme espanyol. I ja no diguem del cas del PP català, que fins ara ja ha aconseguit convèncer a Madrid que no ens paguin ni els deutes establerts per llei: ells són els garants, diuen, que el Govern català no es plantarà davant de Madrid. Quan Duran i Lleida diu que el Pacte Fiscal “va madurant”, vol dir que ja es van posant les bases perquè s’arribi a un acord descafeïnat a Catalunya, per a deixar-lo en un no-res quan s’arribi a negociar a Madrid. I per a fer aquest camí, no calia tant de soroll.

dimecres, 23 de maig del 2012

Curses il•legals? Va; foteses!

Ens diuen els mitjans de comunicació que al nou tram d’autovia del Segrià, l’A-14, s’hi estan fent curses il•legals. I això preocupa la Delegació del Govern espanyol que ja ha demanat que intervinguin els mossos d’esquadra, que tenen la competència també sobre aquesta autovia, encara que no vagi cap enlloc. De fet, ja és curiós que el Ministeri de Foment hagi justificat la inauguració d’aquest tram d’autovia, no pas perquè tingui cap utilitat, sinó perquè no es deteriori abans de posar-la en funcionament.

Es tracta d’un tram de set quilòmetres del que hauria d’haver estat l’autovia A-14 de Lleida a la Vall d’Aran, en direcció a França. La resta s’ha quedat pel camí, o el més calent a l’aigüera. A tot estirar el tram pot servir per enllaçar les poblacions d’Almenar (3434 hab) i Rosselló (2357 hab), que podrien tenir el rècord de poblacions petites enllaçades per autovia; sense peatge, naturalment. No seré pas jo qui defensi aquestes curses il•legals, més que res perquè es deuen fer sense cap mena seguretat, ni per als mateixos participants ni per als possibles conductors despistats que haguessin anat a parat en aquesta fantasmagòrica autovia. Ara bé, s’ha de reconèixer que ha de ser tota una temptació per als amants del motor veure una pista tan extraordinària com inútil; bé, de fet ells hi donen encara alguna utilitat. Que cal sancionar els participants o organitzadors de curses il•legals? Suposo que sí, en la mesura que representin un risc. Però, de veritat a la Delegació del Govern li preocupa aquest risc? Sincerament, crec que no. El que passa és que les curses il•legals, i la possibilitat d’algun incident, poden posar de relleu el delicte realment sancionable que hi ha al darrere.

Com és possible un despropòsit tan gran? Com és possible que hi hagi desaprensius, i per què no dir-ho per seu nom, delinqüents, que malbaraten els nostres recursos amb total impudícia? És aquesta mena d’indesitjables, que des de l’Administració tiren endavant projectes absurds en un exercici de malversació impresentable, que caldria sancionar, perseguir i tancar entre reixes. Però al Govern espanyol no li preocupa gens ni mica la malversació i el malbaratament de recursos; els milions, els nostres recursos, els que s'escatimen a l’ensenyament, a la sanitat o a la protecció dels més febles, ells els llencen sense miraments en infraestructures (autovies, aeroports, AVEs...) que no tenen més sentit que les comissions i suborns que hi deu haver al darrere. Són aquests delinqüents que hauria de perseguir la Delegació del Govern, encara que resulti que són els seus superiors.

dimarts, 22 de maig del 2012

Qui pot creure’s aquests filibusters

Pel que es veu, hi ha més raons de les que deia ahir per entendre per què el mateix Govern que es mostrava tan dur i amenaçador davant de la possibilitat que alguna Comunitat (ells pensaven només en la catalana) incomplís amb el topall de dèficit fixat, es mostrés alhora tan flexible, tolerant i comprensiu amb les autonomies que havien camuflat els seus comptes. No es tractava només de protegir el desgovern dels populars autonòmics; hi havia una altra raó de fons: la mentida i l’engany forma part de l’essència del Govern Central.

Si abans-d’ahir quedava en evidència la falsedat i la deshonestedat d’un Govern que s’escuda amb la crisi per a portar a terme la seva obsessió recentralitzadora, ahir superava tots els imaginables: el Govern espanyol minimitzava el fet que una comunitat autònoma falsegés les dades per presentar una xifra de dèficit reduïda a la meitat, ni més ni menys perquè era si fa o no fa el mateix que estava fent ell amb el cas de Bankia. Fa molts mesos que se sap que Bankia està en una situació de fallida, per més que ho dissimulaven o ho camuflaven els informes oficials, inclosos els del Banc d’Espanya. Finalment, no han pogut contenir més la farsa i han hagut de reconèixer la situació de l’entitat bancària; però sempre seguint la norma de la casa. El Govern donava a conèixer la quantitat de diners que caldria injectar a Bankia per a salvar-la del naufragi. Però el Govern tornava a mentir donant una xifra, no pas inexacta, sinó un 150% inferior a la real, que ha optar per dir ara, si és que aquesta és la real i no una nova mentida.

Quina credibilitat mereix un Govern com aquest? Absolutament cap. No és d’estranyar que Europa no es fiï de les paraules i dels informes del Govern, i que acabi enviant auditors independents, és a dir, seriosos, per a conèixer la situació real de la banca espanyola. Els informes econòmics del Govern o del Banc d’Espanya tenen menys valor que les seves promeses. Han fet norma de la trampa i de l’engany, que només se sostenen perquè hi ha dropos que els fan el joc i en treuen el seu benefici personal.

dilluns, 21 de maig del 2012

La farsa del desgovern espanyol

Després de totes les amenaces del Govern espanyol a les autonomies que no complissin, ha sortit a la llum que n’hi havia alguna que senzillament havia fet trampa. Els catalans no podíem incloure en la partida d’ingressos la previsió dels diners que per llei està establert que ha de rebre Catalunya, senzillament perquè, si el Govern espanyol no té cap intenció de complir les lleis que no li interessen, hem de donar per perduts aquestes diners. La inclusió d’aquesta partida podia ser, si el Govern català no ajupia el cap com finalment ha fet presentant-hi una alternativa, motiu per a la intervenció de l’Estat.

Deixant de banda que l’Estat ja té intervinguda l’autonomia catalana, amb la complicitat i l’acció submisa del nostra Govern, ara s’ha vist que la motivació de la banda del Rajoy no era el rigor i l’austeritat pressupostària sinó la recentralització de l’Estat i l’ofec de l’economia catalana. La desviació del dèficit de la Comunitat de Madrid, els números reals respecte als números que havia presentat mesos enrere, no és un error o una trampeta menor: és del 100%. Per unes dècimes es van passar setmanes negociant amb els responsables econòmics de la Unió europea, com si els hi anés la vida. Ara resulta que, de cop i volta, descobrim que hi havia un forat amagat equivalent al marge que s’estava negociant a Brussel•les, i el Govern diu que no passa res. D’explicació només n’hi ha una: la trampa la feien ells mateixos, les comunitats que ells governen. Algú s’imagina que s’hagués descobert una desviació d’aquesta magnitud en els comptes de la Generalitat?
 
El Govern espanyol ha invertit molts diners per a comprar els mitjans de comunicació europeus perquè assenyalin les comunitats autònomes com les responsables del dèficit espanyol, quan el veritable dèficit és el de l’Administració de l’Estat. Però quan apareix un forat, realment provinent d’algunes comunitats autònomes (les que governen ells) aleshores això deixa de tenir importància. La credibilitat d’Espanya a Europa, amb un Govern que continua dilapidant els recursos (deu pensar que com que són dels catalans ja no cal mirar prim), amb uns comunitats autònomes (les seves) que falsegen les dades, un Banc d’Espanya que ha amagat el veritable forat financer d’entitats com Bankia, està sota mínims. Un descrèdit que s’han guanyat a pols; el problema és que la meselleria del nostre Govern ens impedeix sortir-nos-en.

diumenge, 20 de maig del 2012

Institut Nova Història per una nova història

Segueixo amb interès els treballs de l’Institut Nova Història, que està portant a terme una interessant tasca de recuperació de la veritat històrica relacionada amb el nostre país. No és cap secret que la història l’escriuen sempre els vencedors; i els catalans hem estat sovint un poble vençut, almenys militarment. Si volem recuperar la nostra identitat i esdevenir un país normal, hem d’aspirar a recuperar el que ens ha estat arrabassat per la força de les armes, un Estat propi que salvaguardi els nostres interessos, amb una hisenda pròpia per acabar amb l’espoli econòmic, però també haurem d’aspirar a recuperar la nostra història que amb tant de zel ens han amagat.

Ja m’imagino el cinisme d’algun espanyol ridiculitzant i menystenint iniciatives com aquesta de l’Institut Nova Història, a l’estil del ministre Montoro que parlava de preteses nacions que no eren sinó artificis desfasats. Són capaços de negar qualsevol evidència, per més rigorosos que siguin els nous treballs de recerca, tenint com un dogma que la “seva” història no hagi estat tergiversada i manipulada en funció dels seus interessos polítics, els del nacionalisme espanyol. És cert que, globalment, l’entestament per trobar referents i identitat catalana en diferents personatges i esdeveniments històrics, sovint d’origen incert, pot semblar que hi ha la pretensió de crear-nos una història a la nostra mida. Sembla que hi ha prou dades i elements de judici com per a concloure sobre la catalanitat de Colom; potser no tants per a convertir Cervantes en un tal Servent, que devia escriure en català el seu Quixot, o per fer de Galzeran de Cardona el nom real de Garcilaso de la Vega. Tant se val. En qualsevol cas, davant el dubte, el que no val és quedar-se amb la seva versió si tampoc té proves i fonaments irrefutables.

El que sí que queda clar, hores d’ara, és que la història oficial que ens han venut és una història tergiversada i manipulada per posar-la al servei de la causa espanyola. Benvinguts siguin, doncs, tots els esforços per a netejar-la de falsedats i d’impostures. És possible que alguna de les pistes que se segueixen acabin sent falses, o que no es pugui acabar de demostrar-ne la veracitat, però no podem permetre que, davant el dubte, la veritat sigui només la seva. Totes les històries tenen els seus mites i tothom els escombra cap a casa seva; si ens n’hem d’empassar algun sense massa fonament, tant se val que sigui nostre i no dels enemics.

dissabte, 19 de maig del 2012

Viure la política o viure de la política?

Ho va dir Duran i Lleida durant el Congrés del seu partit, i com a argument per a desqualificar el sector sobiranista d’Unió: “si ens haguéssim presentat com a independentistes no hauríem guanyat les eleccions”. Fa de mal dir; potser no. Les hipòtesis del que hauria pogut passar sempre són difícils, i en política encara més.

Però el fet no està en saber si la hipòtesi de Duran era encertada o no, sinó en la validesa de plantejar-se aquesta hipòtesi. Perquè el raonament de l’etern dirigent democratacristià em sembla molt preocupant, en la mesura que evidencia una prioritat política que no té res a veure amb l’honestedat i la coherència ideològica, i que més aviat ve a ser una mostra de perversió de la concepció de la política.

Si féssim un dibuix de la posició ideològica del conjunt de la societat, trobaríem una gran massa de població que se situaria a la part central, probablement una mica més conservadora del que en realitat defensen els partits que els representen; i aquesta gran massa s’aniria aprimant a mesura que ens desplacem cap als extrems. Davant d’aquesta realitat, hi ha a grans trets dues possibilitats: la de la persona que entra en la polític perquè creu en unes idees i en un model de societat, i per tant aspira a sumar el màxim de gent en el seu projecte; o la del qui, per a viure de la política, s’apunta a les idees majoritàries per tal d’assegurar-se una posició de poder.

Són dues concepcions radicalment diferents: la del qui vol assolir el poder (com tot polític) per tal de transformar la societat conforme a les seves idees, o a la del qui per assolir o mantenir-se al poder no té inconvenient a renunciar a les seves idees i adaptar-se a les de la majoria. S’aspira al lideratge per portar el país cap a uns objectius considerats ideals, o s’aspira a viure de la política a base d’acomodar-se a la posició més fàcil. És com els qui fan programes de televisió escombraria perquè, diuen, això és el que ven i el que vol la gent, sense cap voluntat d’oferir uns continguts de qualitat amb la idea per aixecar el nivell cultural del país. En èpoques de crisi, per exemple, és el que fan molts polítics de l’extrema dreta, que saben que atiant el racisme i la xenofòbia poden aconseguir vots i, per tant, parcel•les de poder. I és el perill de molts partits que ocupen la part central del pensament majoritari: al costat dels qui de veritat creuen en aquest posicionament central i treballen per mantenir-lo, hi ha els qui s’hi apunten només perquè saben que hi tenen moltes més possibilitats d’assolir l’èxit personal en la política.

Una cosa és que un partit o un polític cregui que la independència no sigui l’opció més bona per a Catalunya i que, conseqüentment, defensi una altra opció de tipus federal o autonomista. Res a dir. Ara bé, una altra cosa ben diferent és que algú faci el plantejament a la inversa i digui que renuncia a l’opció independentista perquè no li permetria assolir o mantenir-se al poder.

És una perillosa perversió de la política. Durant el franquisme era l’opció dels qui, per ser al poder, s’apuntaven a les tesis del règim; és l’opció dels immobilistes que ja els va bé mantenir l’actual situació perquè els és un valor segur i no volen córrer cap risc personal, encara que sigui a costa de perpetuar una situació injusta i perjudicial per al país; i també és l’opció dels qui veuen que la xenofòbia també els pot donar rèdits.

divendres, 18 de maig del 2012

Què pot canviar a la Catalunya del Nord?

Tal com ja s’havia anunciat, un català ocuparà la cartera d’Interior del Govern francès. Manual Valls, afincat de temps a França, ha estat un dels personatges clau de la victòria d'Hollande. No sé si la seva influència ha estat decisiva perquè el nou President francès es manifestés durant la campanya a favor de respectar les diferents llengües existents a l’Estat francès, i a favor de ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. Tots vam poder veure com, en un dels actes electorals d’Hollande, a Tolosa de Llenguadoc, onejaven banderes catalanes i occitanes, entre altres; un fet gens usual en la política francesa..

Un brot d’esperança, doncs, s’obre a la Catalunya del Nord en la seva lluita pel reconeixement d’una llengua i una cultura fins ara negada per un pretès “republicanisme” jacobí. Com també ens passa a la Catalunya sud, un primer pas positiu seria deixar de tenir un Estat hostil. Ja sabem que la sort de les llengües no només depèn de les legislacions i de les normatives, però la supervivència és molt més complicada si aquestes hi són agressivament contràries. La ratificació per part de França de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries no seria la solució definitiva per al redreçament de la situació lingüística a la Catalunya del Nord, ja que és una Carta a la carta en què cada Estat decideix el grau d’implicació i de protecció de les llengües, però sí que hi podria ajudar. Seria un primer pas aconseguir un reconeixement de la realitat plurilingüística de l’Estat francès, ja que fins ara, en nom del republicanisme es posava la uniformitat lingüística com un valor intocable.

Una altra cosa serà veure l’efecte real que pot tenir en la política francesa la presència d’un Ministre català a Paris. L’experiència que en tenim nosaltres és absolutament nefasta: els ministres catalans a Madrid han estat sempre un ariet per a combatre la llengua i la cultura del país. No sé si a Manuel Valls li pot passar el mateix que a la Chacon, al Montilla o al Fernández Díaz, que conscients que a Madrid se’ls mirava ja amb recel pel sol fet de ser catalans procuraven amb més zel que ningú no donar cap mostra de suport a la realitat catalana. Havien de justificar dia a dia la seva espanyolitat. De tota manera, s’obre una porta d’esperança a la Catalunya del Nord; tenim dret a pensar que Manuel Valls i les promeses d’Hollande tinguin una mica més de credibilitat que els seus equivalents espanyols.

dijous, 17 de maig del 2012

Sr. Mas, el PP té tota la raó

Costarà de fer quadrar els pressupostos de la Generalitat, perquè les mesures preses fins ara suposaran, entre altres coses, tenir menys ingressos. I el Govern, entestat en aquesta política suïcida de les retallades, i malgrat saber d’on vénen els mals de les finances catalanes, es manté amb la pretensió d’ajustar-se a les imposicions que li cauen de Madrid i de Brussel•les. Per això, se li acut recórrer a la partida corresponent a la disposició addicional tercera de l’Estatut per inflar una mica el capítol d’ingressos.

Naturalment, el Govern espanyol ja ha reaccionat dient que no admetrà de cap de les maneres que la Generalitat inclogui aquesta partida com a previsió d’ingressos. I molt menys encara que s’hi incloguin partides corresponents a deutes anteriors. Una negativa que sembla que no entenen els responsables de les finances catalanes. Aquests fan servir un argument ben simple: en qualsevol comptabilitat, en el capítol d’ingressos s’hi inclouen totes les previsions de cobrament, fins i tot en el cas que no hi hagi una garantia absoluta de fer-les efectives. Al capdavall, quan el Govern preveu el cobrament de determinats impostos no en té pas la garantia absoluta, perquè tot dependrà de l’evolució de l’economia; i, això, els economistes acostumen a encertar-ho ben poc. En aquest cas, el Govern de la Generalitat podria evitar algunes de les retallades previstes si pogués incloure els diners previstos per l’Estatut; un Estatut que el Govern espanyol no se sent moralment obligat a complir, amb la seguretat que cap jutge gosaria obligar-lo al compliment de la Llei.

Però això no és excusa per pretendre colar aquesta partida en el capítol d’ingressos de la Generalitat. Sembla estrany que a una eminència en el camp de l’economia, com el senyor Mas-Collell, se li escapi quelcom tan elemental en economia. Hi ha deutes que per la insolvència dels qui els haurien de satisfer s’han de donar per perduts: són com els bons o els crèdits escombraries. El PP té tota la raó quan diu que la Generalitat no es pot refiar de cobrar el deute que hi té pendent. Refiar-se del Govern espanyol, i especialment del PP, és una solemne bajanada.

dimecres, 16 de maig del 2012

Solucions a la grega

El món de la política està farcit de covardia. Si ja és fàcil que els responsables de l’administració renunciïn als seus principis per tal d’acontentar els electors que els han de mantenir al poder, molt més ho és que cedeixin davant de les pressions dels grans poders econòmics. Però, amb la crisi, aquesta tendència s’ha agreujat fins al punt de liquidar de facto l’exercici de la democràcia.

No hi fa res que hi hagi prou experiències que ens indiquin no només quins camins són més o menys viables sinó sobretot quins són absolutament inviables. A Llatinoamèrica hi ha alguns països que han tingut la valentia de fer front a les imposicions que els venien del FMI i dels grans poders internacionals; i se n’han sortit més o menys; és el cas d’Argentina i especialment del Brasil. També a Europa hem vist l’exemple d’Islàndia, que va ser capaç de portar als tribunals els causants de la crisi, i no va fer cas dels consells enverinats que li venien de les institucions europees. A l’altre costat de la balança, hi ha Grècia, que de rescat en rescat l’han portat a la fallida total. Entre altres coses perquè per part d’Europa no hi ha hagut mai cap intenció d’ajudar el poble grec, sinó els interessos de la banca europea a Grècia. No hi ha hagut cap polític grec amb prou capacitat i coratge com per a fer front a la situació i emprendre el camí que els grecs necessiten. Les urnes han portat el país a un carreró sense sortida; no seria d’estranyar que, com ja es va fer a Itàlia, la banca europea acabi nomenant un govern suposadament tecnòcrata perquè li acabi de fer la feina bruta.

Quelcom de semblant ens passa aquí. Tenim un Govern que té sobrades evidències d’on prové el problema de les finances catalanes; ells mateixos ho reiteren cada dia, però acaben agenollant-se davant dels causants de la crisi i de l’espoli del país, allunyant-se cada vegada més d’una sortida digna i beneficiosa per al país. Només tenim un avantatge: els catalans ja portem tres-cents anys d’entrenament de solucions a la grega. I, pel que sembla n’hi ha que hi troben gust.

dimarts, 15 de maig del 2012

A la deriva, amb un timoner que no sap on va

No guanyem per ensurts. Cada dos per tres el Govern Rajoy ens sorprèn amb noves mesures que corregeixen o contradiuen les que ell mateix havia promulgat dies enrere. I a cada reforma el govern ens en canta les excel•lències com si es tractés de la solució màgica i ideal per a sortir de la crítica situació que patim. Però, veient que lluny de resoldre res més aviat ens enfanguem encara més, en treu una de nova amb l’esperança que, aquesta vegada sí, l’haurem encertat.

A Europa li riuen les gràcies perquè el veuen com un cadell submís i obedient, incapaç de dir aquesta ànima és meva, sempre predisposat a acontentar els mercats. Però la mateixa Europa que l’aplaudeix li dóna una nova cargolada de torniquet, amb noves exigències. I llavors és el mateix Rajoy qui s’exclama dient que no entén com és que els mercats no tinguin en compte el seu esforç (bé, de fet, és l’esforç que fa fer als altres) d’austeritat. I és que ja hauria de saber que els mercats no es calmen per un decret de més o de menys. Al contrari, tants decrets i contradecrets no revelen sinó una feblesa i una inseguretat del Govern que per si mateix ja no inspira confiança. Ben mirat, el nou decret d’estabilitat financera, que preveu per als bancs una nova provisió de fons, no resol ni té la intenció de resoldre absolutament res; i això també ho saben els mercats. El decret provocarà la desaparició de més bancs que en no poder fer aquesta provisió de fons es veuran obligats a demanar un “ajut” a un interès del 10%, pensat per a què no puguin retornar-lo i quedar així en mans de l’Estat. Però no pas perquè l’Estat tingui la intenció o la voluntat de crear una banca pública, sinó simplement per a poder agafar els recursos que es treuen dels serveis bàsics dels ciutadans per a sanejar-los i poder-los retornar a les grans entitats financeres. I això pot interessar als grans bancs, però no té per què tenir cap interès per als mercats. I si, a més, sabem que aquesta mesura provocarà que les entitats tinguin menys recursos per a donar crèdit a famílies i a empreses, ja podem pensar que tampoc ha d’engrescar excessivament saber que s’agreujarà la crisi.

Quan algú ha d’anar reformant les reformes empreses, quan cada dia o cada divendres ha de treure una nova mesura, és que no sap on va, no sap com anar-hi o simplement no sap ni on el porten. I, pel que veiem, els mercats juguen amb l’Estat espanyol com qui juga amb una nina de drap; si hi veuen la possibilitat d’especular amb el deute espanyol no s’entretindran amb foteses com els decrets de Rajoy.

dilluns, 14 de maig del 2012

Intervenir l'Estat espanyol

El Govern espanyol reitera les seves amenaces: “aquelles administracions que no puguin complir amb el compromís d’estabilitat pressupostària seran intervingudes”. I ara l’amenaça cau sobre Astúries; no per no haver complert, sinó perquè ja pressuposen que no podrà complir. Sobretot si tenim en compte que qui presidirà aquesta comunitat autònoma serà el seu ex amic Àlvarez Cascos, o bé un socialista. Per al PP, podria ser un bon entrenament per a poder emprendre la intervenció d’altres comunitats autònomes més cobejades.

En part, aquestes amenaces van dirigides a Europa, per a fer-los creure que el Govern espanyol ja s’està prenent seriosament això de l’austeritat. Però, en part també, són l’estratègia per acabar amb determinades autonomies, ja que de moment ha de descartar bombardejar-les. És una estratègia semblant a la que han emprat per a liquidar les entitats financeres que no els interessava: primer se les escanya financerament, i després, com si se les salvés, els fan crèdits d’impossible retorn per a provocar-ne la fallida. I, de passada, poden dissimular la seva política de retallades als sectors claus per al benestar de la ciutadania, mentre continuen dilapidant els diners amb infraestructures estúpides i inútils, amb munions d’assessors i d’amiguismes remunerats, amb milions a vessar per a ajudar els seus amics...

Però algú podria prendre’ls la paraula: qui sembla que no complirà ni aquest ni l’any que ve els plans d’estabilitat imposats per Europa, serà l’Estat Espanyol. Conseqüentment, podríem reclamar també que l’Estat espanyol fos intervingut per Europa pel seu incompliment. I Catalunya, per la mateixa raó, pot reclamar d’intervenir l’Estat per no complir amb els seus compromisos. O, no? No, les amenaces només les formula qui té el poder.

diumenge, 13 de maig del 2012

Quines amenaces són més creïbles

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

A més d’un se’ns devien il•luminar els ulls en sentir el President Artur Mas, al Parlament, sentenciant que Catalunya disposaria d’Hisenda pròpia, ja fos per la via del Pacte Fiscal negociat amb el Govern espanyol, ja fos per la decisió unilateral de la majoria parlamentària. Però de seguida ens sobrevé el dubte: És possible que finalment l’Artur Mas s’hagi adonat de l’error que cometia sotmetent-se als designis de Madrid? Que s’hagi adonat que no portaven enlloc ni les estúpides polítiques de retallades que ens han ensorrat encara més en la crisi, ni les utòpiques i al•lucinants pretensions de convèncer els nostres espoliadors perquè ens tornin el que és nostre? És possible que estigui disposat a fer un gir de 180º en la seva política?

Costa de creure. Però, com que les ganes que sigui veritat són immensurables, podríem arribar a fer un acte de fe i donar crèdit a les seves paraules. Estem disposats a oblidar que durant molts i molts anys els nostres Governs (els de CiU i el del tripartit) han anat llançant advertències i amenaces a Madrid del que seríem capaços de fer si “no trobàvem un encaix adequat dins d’Espanya”, com deia Jordi Pujol des dels inicis. Però era el conte del pastor i el llop: no sé si algun cop es van arribar a inquietar per les amenaces dels catalans, però el que és segur és que al final ja no podien dissimular el riure quan sentien aquesta mena d’advertiments, amb la seguretat que a l’endemà trucarien de genolls a la seva porta. La credibilitat de les amenaces de cercar una via pròpia, si no podíem veure reconeguda la nostra identitat al si de l’Estat espanyol, era nul•la. La dita castellana de “perro que ladra no muerde”, es constatava una vegada darrere l’altra com a estrictament certa. La prova és que les reaccions a Madrid han estat ben escasses, i no tenen cap inconvenient en mantenir viva la col•laboració CiU-PP.

Però, com molt bé il•lustrava el programa “Polònia”, la funció del PP català va molt més enllà fins i tot de l’estratègia de Madrid. I la senyora Alícia, que dies enrere ja va retreure que era gràcies al Govern espanyol que el Govern català podia pagar les nòmines dels funcionaris, va llançar la seva nova amenaça: Si Catalunya construís una hisenda pròpia, qui pagaria les pensions dels jubilats catalans? La senyora Alícia donava per suposat que els diners que els catalans han pagat durant tots els anys de cotització són diners estrictament dels espanyols, que no ens corresponen als catalans, i que només per la seva graciosa generositat ens en poden tornar un part quan volen, o gens ni mica si pretenguéssim decidir sobre els nostres recursos.

I amb això tenia raó l’Alícia. Una decisió valenta en defensa de Catalunya tindrà sempre la reacció aïrada, i si cal violenta, de les institucions de l’Estat. I el mínim que podem esperar és que els diners que ara ens espolien en part, se’ls vulguin quedar tots, i procurin fer-nos tota mena de boicots: les traves i les agressions que ara ens procuren més o menys dissimuladament, esdevindrien franques i obertes, amb totes les seves armes. Per tant, com deia l’Alícia, si l’Artur Mas té una clara intenció de posar-se al servei del interessos dels catalans, hauria d’explicar i preveure totes aquestes agressions que haurem de patir.

Perquè, les amenaces de l’Artur Mas podem posar-les en dubte, podem témer que quedin en un no res a la primera envestida dels espanyols, com li va passar a l’Ibarretxe, però les amenaces dels nacionalistes espanyols com les de l’Alícia tenen tota la credibilitat del món. Les promeses de respectar Catalunya les negligeixen sempre; les amenaces, mai.

dissabte, 12 de maig del 2012

Tenim prou presons per a tants xoriços?

Van com cavalls desbocats. Ja no guarden ni formes ni mesures. Un catedràtic d’Economia ens deia que els gestors de la crisi, com a mínim en l’àmbit espanyol, no aprovarien la seva assignatura a la Facultat, perquè negligeixen principis elementals en economia. Però la resposta seria clara: qui ha dit que el Ministre d’Economia o el President del Banc d’Espanya necessiten o fan ús de coneixements economicistes, quan les seves decisions són estrictament polítiques, i de partit?

La decisió la tenen presa de fa temps: la crisi l’han de pagar els ciutadans i no pas els qui amb la seva nefasta gestió l’han ocasionada. Per tant, els directius de Bankia, amics i companys de partit, es poden endur jubilacions i indemnitzacions milionàries, però el forat que ells han creat l’haurem de pagar els ciutadans, i en major proporció els ciutadans catalans. Ni ells mateixos no es posen d’acord en què consisteix tècnicament la intervenció de l’Estat en aquesta entitat bancària: mentre uns parlen obertament de nacionalització, altres, com el Conseller d’Economia del País Valencià, diuen que de nacionalitzar res de res. Ells només entren a formar part de l’accionariat de Bankia, perquè "Les nacionalitzacions es fan en d'altres països". I, de fet, tenen raó. Qualsevol governant honest podria pensar que, si el sistema bancari privat ni compleix la seva funció de facilitar crèdit a les famílies i a les empreses ni tenen la mínima solvència per la seva pèssima gestió, una opció seria la nacionalització per tal de posar una banca pública al servei del país. Però no és el cas. Es tracta només de fer pagar als ciutadans els seus errors, per a poder retornar l’empresa a mans privades un cop l’haguem sanejada.

Si això no és una estafa, un robatori amb tots els ets i uts, ja m’ho explicareu. Quan la bombolla immobiliària els proporcionava sucosos beneficis, els beneficis eren seus i l’Estat els premiava fent-los pagar els impostos més baixos d’Europa i donant-los totes les facilitats per a defraudar la hisenda pública. I quan ells mateixos han ensorrat el negoci, aleshores apareix l’Estat socialitzador de les pèrdues. Insisteixo: tenim prou presons per a tants xoriços? Una proposta: Podríem indultar milers de petits carteristes i delinqüents de baix nivell, per a fer lloc a les presons per a aquesta trepa de delinqüents de guant blanc, que ocupen ministeris, direccions generals i consells d’administració d’entitats bancàries, i ens porten a tots pel camí de l’amargura.

divendres, 11 de maig del 2012

Paraules clares de l’Artur Mas. Són creïbles?

Per fi sembla que hem pogut sentir un Artur Mas més assenyat, responsable i realista. Ja era hora que deixés de banda aquelles utopies de bufanúvols, aquell no tocar de peus a terra amb idees estrambòtiques, i aquell to de somiatruites buscant l’impossible. El país no té sortida, ho ha dit el Conseller de Cultura, si no disposem d’un Estat propi; no podem sortir de la crisi, ho ha dit també el Conseller d’Economia, sense acabar amb la situació d’espoli que patim. Doncs, deixem-nos de marejar la perdiu i de perdre el temps pretenent convèncer els qui viuen de la nostra espoliació.

Les paraules d’Artur Mas al Parlament van ser clares com no ho havien estat fins ara: “Catalunya tindrà un hisenda pròpia, per la via del Pacte Fiscal o per la via de la pròpia decisió”. I hi va posar una data límit, fet imprescindible per a fer-les creïbles. Naturalment, als nacionalistes espanyols no els convé de cap de les maneres, perquè si Catalunya amb els seus propis recursos disposés de més diners, aquests forçosament haurien de ser en detriment d’algú o altre que fins ara se n’està aprofitant. El PP espanyol, i la seva delegació a Catalunya, no vol de cap de les maneres que Catalunya disposi de més recursos per a la sanitat, per a l’educació o per al foment de l’ocupació, i prefereix dilapidar-los amb infraestructures inútils a qualsevol lloc d’Espanya. El lladre acostumat a viure del botí dels seus robatoris no pot acceptar que algú blindi les seves propietats, perquè ell hi sortirà perdent.

Les paraules de Mas, doncs, carregades de realisme, ens fan despertar un xic d’optimisme per a poder acabar amb aquesta situació que ens empobreix dia rere dia i que ens porta a un carreró sense sortida. Només té un problema: són creïbles les seves paraules? Podem creure que aquesta vegada sí que va de debò, i que ja no ajupirà més el cap amb la indignitat que ho ha fet fins ara? Ho voldríem creure. I, personalment, no li faria més retrets de passat i tindria tot el meu suport, com suposo que tindria el de tots els catalans que estimen el seu país, com a mínim per damunt de l’obediència de partit o de l’interès mesquí dels nostres enemics.

dijous, 10 de maig del 2012

La crisi, la gran estafa del segle

Cada vegada més, sorgeixen veus clamant en contra de les fórmules imposades pels poders econòmics per sortir de la crisi; de fet, més que fórmules per a sortir de la crisi són fórmules per gestionar-la de tal manera que no l’hagin de pagar els seus causants, sinó les seves víctimes. La crisi no va venir perquè sí, sinó que ja era anunciada de temps pels especialistes, i no ha empitjorat perquè sí, perquè els seus gestors ja són conscients del disbarat que estan cometent, però és el que els surt més rendible.

Ja fa anys que en l’escena internacional es parlava de la pèssima gestió de Rodrigo Rato, que es dedicava a incentivar entre els seus amics la bombolla immobiliària. Afortunadament per pell, la bombolla va esclatar en mans dels seus successors que tampoc van saber-la aturar ni van saber-hi fer front. Rodrigo Rato se’n va anar a dirigir el Fons Monetari Internacional on va portar a terme una gestió més que dubtosa; entre altres coses se li retreu no haver previst la fallida de part del sistema bancari americà, i en conseqüència de l’Europeu, i que va ser el detonant de l’esclat de la bombolla immobiliària a l’Estat. De fet, ell mateix, així com les falses i fraudulentes agències de qualificació, donaven tot el crèdit i la màxima qualificació de solvència a entitats com Lehman Brothers just abans de la seva fallida. Rodrigo Rato va deixar el FMI per incorporar-se a Caja Madrid, amb l’objectiu de sanejar-la; i els seus amics del Banc d’Espanya van ordir una trama per provocar fusions, maquillant i falsejant les dades per fer-nos creure que el problema eren les petites caixes territorials com les catalanes. L’operació va assolir l’objectiu d’eliminar el sistema català de caixes, objectiu fonamental, però va agreujar la situació de Caja Madrid reconvertida en Bankia; els dirigents de Caixa Laietana, per exemple, sabien perfectament que lliuraven la seva petita caixa cap a la fallida, a canvi d’una recompensa personal. La gestió de Rato a Bankia no ha fet sinó agreujar la seva situació fins a portar l’entitat directament a la fallida, a l’espera que el seu amic, company de partit i nou ministre d’economia aconsegueixi salvar-la a base de fer-nos pagar als contribuents el seu desastre. Un, ministre que, no és pas casual, prové justament de Lehman Brothers.

I aquí ve l’estafa. Tots els elements que han intervingut en el procés s’han enriquit quan la bombolla els funcionava, amb l’excusa que és la llei del mercat: si ells han estat capaços de fer negocis brillants, els beneficis són seus. Però, quan la seva pèssima gestió ens ha portat la crisi a tot el país, però també a les seves entitats financeres, aleshores els seus amics dels banc d’Espanya i del Govern espanyol surten a rescatar-lo prenent els diners dels ciutadans. En una entrevista televisiva un Catadràtic d’Economia de la Pompeu Fabra deia que ho estan fent tan malament que no superarien el seu curs a la universitat. El que passa és que ni el Banc d’Espanya, ni el Govern espanyol no se serveixen de criteris econòmics, sinó estrictament polítics i de partit. Seria de jutjat de guàrdia, si el sistema judicial no estigués igualment implicat en la trama.

dimecres, 9 de maig del 2012

Mèrits i desmèrits empresarials

Els qui no estem relacionats amb el món de l’empresa, a vegades, pot ser que valorem poc el mèrit d’aquells emprenedors que han estat capaços de generar riquesa i d’oferir uns serveis que a més de ser útils a la societat, creen llocs de treball i, naturalment, els donen beneficis. Amb una excessiva facilitat podem caure en l’esperpent de titllar-los d’aprofitats o d’explotadors, pel sol fet que ells se n’enduen uns beneficis, sense tenir en compte si aquests són desmesurats, o si els beneficis són a costa de malpagar el treballador o d’abusar dels preus.

Hi ha, però, un espècimen d’emprenedor a qui caldria reconèixer, en tot cas, uns altres mèrits. Mentre uns empresaris han de fer tot un esforç de comptabilitat i d’organització de tota la seva estructura productiva per tal d’oferir un producte o servei a un preu raonable, competitiu i d’interès per a la societat, n’hi ha d’altres que orienten tot el seu esforç i el seu enginy cap a una altra banda. Per entendre’ns, l’amo del taller mecànic ha de poder oferir un servei adequat i d’acord amb les necessitats dels clients, a uns preus que li permetin pagar tota la inversió feta, les despeses corrents i la mà d’obra, i que encara n’hi quedi un romanent de beneficis. Tota una tasca ben meritòria. Res a veure, per exemple amb les empreses elèctriques, amb les concessionàries d’autopistes, la banca o tantes altres empreses estretament vinculades amb els poders públics. Les companyies elèctriques, per exemple, amb la complicitat dels polítics de torn, van falsejar el cost real de la producció d’energia per tal que l’Estat n’assumís una part important en forma de reconeixement de deute; d’aquesta manera, obtenen uns escandalosos beneficis, i encara tenen la paella pel mànec perquè poden exigir increments de tarifes absolutament desmesurats i injustificats. Una cosa semblant passa amb les concessionàries d’autopistes: l’administració, sabent el cost real de la inversió, acorda amb l’empresa unes condicions i unes tarifes que li acaben reportant uns beneficis astronòmics, que no tenen res a veure amb la inversió feta ni amb els beneficis empresarials que acostumen a tenir les empreses normals. O posem el cas dels bancs, per als quals les administracions, amb l’excusa que no poden deixar-los caure perquè s’ensorraria tot el sistema, els donen tota mena d’ajudes i facilitats, com no es dóna als altres empresaris a qui no surten els comptes.

L’èxit i el mèrit d’aquests empresaris, i de tants altres, no és el de saber organitzar una estructura empresarial que permeti oferir uns serveis, crear llocs de treball i, a més, produir un marge de beneficis. El seu mèrit, si és que se’n pot dir mèrit, és el de tenir la capacitat de subornar o de condicionar els poders públics perquè els posin els beneficis amb safata. Perquè, així, qualsevol ximple podria fer d’empresari.

dimarts, 8 de maig del 2012

Quan els dimarts plantin cara als divendres

L’odi i la fòbia del Partit Popular contra Catalunya, contra la seva gent, la seva llengua i la seva identitat estan desbocats, i es materialitzen des de fa mesos en els Consells de Ministres dels divendres. Una setmana rere l’altra, el Govern de Rajoy va dictant la seva llei per a laminar el ja migrat autogovern de Catalunya i per a perjudicar-nos econòmicament. I això amb la complicitat de la trepa de l’Alícia que treballen també incansablement per aconseguir el trencament de la cohesió social i que Catalunya no disposi dels recursos que necessita i que ens roben a diari.

El Govern de Catalunya, fins ara, potser per l’afinitat ideològica, ha vingut claudicant, ajupint el cap i mostrant-se servil envers el poder espanyol. Ni tan sols no va gosar presentar recurs d’inconstitucionalitat per la Reforma Laboral, tot i el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. Un darrere l’altre, des del President al darrer Conseller, passant pel portaveu del Govern o la Presidenta del Parlament, s’han anat queixant d’aquestes agressions, incompliments i actituds recentralitzadores del PP, a vegades fins i tot amb un to d’aparença agressiva; però, res. A Madrid, ja saben que després de la cridadissa ve la calma, el pacte i la submissió; apliquen la saviesa popular que els diu allò de “perro que ladra, no muerde”. I de moment els ha funcionat al peu de la lletra: molta bordada i poca mossegada.

Però aquest cap de setmana, el portaveu del Govern català, el Quico Homs, ha llançat la seva rèplica d’amenaça: “aquest dimarts, el Govern plantarà cara”. Costa de creure, la veritat; tot i que ho voldríem creure. Tant de bo que ens sorprenguin i les mesures del Govern català no es limitin a les típiques declaracions altisonants que no van més enllà del ressò de les mateixes paraules. No serveix de res presentar les agressions contra Catalunya al Consell de Garanties Estatutàries, si després no es fa el següent pas; com tampoc de res serveix personar-se al Tribunal Constitucional sabent que aquest està sotmès a la voluntat i l’arbitri del Govern espanyol, i que en tot cas les seves resolucions es poden allargar indefinidament, segons l’interès polític del partit. Si plantar cara no vol dir deixar clar que no s’acataran les decisions que ens siguin perjudicials, i si no vol dir que s’emprendran les decisions que calgui, encara que no encaixin en la legalitat espanyola, la veritat és que “plantar cara” no vol dir res.

dilluns, 7 de maig del 2012

A França també guanya el canvi

Tal com anunciaven les enquestes, a França s’hauran girat les tornes. Els qui aquí, aprofitant els desencerts del tripartit i de Zapatero, argumentaven que eren les polítiques d’esquerres les causants del malestar de la ciutadania que va acabar apartant-los del poder, ara podran dir que a França són les nefastes polítiques de dretes les que han fet que els ciutadans optessin per un canvi. Tan senzill com seria admetre que ningú no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut fer front a la crisi, i per tant les urnes van passant factura a tots els governs, sense distinció de colors.

Ja s’ho devien veure a venir, perquè des de fa unes setmanes ha anat creixent la brama de la necessitat de canviar de polítiques. Aquell dogma, imposat bàsicament per Alemanya, però secundat per la pràctica totalitat de governs europeus, segons el qual l’única recepta era la contenció de la despesa, reduir l’endeutament i retallar a tort i a dret, ha començat a posar-se en dubte potser perquè ja veien a venir que la França d'Hollande no estava disposada a seguir-lo. De fet, tampoc era del tot cert que es retallés la despesa a tort i a dret; perquè per a injectar diners a la banca no hi havia límits i les xifres es compten per bilions. Fonamentalment, les retallades eren la consigna per a eliminar l’Estat del benestar. Sigui com sigui, el cert és que ara ja pràcticament tothom coincideix en quelcom tan obvi com que caldria impulsar polítiques de creixement: hauran descobert la sopa d’all!

De tota manera, tampoc cal fer-se massa il•lusions. L’economia europea està perfectament controlada, i els grans poders econòmics no voldran precipitar la sortida de la crisi mentre no hagin completat la seva obra de desmantellament de l’Estat del benestar i d’adequació de tota la legislació en funció dels seus interessos. François Hollande, si no accepta com la resta de dirigents europeus seguir les directrius que li marquin, es trobarà amb el boicot i l’atac directe a l’economia francesa: Si fins ara els mercats han respectat relativament França, no pas per la seva situació econòmica, molt més greu del que diuen, sinó perquè era el gran aliat d’Alemanya, ara podrien descarregar les seves ires contra l’economia francesa. I a sobre, encara diran que ha estat culpa dels socialistes!

diumenge, 6 de maig del 2012

I si guanya l'esquerra?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja se sap que en unes eleccions sempre hi ha lloc per a la sorpresa. Però, fins al darrer moment, les enquestes donen com a guanyador de les presidencials franceses el candidat socialista François Hollande. De tota manera, el més probable és que la victòria sigui relativament ajustada; a França, com aquí i com arreu, un 5% de vots de més o de menys pot fer decantar la balança cap a una o altra banda. I el guanyador, malgrat que la diferència sigui mínima, acostuma a fer servir frases grandiloqüents com “La ciutadania ha rebutjat unes determinades polítiques”, “Els ciutadans han volgut el canvi”, “És el fracàs de determinada opció política”...


Res a dir, sempre que es pugui fer servir la mateixa metodologia d’anàlisi, tant si és l’un com si és l’altre, el guanyador. La derrota de Zapatero, i la del tripartit, es va vendre no només com el fracàs d’uns governs que no van saber fer front a la crisi, cosa ben certa, sinó com els seus causants; com si abans no hi haguessin hagut unes polítiques conservadores que incentivaven l’especulació immobiliària que, com en el joc del globus, va acabar esclatant en mans dels socialistes. “És el fracàs de les polítiques d’esquerres” deien molts pretesos analistes i observadors esbiaixats. Diran, ara, si es confirma la victòria del candidat socialista que “És el fracàs de les polítiques de dretes”?

He dit en repetides ocasions que els governs progressistes (de fet hauríem de dir “menys de dretes”) d’Espanya i de Catalunya, van tenir la dissort de trobar-se immersos en la crisi i no hi van saber respondre, naturalment, com va passar a Europa a tota mena de Governs, de dretes i d’esquerres. A Itàlia també s’hi va trobar el Berlusconi i les seves polítiques més que conservadores. I no oblidem que, encara que el Sarkozy vagi posant com a pèssim model el govern Zapatero, tampoc és que la situació econòmica a França sigui per a tirar-hi coets. Si hi ha canvi a l’Elisi, també és possible que el nou inquilí acabi destapant i denunciant haver rebut una herència molt més desastrosa del que semblava. Un discurs que no ens vindria pas de nou, perquè ja l’hem sentit massa vegades.

Sembla un relleu lògic en la mesura que la majoria dels Governs europeus que han hagut de fer front a la crisi no han resistit el pas per les urnes, i encara caldrà veure què li passarà a la senyora Merkel. Al capdavall, l’estratègia per a sortir de la crisi de Zapatero és pràcticament la mateixa que està seguint Rajoy i que ha seguit el Sarkozy: creuar els dits i esperar que la mateixa inèrcia de les oscil•lacions econòmiques faci créixer els brots verds de la recuperació. Zapatero confiava que la crisi s’hauria començat a esvair al final de la seva legislatura, i no va fer res per a sortir de la crisi. Rajoy fins i tot ha retallat les escasses polítiques actives d’ocupació, amb la mateixa confiança que el seu predecessor. Fonamentalment, la diferència és que la dreta ha aprofitat la situació de crisi per a liquidar l’Estat del benestar i adequar la legislació a les exigències dels grans poders econòmics.

Els qui honestament creien que l’electorat català i l’espanyol van expressar les urnes el seu rebuig a les polítiques d’esquerres, hauran d’admetre que l’electorat francès, si es confirmen les enquestes, hauran rebutjat igualment les polítiques de dretes. La mateixa desqualificació que serveix per als uns ha de servir per als altres. O per a cap. A part que els anomenats socialistes, a Europa, no deixen de fer polítiques de dretes, encara que potser amb un xic més de sensibilitat envers els problemes socials, la seva derrota o la seva victòria té la mateixa significació a un lloc i a un altre. I els eximents o les excuses del marc general que els ha impedit trobar una sortida a la crisi també serà la mateixa per als uns que per als altres. O no?

dissabte, 5 de maig del 2012

Un darrer esforç per salvar la banca

Fa temps que se’n parla. El sistema bancari espanyol, amb algunes poques excepcions, està contaminat per la pèssima gestió dels seus dirigents que, a més d’embrancar el país en la bombolla immobiliària, hi van quedar ells mateixos entrampats. Molts dels seus actius són més hipotètics que reals, almenys a curt termini. A l’inici de la crisi, fins i tot es fregaven les mans quan veien que algun dels seus clients no podia pagar la hipoteca: ells se li quedaven el pis, sense que això saldés el deute, i per tant podien tornar a vendre’s el pis, pel qual podien estar cobrant dues hipoteques alhora.

Però la bombolla especulativa es va fer tan gran que els va esclatar a les mans. I ara no saben què fer amb els pisos, construccions a mig fer i solars que s’han anat quedant de petits propietaris, però sobretot de grups immobiliaris. Fa temps que es parla de la possibilitat d’acumular tots aquests actius tòxics en una sola entitat; això permetria, diuen, alleugerir la càrrega dels bancs i sanejar-los. Si del que es tracta és de regalar aquests actius, i per tant anotar-se’ls com a pèrdues, ben poca cosa hi tenen a guanyar les entitats bancàries, tret d’estalviar-se la gestió immobiliària que ara els toca fer. Però la pregunta clau és: I qui posarà els diners per a crear aquest banc de tòxics, una veritable desferra financera? Per iniciativa privada, ningú. Amb els milions i milions que les administracions han arribat a robar i a escatimar als ciutadans per a regalar-los als bancs, ja ens podem imaginar que al final també ens tocarà pagar aquesta festa.

Una proposta més estrictament liberal podria ser simplement deixar caure els bancs insolvents. Cosa que no han fet fins ara, ja que els governs de dretes han optar per socialitzar les pèrdues, i només han liquidat aquelles entitats d’estalvi que els feien nosa. I no era una qüestió d’estricta solvència ni de rigor economicista, perquè per aquesta regla de tres una entitat com Bankia ja hauria d’haver estat liquidada fa temps. Només la seva significació política i de partit, amb el seu president al capdavant, han evitat forçar-ne la fallida. Bankia podria ser l'embrió i la primera pedra d'aquest banc de tòxics... però que se'l paguin a Madrid!

divendres, 4 de maig del 2012

De Ferran Mascarell a Duran i Lleida

Ho deia el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, l’altre dia: “Hem de poder ensenyar el món que el català té un Estat que el defensa”. En canvi, el Duran i Lleida deia que havíem de treballar com si fóssim un estat. Són frases, carregades de sentit, que poden tenir interpretacions diverses. Des d’una opció clarament independentista a la del desig d’aconseguir que l’Estat on estem ficats finalment ens defensi.

Jo no sé exactament què volia dir el Conseller de Cultura. Suposo que no deu pretendre fer-nos creure que, ara mateix, tenim cap Estat que ens defensi; vull pensar que es refereix a la necessitat de tenir aquest Estat. Però aquestes afirmacions poden quedar matisades per les de Duran i Lleida: això d’actuar com si fóssim un Estat pot venir a dir que ens hem de resignar amb el que tenim i que hem de fer veure que amb això ja en tenim prou per sortir-nos-en. Ell sap que no. Sap perfectament que fent veure que tenim un Estat, tenint-ne un tan radicalment hostil a nosaltres, no tenim massa possibilitat de sortir-nos-en, ni econòmicament ni com a país amb llengua i cultura pròpies.

No es tracta de “poder ensenyar al món que el català té un Estat que el defensa”, perquè la gent sap que les dificultats que té el català provenen bàsicament d’hostilitat d’aquest Estat espanyol, que no ens defensa sinó que ens agredeix. En tot cas, hem de fer veure al món que necessitem i tenim dret a tenir un Estat que ens defensi. Perquè no oblidem, Catalunya no és una nació sense Estat (què més voldríem, com a primer pas!); som un país sotmès a un Estat que l’agredeix i l’espolia.

dijous, 3 de maig del 2012

L’opció del PP, la Independència

És cert que hi ha molts catalans que no tenen inconvenient en sentir-se espanyols i, il•lusòriament, encara pensen que és possible aconseguir un reconeixement de la nostra cultura i la nostra identitat dins de l’Estat espanyol. És el resultat de tants anys d’intent d’assimilació, d’opressió i de vexacions; de fet, la desaparició de pobles i cultures, arreu, passa per aquesta etapa desafecció cap al propi país, fins al punt que hom pot acabar renegant-ne. Per als qui, a l’estil Vidal Quadras ja han renegat de la seva llengua i del seu país, i s’han convertit en el seu principal enemic, no hi ha res a fer.

Ara bé per aquells catalans que encara somnien en la utopia d’una Espanya que reconeix l’existència de pobles amb llengua i cultura diferents, és el PP el qui els mostra quina opció han de seguir: la independència. Si a l’Estat espanyol ho ha diverses llengües, el lògic seria que els espanyols volguessin veure-les totes reconegudes a Europa; l’actual President del Parlament europeu, l’alemany Martin Schulz, creu que seria el més normal del món. Però, per al Partit Popular, no. Per als populars el plantejament és clar: els catalans no podem veure reconeguda i normalitzada la nostra llengua al Parlament Europeu si no tenim un Estat propi. El d’Espanya no ens serveix, perquè ens és hostil. El mateix passa amb les seleccions esportives internacionals; els catalans no hi tenim dret, diuen els populars, mentre no tinguem un Estat propi.

El consell que ens dóna el Partit Popular és clar: dins de l’Estat espanyol no podem esperar veure reconeguda la nostra existència com a poble i com a cultura. Els catalans, a Espanya, no existim, excepte per a pagar les seves festes i disbauxes. Els catalans que encara no hem renegat de ser-ho, segons el PP, només tenim dues opcions: o acabar de renunciar a la nostra catalanitat i assumir l’espanyolitat amb totes les conseqüències, o optar directament per la Independència. És el PP, i en bona mesura també el PSOE, el qui nega les opcions intermèdies dels bufanúvols que encara confien en la possibilitat d’una Espanya federal i respectuosa amb la diversitat.

dimecres, 2 de maig del 2012

El diable celebra jornada de portes obertes

Va ser un fet relativament insòlit. El Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca va celebrar una jornada de portes obertes per als mitjans de comunicació, per tal que comprovessin que allà ni es torturava ni es maltractava els retinguts. I, efectivament, els periodistes van poder veure amb els propis ulls com no es maltractava ningú, i van poder observar la polidesa de les dependències degudament preparades per a la visita. Que en són de cínics i d’hipòcrites!

Les denúncies contra aquest centre han estat constants en els darrers temps, i n’hi ha prou testimonis. Ara es tractava només de fer un muntatge propagandístic per rentar-se la mala imatge. Però, està clar, la visita dels mitjans de comunicació s’havia de fer de forma programada, amb temps suficient per a posar ordre i fer neteja, almenys per aquell dia, de les sinistres dependències; naturalment, es tractava d’una visita guiada per tal que els periodistes només veiessin allò que els interessava mostrar; els internats els van veure de lluny, confinats al pati, sense poder-hi parlar, no fos cas que els expliquessin la veritat del que hi passa dins d’aquelles quatre parets. Una burla informativa que no tots els mitjans de comunicació van voler reflectir, i molts es van limitar a passar les notes oficials que els havien donat, sense qüestionar-se res.

Però el més greu és que tot just feia uns dies que els mateixos irresponsables del CIE havien negat l’entrada al Síndic de Greuges, que en compliment de la seva tasca institucional volia conèixer de primera mà la realitat del centre. Uns funcionaris sense massa escrúpols ni honorabilitat, que posats a transgredir la llei ja no els venia d’aquí menystenir les institucions catalanes. Però, tampoc ens ha de venir de nou: tenim un Govern i un Parlament, incapaços de fer-se respectar. Ni una queixa, ni una moció de protesta, ni una denúncia...

dimarts, 1 de maig del 2012

El full de ruta de l’ANC

Els independentistes hem trobat a faltar sempre un full de ruta clar i precís per avançar cap a la independència. Des dels partits que es limiten a dir que anem fent i que ja en parlarem més endavant, fins als que podien presentar una hipòtesi tan fora de la realitat com la de dir que si obtenien la majoria proclamarien unilateralment la independència; quan en realitat no tenien clar si podrien obtenir representació parlamentària. I, entremig, una Esquerra capaç d’aprovar en un mateix congrés fer un referèndum per la independència el 2014 i proposar un Concert econòmic de cara al 2020.

Per això, és especialment interessant saber l’Assemblea Nacional Catalana sembla que sí que té un full de ruta. Aquest any 2012 hi haurà tot un seguit de mobilitzacions que confluiran amb la gran manifestació de l’11 de setembre; el 2013 hauria d’haver-hi la macroconsulta municipal a través de l’Associació de Municipis per la Independència, una consulta que hauria de posar en evidència la imperiosa necessitat de passar cap a la consulta definitiva, probablement el 2014. Com sempre, hi ha el doble risc: d’una banda, que aquesta mobilització nascuda de la societat vulgui ser manipulada i aprofitada per algun partit polític; però de l’altra, i en sentit invers, que els partits polítics s’ho mirin de lluny, i fins i tot ho respectin, però que no s’hi impliquin. L’èxit de l’ANC serà l’assoliment de les accions programades, però sobretot que aquestes accions siguin suficients com per a condicionar i implicar els partits polítics i, per tant, les institucions nacionals.

I aquí ve la punta de preocupació. El full de ruta sembla prou assenyat i en consonància amb la creixent demanda de la societat catalana, cansada de tant d’espoli i tant de menyspreu per part de l’Estat espanyol. A l’ANC hi ha persones vinculades tant a UDC, a CDC, a ERC, a ICV, a SI, i també alguns al PSC. Però no sembla que aquests mateixos partits treballin a les institucions pensant que hi ha previst aquest full de ruta. Faltarà veure la capacitat de l’ANC per a condicionar l’acció dels partits; de moment, no sembla que tinguin la voluntat de fer-ho.