No fa gaire dies que demanava a Carles Bonet, des d’aquest bloc, que retirés la seva candidatura sense saber si ell tenia prou suports per tirar-la endavant. I li ho demanava pel bé del partit, perquè la seva opció a la Presidència d’ERC, tan legítima com la de l’Oriol Junqueras, reobria el debat entre les diferents famílies o tendències al sí del partit. I els mitjans de comunicació es feien ressò, sobretot, dels líders i sectors que donaven suport a un o altre candidat, i fins a quin punt cada candidatura recollia elements dels diversos sectors del partit. Si volem sortir de l’atzucac cal que fugim d’aquesta mena de lluites fratricides; el que no vol dir que cadascú no pugui continuar defensant les seves idees i fer les crítiques que cregui oportú.
Però, bé. Al final, ha resultat que Carles Bonet no ha obtingut suficients avals per a presentar la seva candidatura; i enlloc d’una retirada a temps, com va fer Ridao, ha hagut d’esperar a comprovar l’escàs suport de la militància a les seves propostes. És absurd que es queixés del que li costava obtenir els avals adduint a possibles pressions de la direcció, com si no hi tingués res a veure el fet que ell defensés sense embuts reiterar i aprofundir en els errors que ens han portat fins aquí. Molts militants i sobretot molts electors no van entendre aquell segon tripartit, que defensaven tant els Puicercós-Ridao, com els Carod-Benach-Bonet, i en general el conjunt de la direcció del partit. Però Bonet, no solament no sembla reconèixer aquest error, ara ja reconegut per la majoria, sinó que insistia en la seva proposta d’un nou acostament als socialistes. I amb aquest plantejament, és clar, no ha aconseguit trobar prou militants disposats a donar-li suport. És cert que a part dels qui li han negat per la seva reincidència en la deriva pro socialista (que, tractant-se del PSC-PSOE, no té res a veure amb una tendència més o menys esquerranosa) també n’hi deu haver que han volgut fer-li veure que ara no convé a ERC entrar en un nou cicle de tendències i sectors; l’Oriol Junqueras pot acabar de convèncer més o menys, i per alguns pot continuar essent una incògnita la seva capacitat de redreçar el partit tenint en compte que al seu entorn hi haurà els hereus de la vella guàrdia pretoriana, però en qualsevol cas és una persona que inspira una certa confiança general o, si ho voleu, és la persona que inspira menys malfiances.
Recordo que en el darrer Congrés d’ERC, en el qual vaig presentar tot un seguit d’esmenes perquè ja es veia que teníem la nau a la deriva i els capitans sense saber-ho, ell va ser un dels encarregats, en nom de la direcció, de negociar la retirada o reformulació d’algunes d’aquelles esmenes. I quan, en algun cas, em vaig mantenir ferm en la decisió de defensar-les al Ple del Congrés, em va etzibar amb un to de menyspreu imperdonable: “el que tu vols és un minut de glòria”. Ja s’ha vist que hi havia raons més que sobrades per a presentar aquelles i moltes altres esmenes, encara que ja sabia que la direcció tancaria files per evitar que prosperessin. Però Carles Bonet no tindrà cap més minut de glòria per reincidir en els errors sobre els quals jo alertava.
Però, bé. Al final, ha resultat que Carles Bonet no ha obtingut suficients avals per a presentar la seva candidatura; i enlloc d’una retirada a temps, com va fer Ridao, ha hagut d’esperar a comprovar l’escàs suport de la militància a les seves propostes. És absurd que es queixés del que li costava obtenir els avals adduint a possibles pressions de la direcció, com si no hi tingués res a veure el fet que ell defensés sense embuts reiterar i aprofundir en els errors que ens han portat fins aquí. Molts militants i sobretot molts electors no van entendre aquell segon tripartit, que defensaven tant els Puicercós-Ridao, com els Carod-Benach-Bonet, i en general el conjunt de la direcció del partit. Però Bonet, no solament no sembla reconèixer aquest error, ara ja reconegut per la majoria, sinó que insistia en la seva proposta d’un nou acostament als socialistes. I amb aquest plantejament, és clar, no ha aconseguit trobar prou militants disposats a donar-li suport. És cert que a part dels qui li han negat per la seva reincidència en la deriva pro socialista (que, tractant-se del PSC-PSOE, no té res a veure amb una tendència més o menys esquerranosa) també n’hi deu haver que han volgut fer-li veure que ara no convé a ERC entrar en un nou cicle de tendències i sectors; l’Oriol Junqueras pot acabar de convèncer més o menys, i per alguns pot continuar essent una incògnita la seva capacitat de redreçar el partit tenint en compte que al seu entorn hi haurà els hereus de la vella guàrdia pretoriana, però en qualsevol cas és una persona que inspira una certa confiança general o, si ho voleu, és la persona que inspira menys malfiances.
Recordo que en el darrer Congrés d’ERC, en el qual vaig presentar tot un seguit d’esmenes perquè ja es veia que teníem la nau a la deriva i els capitans sense saber-ho, ell va ser un dels encarregats, en nom de la direcció, de negociar la retirada o reformulació d’algunes d’aquelles esmenes. I quan, en algun cas, em vaig mantenir ferm en la decisió de defensar-les al Ple del Congrés, em va etzibar amb un to de menyspreu imperdonable: “el que tu vols és un minut de glòria”. Ja s’ha vist que hi havia raons més que sobrades per a presentar aquelles i moltes altres esmenes, encara que ja sabia que la direcció tancaria files per evitar que prosperessin. Però Carles Bonet no tindrà cap més minut de glòria per reincidir en els errors sobre els quals jo alertava.