Acabats els treballs de la Comissió parlamentària que investigava el cas Palau, els partits ja poden fer-ne públiques les conclusions. Unes conclusions que ja se sabien abans de començar, i que en tot cas s’han hagut de modificar per les novetats provinents de l’àmbit judicial. És el que passa sempre en aquestes comissions parlamentàries d’investigació: l’objectiu no era, ni en aquesta ni en cap altra, esclarir els fets, que per això ja hi ha les investigacions judicials, sinó intentar treure la màxima rendibilitat política de la situació.
Com ja he dit en moltes altres ocasions, estic convençut que hi ha moltes irregularitats més o menys ben dissimulades al darrera de la Fundació i del finançament de CDC, com n’hi ha al darrera de totes les fundacions adscrites als diferents partits. Només cal veure l’enorme quantitat de diners que mouen, molts d’ells provinents de subvencions oficials, en comparació a l’escassa activitat en tant que fundacions. És el mateix que passa amb els informes falsos, intranscendents o inútils encarregats des de les administracions, que no són sinó tapadores de favors o pagaments encoberts. Una altra cosa és que els autors d’aquestes irregularitats hagin estat tan imprudents com per a no bastir-les d’una documentació legal que les empari. Per això mateix, crec que aquestes comissions parlamentàries no serveixen per a res. Com que no se’n treu l’aigua clara, cadascú arriba a la conclusió a què volia arribar: per a CDC no s’ha demostrat cap irregularitat de les que es perseguien, i pot basar-se en l’informe de l’Oficina Antifrau que admet que tot i els indicis o sospites no hi ha proves concloents; el mateix informe que serveix als partits del Govern per a continuar fonamentant les seves sospites.
Potser una primera conclusió que caldria treure'n és la inutilitat o la inoperància d'una Oficina Antifrau, que ha estat relegada en un segon terme per la Comissió Parlamentària precisament perquè no interessava esclarir els fets sinó burxar en una sola direcció. La segona conclusió és que estem exactament allà on érem, amb uns indicis d’irregularitats que en tot cas haurien de ser provats i ratificats per l’administració de la Justícia. Cosa que ens porta a la tercera conclusió i és que, avui per avui, els únics polítics en actiu encausats arran del cas Palau són destacats membres del Partit Socialista, amb implicacions tant a l’Ajuntament de Barcelona com al Govern de la Generalitat.
La lletra de les conclusions dels diferents partits en relació al cas Palau és absolutament irrellevant. La ciutadania sap que no hi ha ningú que tingui les mans prou netes com per a tirar la primera pedra (encara que aquí tothom està disposat a lapidar l’adversari), que la primera irregularitat pot ser haver perdut el temps (i els diners dels ciutadans) en una Comissió Parlamentària que ja se sabia que no arribaria enlloc i que només tenia objectius partidistes, i que és una utopia demanar un pacte polític en què totes les sospites es posin en mans de la Justícia o de l’Oficina Antifrau perquè actuïn amb independència.
Com ja he dit en moltes altres ocasions, estic convençut que hi ha moltes irregularitats més o menys ben dissimulades al darrera de la Fundació i del finançament de CDC, com n’hi ha al darrera de totes les fundacions adscrites als diferents partits. Només cal veure l’enorme quantitat de diners que mouen, molts d’ells provinents de subvencions oficials, en comparació a l’escassa activitat en tant que fundacions. És el mateix que passa amb els informes falsos, intranscendents o inútils encarregats des de les administracions, que no són sinó tapadores de favors o pagaments encoberts. Una altra cosa és que els autors d’aquestes irregularitats hagin estat tan imprudents com per a no bastir-les d’una documentació legal que les empari. Per això mateix, crec que aquestes comissions parlamentàries no serveixen per a res. Com que no se’n treu l’aigua clara, cadascú arriba a la conclusió a què volia arribar: per a CDC no s’ha demostrat cap irregularitat de les que es perseguien, i pot basar-se en l’informe de l’Oficina Antifrau que admet que tot i els indicis o sospites no hi ha proves concloents; el mateix informe que serveix als partits del Govern per a continuar fonamentant les seves sospites.
Potser una primera conclusió que caldria treure'n és la inutilitat o la inoperància d'una Oficina Antifrau, que ha estat relegada en un segon terme per la Comissió Parlamentària precisament perquè no interessava esclarir els fets sinó burxar en una sola direcció. La segona conclusió és que estem exactament allà on érem, amb uns indicis d’irregularitats que en tot cas haurien de ser provats i ratificats per l’administració de la Justícia. Cosa que ens porta a la tercera conclusió i és que, avui per avui, els únics polítics en actiu encausats arran del cas Palau són destacats membres del Partit Socialista, amb implicacions tant a l’Ajuntament de Barcelona com al Govern de la Generalitat.
La lletra de les conclusions dels diferents partits en relació al cas Palau és absolutament irrellevant. La ciutadania sap que no hi ha ningú que tingui les mans prou netes com per a tirar la primera pedra (encara que aquí tothom està disposat a lapidar l’adversari), que la primera irregularitat pot ser haver perdut el temps (i els diners dels ciutadans) en una Comissió Parlamentària que ja se sabia que no arribaria enlloc i que només tenia objectius partidistes, i que és una utopia demanar un pacte polític en què totes les sospites es posin en mans de la Justícia o de l’Oficina Antifrau perquè actuïn amb independència.