Un dels temes recurrents, tant en l’àmbit català com en l’espanyol, és el de la publicitat en els mitjans de comunicació públics. Aparentment, es tracta de decidir fins a quin punt aquests mitjans han d’entrar en la pugna pel mercat publicitari, fent la competència així a les empreses privades del sector. Hom podria imaginar unes emissores de ràdio i televisió privades que s’haurien de sustentar a través dels propis mitjans aconseguits amb la publicitat, enfront d’unes altres finançades íntegrament amb fons públics que no haurien de contenir publicitat. Però el debat és fals; i, com sempre, la dreta més conservadora menteix i amaga la segona i la tercera intenció.
El problema no és que les emissores públiques facin la competència a les privades, o almenys no és això el que més els preocupa. No diuen pas res dels ajuts provinents de fons públics que reben les emissores privades. El que de veritat els preocupa és l’existència mateixa de mitjans de comunicació públics. Ells saben que, sense aquests mitjans públics, ideològicament la dreta controla perfectament el mercat i pot condicionar sense traves i sense escrúpols el missatge ideològic que s’emet a la ciutadania. I per més que els mitjans de comunicació de titularitat pública puguin estar dirigits pel govern de torn, sempre s’imposa un cert control i un cert equilibri, llevat d’aquells indrets on la corrupció ha esdevingut generalitzada, com al País Valencià. Per tant, d’entrada els convé aparentar que el finançament hauria de tenir vies ben diferenciades, segons si es tracta de mitjans públics o privats, però ja tenen a la recambra el discurs subsegüent que és el que de veritat els interessa.
Sense publicitat, el manteniment de les emissores de titularitat pública, si volen competir en qualitat i en audiència amb les privades, seria molt més costós; precisament ells que sempre apel·len a la necessitat de contenir la despesa pública. Per això, immediatament després d’aconseguir treure aquesta font d’ingressos dels mitjans públics vindrà l’argument del cost excessiu, i per tant que cal reduir les pretensions d’oferir des dels mitjans públics una oferta competitiva. Argument que tot seguit els serviria per dir que, davant de l’escassa audiència, val més liquidar el sector públic de la comunicació, i deixar-los a ells via lliure.
El problema no és que les emissores públiques facin la competència a les privades, o almenys no és això el que més els preocupa. No diuen pas res dels ajuts provinents de fons públics que reben les emissores privades. El que de veritat els preocupa és l’existència mateixa de mitjans de comunicació públics. Ells saben que, sense aquests mitjans públics, ideològicament la dreta controla perfectament el mercat i pot condicionar sense traves i sense escrúpols el missatge ideològic que s’emet a la ciutadania. I per més que els mitjans de comunicació de titularitat pública puguin estar dirigits pel govern de torn, sempre s’imposa un cert control i un cert equilibri, llevat d’aquells indrets on la corrupció ha esdevingut generalitzada, com al País Valencià. Per tant, d’entrada els convé aparentar que el finançament hauria de tenir vies ben diferenciades, segons si es tracta de mitjans públics o privats, però ja tenen a la recambra el discurs subsegüent que és el que de veritat els interessa.
Sense publicitat, el manteniment de les emissores de titularitat pública, si volen competir en qualitat i en audiència amb les privades, seria molt més costós; precisament ells que sempre apel·len a la necessitat de contenir la despesa pública. Per això, immediatament després d’aconseguir treure aquesta font d’ingressos dels mitjans públics vindrà l’argument del cost excessiu, i per tant que cal reduir les pretensions d’oferir des dels mitjans públics una oferta competitiva. Argument que tot seguit els serviria per dir que, davant de l’escassa audiència, val més liquidar el sector públic de la comunicació, i deixar-los a ells via lliure.