Pàgines

dimecres, 27 d’abril del 2011

Va de fusions o de liquidacions?

Ja fa un cert temps que se’ns presenta com un dogma que la competitivitat passa forçosament pel creixement i per les fusions. L’argument és que una empresa més gran podrà afrontar el futur en millors condicions. Quan es parla de països, això evidentment no és així: els països capdavanters en benestar, en renda per càpita, en qualitat de vida, són estats de mida mitjana més aviat petita, a l’estil del que podria ser Catalunya o els Països Catalans. Es pot caure en l’infantilisme, està clar, de creure que si anem plegats amb Espanya (i per què no amb els Estats Units, per exemple?) tenim més possibilitats de participar, i de guanyar, el mundial de futbol o de treure més medalles olímpiques. Està clar que llavors, el qui guanya no és Catalunya, sinó un altre.

En el món de les empreses no és pas tan diferent. Per als accionistes, sobretot per als petits accionistes del Banc de Bilbao o del Santander, per exemple, el fet que les entitats hagin duplicat en els darrers anys el seu patrimoni no vol dir, ni de tros, que s’hagin duplicat els dividends a repartir. Els qui sí que han vist duplicar els seus ingressos són els alts directius. Admetem que en molts casos sigui més rendible una gran empresa, amb major infraestructura, majors possibilitats de captar nous capitals, més capacitat exportadora, etc. Però això sempre que no es perdi el control de l’empresa; el qui guanya no és el qui forma part de la gran empresa sinó qui la controla. Jo entendria que els directius de les caixes catalanes que s’han vist obligats a fer processos de fusió admetessin el seu fracàs professional, la seva incapacitat per a gestionar aquestes entitats d’estalvi, la seva pèssima gestió que els ha portat al desastre, i que per tant dimitissin dels seus càrrecs; però de cap de les maneres que ens enganyin vilment presentant les fusions com un reforçament de les entitats, com un pas endavant. És absolutament fals, per exemple, que la Caixa de Manlleu pugui mantenir la seva acció social i econòmica sobre el territori, o que la nova Unimm pot fer el mateix en l’àmbit de Catalunya si finalment es fusiona amb una gran entitat espanyola. La comarca d’Osona ha perdut una entitat d’estalvi, com es pot perdre el conjunt de caixes del país en benefici d’uns banquers espanyols, que es guien per uns altres interessos. Potser sí que inicialment es salvaguarden els llocs de privilegi dels pèssims gestors que ens han portat a la situació actual, però d’aquí a quatre dies la “gran direcció” de la nova entitat no se sentirà vinculada en absolut amb la petita Caixa original. Els criteris amb què es regirà la "gran direcció" seran els mateixos que, en el seu dia, van motivar la creació de petites Caixes locals o comarcals.

És un cas semblant a l’acord a què sembla que ha arribat EUMO, l’editorial de la Universitat de Vic, amb el Grup 62. Si admeten que no han estat capaços de gestionar-la adequadament i que ara es veuen obligats a vendre’s a una gran empresa, ja ho puc entendre; però com a fracàs de gestió. Però que no ens diguin que l’absorció beneficiarà ambdues parts. La Universitat de Vic, i també la comarca d’Osona, ha perdut una editorial amb tot el que representava de potenciació de les iniciatives literàries, de divulgació i científiques arrelades al territori. Un cop feta la venda, els criteris que regiran l’editorial són els mateixos que en el seu dia van fer que algú es decidís a emprendre la iniciativa d’EUMO.

La diferència entre aquestes fusions i la seva simple liquidació és mínima.