Pàgines

dijous, 10 de gener del 2013

La renúncia del PSC al dret a decidir

A vegades, els mitjans de comunicació tenen una manera ben curiosa d’explicar les coses, almenys pel que fa als titulars. No fa pas tants dies que el mateix Pere Navarro en una declaració solemne, i no pas improvisada, deia que la posició del PSC en relació a la consulta sobiranista seria sempre la de l’abstenció. I uns dies després apareix el portaveu del partit per dir que en realitat quan es plantegi el tema de la consulta, com que ells estan en contra de la independència el que faran serà votar-hi en contra. I aquest canvi, tan sobtat com previsible, molts mitjans de comunicació l’han titulat amb frases com “Radicalització del PSC”, “Canvi d’estratègia del PSC”, el PSC entra en el joc de la consulta”, “El PSC recula”, “El PSC es replanteja...”

Ja entenc que algun mitjà de comunicació afí surti en defensa del Partit dels Socialistes i ho presenti com una matisació d’un posicionament inicial que no gosen contradir obertament. Però, suposo que a ningú se li escapa que, en aquest cas, el PSC no s’ha radicalitzat, ni ha reculat, ni ha canviat d’estratègia, ni s’ha replantejat res de res. Aquí, el PSC, i el pobre Navarro al capdavant, no hi pinta res. Ells saben que tenen un electorat divers, amb sectors netament espanyolistes que veurien bé un front amb el PP per combatre les aspiracions nacionals de Catalunya, però també amb sectors netament catalanistes que, sense apostar obertament per la independència, sí que s’adonen que el federalisme és inviable per l’oposició frontal del PSOE i del PP, i que en tot cas són prou democràtics com per a no oposar-se a què sigui el poble de Catalunya qui decideixi democràticament el seu futur. Davant d’aquest panorama, la direcció dels Socialistes catalans va pensar que potser una manera airosa de sortir-se’n seria proclamar l’abstenció permanent, per deixar clar que ells no estan en contra de l’expressió democràtica dels ciutadans, però que tampoc comparteixen l’anhel sobiranista.

Amb el que no van comptar, o per uns moments van oblidar, és amb la seva pròpia realitat. ¿Qui són ells, els socialistes catalans, per dir què pensen o per anunciar el seu posicionament en un afer tan important com aquest? No és que els socialistes catalans siguin o no siguin partidaris del dret a decidir, és que ells han renunciar al dret a decidir sobre si poden o no dir el que pensen. I quan el Pere Navarro, il·lús, va sortir dient que ells es mantindrien en l’ambigüitat de l’abstenció no va tenir en compte que havent renunciat al dret a decidir, ell no era ningú per prendre la paraula. Per això, els socialistes espanyols, que aquests no que han renunciat al dret a decidir, ni tan sols a decidir sobre els altres, han posat les coses al seu lloc i els han fet rectificar. A Madrid els devien dir allò de: Donde hay patrón no manda marinero, que traduït al català podria ser: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?