Pàgines

dimecres, 6 d’abril del 2011

Un 20% d’atur, una xifra òptima

No ha d’estranyar ningú l’increment del nombre de parats, que està assolint els límits més alts des de l’inici de la crisi. És una dada no només coneguda a l’avançada, sinó promoguda i incentivada des dels Governs. Anirem patint diverses fluctuacions en funció de l’estacionalitat, ara esperen que a l’estiu el turisme alleugereixi una mica la situació, però ja se’n cuidaran prou de mantenir una situació com l’actual que els resulta altament beneficiosa. La crisi ens va venir sobrevinguda amb l’esclat financer dels Estats Units, aquí va prendre una volada insospitada per les polítiques especulatives impulsades pels diferents governs, però ara es manté com un tresor a preservar.


La crisi que ja es començava a intuir el 2007 va irrompre amb força el 2008, i no es preveia que s’iniciés la recuperació fins al 2010. Ja al 2009 Rodríguez Zapatero començava a veure-hi els primers “brots verds”. Tots els països, amb l’assessorament dels seus economistes, van emprendre accions per a incentivar l’economia: ajudes per a la compra de vehicles o d’habitatges, desgravacions fiscals,etc. Fins que algú va donar el cop de timó: el problema de no era crisi, sinó com aprofitar-la en benefici dels qui l’havien generada. I de cop i volta va canviar el discurs: ara tot passava per reduir els dèficits que fins aleshores s’havien considerat com a normals, i més en temps de crisi. Es va desfer, doncs, tot el camí iniciat amb acomiadaments massius, ara també des l’administració, i es van retirar tots els incentius per a reactivar el consum. La prioritat estava en les “reformes”; un terme eufemístic per a denominar les retallades de drets socials i l’adaptació de la legislació a les necessitats i a les conveniències dels grans poders econòmics. En l’actual situació la Patronal sap que, a diferència del que havia passat durant dècades, ja no té res a negociar amb els treballadors, tret de les rebaixes de sous, l’increment de la productivitat, la renúncia a qualsevol dret social o laboral, etc . Amb dos anys, n’hem reculat de trenta a quaranta. I, a més, ha pogut imposar als Govern titella de torn les condicions per a adaptar la legislació en benefici propi.


Sense l’efecte miraculós de la crisi, tots aquestes mesures antisocials no s’haurien pogut prendre, ni la dreta més ultraconservadora no hagués gosat, perquè en la primera convocatòria electoral la ciutadania democràtica l’hauria tombat. Ara no. Ara ens han fet creure que podem escollir el Govern que ha de gestionar aquestes polítiques ultraconservadores, però no pas si cal continuar amb aquestes polítiques o emprendre’n unes altres. El fantasma de la crisi és la seva millor garantia per assegurar-se que no es farà marxa enrere. I per això fan i faran mans i mànigues per allargar-la tant com puguin.