El ridícul a què
s’ha vist sotmesa l’Alícia Sánchez Camacho per part dels seus companys de
partit només té el consol, si es pot dir així, de pensar que no és el cas
del primer polític català que defensant aquí una negociació i un suport dels
seus a Madrid, després li han girat l’esquena i l’han posat en evidència; el
Navarro mateix ja sap de què va això. Tota la seva argumentació a favor de
negociar amb el Govern espanyol se n’ha anat en orris quan no li han estalviat
ni a ella, teòricament dels seus, la humiliació d’un cop de porta sonat. I és que a Madrid no només tenen el poder, sinó que volen fer-ne sempre ostentació.
Amb tot, no sé si
els mitjans de comunicació, o almenys una bona part, han reflectit amb prou
fidelitat el que realment ha succeït. La majoria ho han presentat com si
l’Alícia Sánchez Camacho hagués presentat a la cúpula del seu partit una
proposta de finançament per a Catalunya i que els màxims dirigents del PP li
haguessin dit que de cap de les maneres. I no crec que anés exactament així. En
realitat, la Camacho
no anava a Madrid a presentar cap proposta nova, sinó que era una proposta
aprovada pel PPC fa un any i mig, i que per tant ja era a mans dels seus
superiors, a Madrid. Una proposta elaborada no pas per a ser portada a la
pràctica sinó per a poder exhibir aquí com una mostra de les seves suposades
bones intencions. Aquella proposta, lògicament, havia quedat en un calaix,
sense que ningú en fes cabal perquè no interessava ni al PP ni als seus
subordinats de Catalunya. Per tant, l’Alícia no pretenia altra cosa que, en la
situació actual en què sembla evident que qualsevol intent de diàleg amb
l’executiu espanyol està abocat al fracàs, simular que ella hi anava amb un
proposta concreta i que tornava de Madrid gallejant que havia trobat bona
disposició, sense necessitat de concretar res. Era un simulacre de diàleg,
merament propagandístic, per a reforçar la seva ja prou malmesa imatge a
Catalunya, i donar la sensació que ella podia oferir alguna solució per al
país.
Però, en realitat,
no va tenir ni temps de presentar la proposta a la reunió de la cúpula del PP.
Una declaracions seves, el mateix dia, a un important mitjà de comunicació
espanyol van ser interpretades com un desafiament o una sortida de guió de la Camacho , cosa intolerable
des de la perspectiva del PP. I van sorgir en cadena les reaccions més o menys
espontànies de dirigents populars i de ministres carregant d’arrel contra una
proposta que no estaven disposats ni a escoltar. I no va caldre, perquè
l’Alícia no va gosar ni insinuar el tema en aquella reunió; ja l’havien
desautoritzada abans d’entrar. Probablement, ni tan sols els devia poder
explicar que tot havia estat un malentès, que no ella volia debatre les seves
propostes, sinó simular que encetava un diàleg, de cara a la seva estratègia
personal a Catalunya. Però la cúpula del PP no només va tirar en orris
l’estratègia de l’Alícia, sinó que també han arruïnat la pròpia estratègia de
venir a fer campanya per explicar-nos la bondat de quedar-nos a Espanya.