El ridicul de la Camacho, un malentès

El ridícul a què s’ha vist sotmesa l’Alícia Sánchez Camacho per part dels seus companys de partit només té el consol, si es pot dir així, de pensar que no és el cas del primer polític català que defensant aquí una negociació i un suport dels seus a Madrid, després li han girat l’esquena i l’han posat en evidència; el Navarro mateix ja sap de què va això. Tota la seva argumentació a favor de negociar amb el Govern espanyol se n’ha anat en orris quan no li han estalviat ni a ella, teòricament dels seus, la humiliació d’un cop de porta sonat. I és que a Madrid no només tenen el poder, sinó que volen fer-ne sempre ostentació.

Amb tot, no sé si els mitjans de comunicació, o almenys una bona part, han reflectit amb prou fidelitat el que realment ha succeït. La majoria ho han presentat com si l’Alícia Sánchez Camacho hagués presentat a la cúpula del seu partit una proposta de finançament per a Catalunya i que els màxims dirigents del PP li haguessin dit que de cap de les maneres. I no crec que anés exactament així. En realitat, la Camacho no anava a Madrid a presentar cap proposta nova, sinó que era una proposta aprovada pel PPC fa un any i mig, i que per tant ja era a mans dels seus superiors, a Madrid. Una proposta elaborada no pas per a ser portada a la pràctica sinó per a poder exhibir aquí com una mostra de les seves suposades bones intencions. Aquella proposta, lògicament, havia quedat en un calaix, sense que ningú en fes cabal perquè no interessava ni al PP ni als seus subordinats de Catalunya. Per tant, l’Alícia no pretenia altra cosa que, en la situació actual en què sembla evident que qualsevol intent de diàleg amb l’executiu espanyol està abocat al fracàs, simular que ella hi anava amb un proposta concreta i que tornava de Madrid gallejant que havia trobat bona disposició, sense necessitat de concretar res. Era un simulacre de diàleg, merament propagandístic, per a reforçar la seva ja prou malmesa imatge a Catalunya, i donar la sensació que ella podia oferir alguna solució per al país.

Però, en realitat, no va tenir ni temps de presentar la proposta a la reunió de la cúpula del PP. Una declaracions seves, el mateix dia, a un important mitjà de comunicació espanyol van ser interpretades com un desafiament o una sortida de guió de la Camacho, cosa intolerable des de la perspectiva del PP. I van sorgir en cadena les reaccions més o menys espontànies de dirigents populars i de ministres carregant d’arrel contra una proposta que no estaven disposats ni a escoltar. I no va caldre, perquè l’Alícia no va gosar ni insinuar el tema en aquella reunió; ja l’havien desautoritzada abans d’entrar. Probablement, ni tan sols els devia poder explicar que tot havia estat un malentès, que no ella volia debatre les seves propostes, sinó simular que encetava un diàleg, de cara a la seva estratègia personal a Catalunya. Però la cúpula del PP no només va tirar en orris l’estratègia de l’Alícia, sinó que també han arruïnat la pròpia estratègia de venir a fer campanya per explicar-nos la bondat de quedar-nos a Espanya.