Pàgines

dijous, 7 de març del 2013

Europa, posada en qüestió

Queden molt lluny aquelles temps en què crèiem a ulls clucs el que ens deia el poeta de Santa Coloma sobre aquell “nord enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!. Els catalans sempre hem estat uns abanderats d’Europa, una Europa que no sempre ens correspon, que no sempre respon als nostres interessos; i malgrat tot continuem considerant-nos europeistes. Però, tot d’una, això pot canviar.

La Unió europea no és una unió de pobles ni de ciutadans, sinó d’Estats. Avui per avui, i no sembla que hi hagi cap intenció de canviar-ho, Europa no té unes estructures pròpiament democràtiques: els ciutadans elegim un Parlament, però aquest no té competències reals per a legislar, perquè el qui de veritat regeix els destins de la UE no és ni aquest Parlament ni la Comissió europea, sinó el Consell de la Unió europea format pels representants dels Estats. No existeixen, doncs, els drets de ciutadania, sinó els drets dels Estats. Probablement, les nacions sense estat no són prou solidàries entre elles i cadascuna intenta sobreviure pel seu compte, però els Estats com a estructures de poder sí que en són de solidaris entre ells. D’aquí les enormes dificultats a vèncer per a què es reconegui als catalans el dret a existir com a poble i amb un Estat propi. Temps enrere, ens hauria espantat l’amenaça de quedar-nos, ni que sigui temporalment, fora d’Europa. Però això que abans hagués pogut ser un problema important, en aquests moment podria ser una de les solucions, en el moment de fer el pas cap a la independència.

L’argument del desastre que se sobrevindria si amb la independència quedéssim fora de les institucions europees, ara mateix s’aguantaria ben poc. No només perquè probablement a Europa tampoc li interessaria perdre un territori amb el potencial econòmic de Catalunya, sinó perquè també momentàniament ens deslliuraria de les injustes imposicions de la UE que ens aboquen a l’empobriment i a l’aprofundiment de la crisi. No és pas per atzar que al Regne Unit també s’estan plantejant, tot i que ells no són a la zona euro, sortir de la Unió europea, i també a Itàlia hi ha un moviment per a plantejar com a mínim una consulta sobre la conveniència de romandre o no a aquesta Europa.