Davant de la imminent declaració d’independència de Kosovo, els estats han pres les darreres posicions, probablement conscients que tanmateix la situació és ja irreversible. És el gest del Govern serbi declarant il·legal quelcom que encara no s’ha esdevingut, l’amenaça de President rus principal aliat dels serbis, o en sentit contrari l’acceptació tàcita dels Estats Units i de la Unió Europea, encara que amb algunes veus discordants. Però, sens dubte, qui ha estat més clar i més clarivident ha estat Vladimir Putin: “darrere de Kosovo poden venir altres declaracions unilaterals d’independència”.
Que no hi ha base jurídica, ni estatal ni Internacional, com diu el Govern de Belgrad, el de Moscou o el de Madrid, és un fet evident. Cap Estat preveu en el seu ordenament jurídic la secessió unilateral d’algun dels seus territoris, i els organismes internacionals es basen sempre en els Estats. No es tracta doncs, de veure en base a quin article del Dret constitucional o del Dret Internacional els kosovars prenen la decisió de separar-se de Sèrbia, sinó si tenen la legitimitat per a fer-ho.
L’advertència de Putin, però, és molt encertada: Si la comunitat internacional admet i reconeix la secessió de Kosovo, poden sortir altres pobles i nacions que apel·lin a la mateixa legitimitat. I ha posat, lúcidament, l’exemple d’Espanya. Els russos saben per experiència com, un cop oberta la caixa dels trons, pot succeir-se una allau imparable. Les ex repúbliques soviètiques es van anar independitzant unilateralment, aprofitant el moment de la descomposició del model soviètic, fins que sense miraments ho van tallar en sec obrint el front bèl·lic de Txetxènia. Milers de morts que van servir per salvar les restes del naufragi soviètic.
I Putin ha posat l’exemple d’Espanya, en part perquè sap que és l’Estat amb més risc de descomposició, si tiren endavant les aspiracions dels pobles basc i català; però en bona mesura també perquè sap que és on pot trobar més aliats. PSOE i PP comparteixen aquesta visió de l’Estat com un ens sagrat, essencialista, que té raó de ser per ell mateix per una qüestió fonamentalista, i que no té res a veure amb la voluntat dels ciutadans, ni amb el servei que se suposa que un Estat els ha de prestar. L’Estat té vida pròpia més enllà de la gent, de les persones, i són aquestes les que s’han de posar al servei de l’Estat i no a l’inrevés.
Certament, l’argument dels kosovars per als quals l’Estat serbi ja no els serveix, ja no és útil per a la ciutadania, pot ser imitat pels catalans o pels bascos que consideren (considerem) que és un molt mal negoci romandre a Espanya. Les conviccions democràtiques dels dirigents serbis, com les dels russos o dels espanyols es pot posar de nou a prova, acceptant o no la voluntat popular expressada lliurement a les urnes o en un referèndum.
Que no hi ha base jurídica, ni estatal ni Internacional, com diu el Govern de Belgrad, el de Moscou o el de Madrid, és un fet evident. Cap Estat preveu en el seu ordenament jurídic la secessió unilateral d’algun dels seus territoris, i els organismes internacionals es basen sempre en els Estats. No es tracta doncs, de veure en base a quin article del Dret constitucional o del Dret Internacional els kosovars prenen la decisió de separar-se de Sèrbia, sinó si tenen la legitimitat per a fer-ho.
L’advertència de Putin, però, és molt encertada: Si la comunitat internacional admet i reconeix la secessió de Kosovo, poden sortir altres pobles i nacions que apel·lin a la mateixa legitimitat. I ha posat, lúcidament, l’exemple d’Espanya. Els russos saben per experiència com, un cop oberta la caixa dels trons, pot succeir-se una allau imparable. Les ex repúbliques soviètiques es van anar independitzant unilateralment, aprofitant el moment de la descomposició del model soviètic, fins que sense miraments ho van tallar en sec obrint el front bèl·lic de Txetxènia. Milers de morts que van servir per salvar les restes del naufragi soviètic.
I Putin ha posat l’exemple d’Espanya, en part perquè sap que és l’Estat amb més risc de descomposició, si tiren endavant les aspiracions dels pobles basc i català; però en bona mesura també perquè sap que és on pot trobar més aliats. PSOE i PP comparteixen aquesta visió de l’Estat com un ens sagrat, essencialista, que té raó de ser per ell mateix per una qüestió fonamentalista, i que no té res a veure amb la voluntat dels ciutadans, ni amb el servei que se suposa que un Estat els ha de prestar. L’Estat té vida pròpia més enllà de la gent, de les persones, i són aquestes les que s’han de posar al servei de l’Estat i no a l’inrevés.
Certament, l’argument dels kosovars per als quals l’Estat serbi ja no els serveix, ja no és útil per a la ciutadania, pot ser imitat pels catalans o pels bascos que consideren (considerem) que és un molt mal negoci romandre a Espanya. Les conviccions democràtiques dels dirigents serbis, com les dels russos o dels espanyols es pot posar de nou a prova, acceptant o no la voluntat popular expressada lliurement a les urnes o en un referèndum.