És lògic que, amb els resultats calents a la mà i la urgència de donar la cara, els partits i els seus dirigents hagin de fer declaracions insostenibles. A Euskadi, l’únic que pot assumir el paper de lehendakari és Patxi López, i l’únic dilema pendent de resoldre és amb qui i amb quina fórmula: àmplia coalició o govern en minoria. L'estirabot del PNB apel·lant a la llista més votada és una absurditat que cap partit no accepta enlloc: els Governs es formen a partir de les majories parlamentàries. Recordem el Govern actual de les Illes, el que hi havia fins ara a Galícia, o quina seria la posició de CiU en el supòsit que davant d’un triomf electoral dels socialistes catalans Esquerra es prestés a fer un govern nacionalista amb Mas al capdavant.
I el PNB, recolzant-se amb els partits nacionalistes, no té cap possibilitat d’obtenir una majoria al Parlament basc. És el PSE qui té la doble opció amb diverses variants: un front nacionalista espanyol o una sociovergència a la basca, que tampoc seria cap novetat. No sé si seria tan difícil de justificar, tant per al PSOE com per als socialistes bascos, una coalició de Govern amb el PP, sabent que el vot de UPyD el tindrien igualment assegurat. El Partit Popular al País Basc, igual que a Catalunya, ja té assumit que el seu paper és només el de frenar el nacionalisme i per tant consideraria irrellevants les diferències ideològiques que els puguin separar dels socialistes. Probablement, molts socialistes bascos preferirien un govern en solitari amb el suport extern dels populars, per allò de no fer tant mal d’ulls. I més tenint en compte que per aquests no seria cap sacrifici excessiu renunciar al seu ideari i fins i tot ocupar llocs de poder a canvi de fer fora el PNB d’Ajuria Enea.
L’altra opció, la de fer un Govern de coalició amb el PNB, podria semblar la més sensata, i fins i tot la menys dolenta, excepte per aquells que creuen que val més que les coses s’espatllin del tot per a provocar una reacció. Però, aquesta alternativa pot topar amb esculls insalvables, més de caràcter personal o partidista que de visió de país. Els socialistes, tenint l’altra alternativa a l’abast, en cap cas acceptarien renunciar a presidir el Govern basc per més que el PNB argumenti ser la força més votada; i tampoc seria fàcil per al PNB donar suport a Patxi López, amb la conseqüent retirada d’Ibarretxe, tanmateix prou desitjada per alguns sectors del seu propi partit. Però seria l’única opció que permetria un govern que no hagués de tenir mig país en contra; de fet, les forces nacionalistes continuen essent majoritàries al país, encara que no al Parlament, i podrien crear un clima d’enfrontament insostenible. A més, seria l’única opció que permetria salvar bona part de la feina feta a favor de la llengua i la cultura basca, perquè el que pot marcar la diferència no és tant que el lehendakari es digui Patxi López com el fet que aquest hagi de sustentar la seva acció de Govern amb el PNB o amb el PP.
Tant de temps que Patxi López s’ha passat clamant en contra del que ell considerava un front nacionalista que dividia Euskadi, ara té l’opció de mantenir i enfortir aquest frontisme o de buscar una sortida transversal. Aquí en diríem, sociovergència.
I el PNB, recolzant-se amb els partits nacionalistes, no té cap possibilitat d’obtenir una majoria al Parlament basc. És el PSE qui té la doble opció amb diverses variants: un front nacionalista espanyol o una sociovergència a la basca, que tampoc seria cap novetat. No sé si seria tan difícil de justificar, tant per al PSOE com per als socialistes bascos, una coalició de Govern amb el PP, sabent que el vot de UPyD el tindrien igualment assegurat. El Partit Popular al País Basc, igual que a Catalunya, ja té assumit que el seu paper és només el de frenar el nacionalisme i per tant consideraria irrellevants les diferències ideològiques que els puguin separar dels socialistes. Probablement, molts socialistes bascos preferirien un govern en solitari amb el suport extern dels populars, per allò de no fer tant mal d’ulls. I més tenint en compte que per aquests no seria cap sacrifici excessiu renunciar al seu ideari i fins i tot ocupar llocs de poder a canvi de fer fora el PNB d’Ajuria Enea.
L’altra opció, la de fer un Govern de coalició amb el PNB, podria semblar la més sensata, i fins i tot la menys dolenta, excepte per aquells que creuen que val més que les coses s’espatllin del tot per a provocar una reacció. Però, aquesta alternativa pot topar amb esculls insalvables, més de caràcter personal o partidista que de visió de país. Els socialistes, tenint l’altra alternativa a l’abast, en cap cas acceptarien renunciar a presidir el Govern basc per més que el PNB argumenti ser la força més votada; i tampoc seria fàcil per al PNB donar suport a Patxi López, amb la conseqüent retirada d’Ibarretxe, tanmateix prou desitjada per alguns sectors del seu propi partit. Però seria l’única opció que permetria un govern que no hagués de tenir mig país en contra; de fet, les forces nacionalistes continuen essent majoritàries al país, encara que no al Parlament, i podrien crear un clima d’enfrontament insostenible. A més, seria l’única opció que permetria salvar bona part de la feina feta a favor de la llengua i la cultura basca, perquè el que pot marcar la diferència no és tant que el lehendakari es digui Patxi López com el fet que aquest hagi de sustentar la seva acció de Govern amb el PNB o amb el PP.
Tant de temps que Patxi López s’ha passat clamant en contra del que ell considerava un front nacionalista que dividia Euskadi, ara té l’opció de mantenir i enfortir aquest frontisme o de buscar una sortida transversal. Aquí en diríem, sociovergència.