Pàgines

divendres, 18 de desembre de 2009

Diferents fases d’una mateixa estratègia

Finalment, Aragó ha aprovat l’anomenada Llei de llengües. No calia esperar-ne gran cosa; els socialistes s’han passat moltes legislatures incomplint el seu compromís per acabar fent una Llei que no fa sinó ratificar la discriminació dels seus ciutadans segons la seva llengua. Seguint el model constitucional, inconstitucional en sí mateix en la mesura que no considera la igualtat de drets entre les diferents comunitats lingüístiques, la nova llei aragonesa ratifica que només hi ha una llengua oficial, i per tant només els parlants d’aquesta llengua es podran beneficiar dels privilegis d’aquest reconeixement d’oficialitat.

Està clar que, com a mínim, ara es reconeix l’existència del català i de l’aragonès, fins ara obviada i fins i tot negada pels nacionalistes espanyols més radicals. El PP i el PAR s’han oposat a la llei perquè consideren excessiu que s’admeti l'existència de gent que tenen com a pròpia altres llengües diferents del castellà; i molt més que això els doni cap mena de dret. El Partit Popular és un partit que fa de l’odi contra els qui no parlen la llengua de l’imperi un dels seus puntals ideològics. I ho fa de la manera més deshonesta i perversa possible. A Catalunya, on es troba en minoria i no ha pogut evitar una certa, encara que incompleta, normalització del català, clama a favor de la paritat, d’un bilingüisme simètric i sobretot d’un reconeixement d’un suposat dret dels castellanoparlants a no haver de sentir com a pròpia la llengua del país, i per tant a poder tenir un sistema educatiu paral·lel. Uns plantejaments que nega en rodó quan la situació és a la inversa. Quan han governat a les Illes, on podrien aplicar aquestes tesis de bilingüisme simètric, es negaven a fer-ho per afavorir només la llengua castellana i anar marginant i minoritzant la llengua catalana. Al País Valencià, fan un pas més i ja es dediquen obertament a perseguir la llengua pròpia, a la qual neguen fins i tot el nom i la identitat. Però, ni les tesis dels populars valencians no les volen aplicar a Aragó, perquè aquí consideren que la supremacia del castellà és tan gran que ja els permet fer el darrer pas de negar-ne definitivament l’existència.

Encara que el que diu el Partit Popular a Aragó sigui diametralment oposat al que diu el mateix partit a Catalunya, no vol dir que no formi part d’una mateixa estratègia. El seu objectiu, de caràcter netament racista i xenòfob, és l’eliminació de les diferents llengües de l’Estat espanyol per imposar-hi la uniformitat castellana. Les diferents polítiques seguides a Catalunya, a les Illes, al País Valencià o a l’Aragó, per contradictòries que semblin, no corresponen sinó a diferents fases d’aquesta mateixa estratègia.