Sovint, el llenguatge que emprem reflexa molt més del que conscientment voldríem i del que signifiquen les paraules estrictes. I això en els polítics pot ser certament perillós, en la mesura que aquests es prenen com un ofici dir el que no creuen o no acabar de dir mai el que fan. No hi ha ningú que afirmi literalment tenir la intenció de perjudicar la majoria de la població o de menysprear el propi país; i tanmateix, el resultat de les seves actuacions ens haurien de portar a concloure-ho així.
L’altre dia se’n va poder veure, o escoltar, un exemple al Parlament de Catalunya. El Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell, queixant-se que el Govern espanyol exigeix ajustos a les Comunitats autònomes sense fer suficientment els propis deures, va dir: "Li podem oferir unes quantes idees per retallar despesa". I, naturalment, els seus socis preferents, que no ho deixen mai de ser per més que ataquin Catalunya, ja es van afanyar a renyar-lo. El portaveu parlamentari popular, Enric Millo, va deixar anar: "Catalunya és només una comunitat autonòmica, no un estat i per aconsellar un estat s'ha de ser un estat". A part que per aconsellar un Estat, per exigir que compleixi amb les seves obligacions o que pagui els seus deutes, no cal ser cap Estat ja que n’hi ha prou en ser un simple ciutadà, és molt significatiu l’ús de l’adverbi “només” emprat pel diputat popular. El mot “només” vol dir que no arriba a un determinat punt o nivell, que és inferior a un altre, que és insuficient...
I això és exactament el que pensa el partit popular sobre el país. Per ells, Catalunya no és una autonomia espanyola que, com a tal, podria aconsellar el conjunt de l’Estat, participar-hi de ple i exigir-ne tots els drets; sinó que “només” és una autonomia. Ells mateixos tenen consciència de la vergonya de sentir-se inferiors, incapacitats, inhabilitats fins i tot per a opinar sobre el qui de veritat detén i pot abusar del poder. On volem anar els catalans, si no som ni tant sols un Estat! Si som només una autonomia! “On vols anar bou que no llauris?”, hauria pogut dir l’Enric Millor si hagués tingut un mínim de cultura popular.