Pàgines

dilluns, 31 d’octubre del 2011

L'atur segueix creixent al ritme previst

Des de l’oposició és d’allò més fàcil: el Govern no pren les suficients mesures per lluitar contra l’atur, i els seus pressupostos no són els que el país necessita per a frenar la pèrdua de llocs de treball. I tenen tota la raó; llàstima que sigui exactament el mateix discurs que feia CiU al tripartit i el PP al PSOE, i el que faran aviat el socialistes als populars.

Les noves dades de l’atur serien alarmants si no fos perquè eren d’allò més previsibles. Tots els governs, arreu d’Europa, a Espanya i a Catalunya, constantment estan prenent mesures que saben que fomenten la destrucció de llocs de treball i que en dificulten la creació de nous. Avui per avui, les polítiques recomanades o imposades per les institucions europees van en direcció oposada a la creació d’ocupació; l’objectiu de les polítiques econòmiques dels governs, diuen, han de ser unes altres. La prioritat és garantir l’estabilitat del sistema financer, entrampat amb el deute sobirà, i recuperar la confiança dels mercats. Una confiança que no té res a veure amb el fet que hi hagi més o menys desocupats, sempre que els governs no tinguin la malpensada d’atendre les necessitats socials que se’n deriven, sinó amb la solidesa dels bancs que necessiten ingents quantitats de diners per a recapitalitzar-se i amb l’excés de despesa social dels Estats.

Naturalment, doncs, que el Govern de CiU no pren les mesures necessàries per a lluitar contra l’atur, com tampoc les va prendre el tripartit, ni les ha pres fins ara el PSOE, ni les prendrà tampoc el PP a partir del del 20 de novembre. És que no les poden prendre, si no volen desafiar les directrius dels qui mouen els fils de l’economia. És més, les noves directives europees sobre la capitalització dels bancs van orientades a garantir l’estabilitat del sistema financer, però a costa de la limitació del crèdit a les empreses i a les famílies; és a dir, limitar el consum i la inversió que necessiten les empreses per a sobreviure. Conclusió: més atur. No pas per la manca de mesures de cap Govern, sinó per les mesures que es van prenent i que apunten a aquesta direcció.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Val més res que poc?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


No hi ha cap formació política, llevat dels anarquistes, que cregui que no s’ha de concórrer a les eleccions. Aquest dilema es planteja només en aquelles formacions polítiques que saben no solament que no tenen opcions d’obtenir representació institucional, sinó que temen que es faci massa evident el seu escàs suport entre la població. I que consti que em sembla tan perfectament legítim que un grup polític consideri que en un determinat moment no li convé presentar-se, com aquell altre que creu que és millor fer-ho ja sigui pensant que pot obtenir un bon resultat o encara que sàpiga que aquest serà ben discret.

Naturalment que quan es tracta d’unes eleccions espanyoles sembla que hi hagi més arguments per a dir que allà no hi hem d’anar a fer res. Però això no s’aguanta massa per enlloc, perquè la realitat és que sí que es demana a la ciutadania catalana que es defineixi sobre tot un ventall de formacions polítiques catalanes; el que facin després a Madrid ja forma part del seu ideari i de la seva estratègia. De fet, la CUP ha fet des dels seus inicis un plantejament estrictament municipalista, sense presentar-se a les eleccions catalanes, tot i que en més d’una ocasió s’ho ha plantejat internament.

Per tant, no hi tindria res a dir sobre el que faci cada grup si no fos perquè sempre n’hi ha que volen bastir la seva opció com a l’acció patriòtica per excel·lència. Des de posicions estrictament testimonials es ve a dir que els qui participen en aquestes eleccions estan fent el joc a l’espanyolisme, que els independentistes de debò no voten a les espanyoles, i que val més engegar-los a fer la mà, que dirien els valencians. Una cosa és que algú digui que opta per l’abstenció, tant si és en aquest com en qualsevol altre procés electoral, que votarà en blanc o que posarà al sobre una estelada o una estampeta, i una altra de ben diferent és que pretengui discernir entre bons i mals patriotes en funció de si segueixen o no la seva opció.

L’acord entre Solidaritat i ERC no es presentava fàcil, perquè els republicans necessiten refer la seva imatge de partit ara que han encarat la renovació del lideratge i Solidaritat també tenia necessitat d’autoafirmar-se com a grup polític i creia que no podia fer el paper d’apèndix que li ha tocat fer a Reagrupament. Cadascú vendrà com vulgui els raonaments que no han fet possible la unitat dels dos grups independentistes, però el cert és que la diferència entre allò que hauria permès una coalició electoral i el que ha acabat resultant és ben minsa, almenys des del punt de vista ideològic i d’estratègia política. I, en canvi, en no fer-se la coalició, Solidaritat sembla que vulgui aparentar un distanciament total de l’opció republicana.

Penso que Solidaritat ha comès el mateix error que ha comès ERC a les Illes en negar-se a donar suport, de la forma que fos, al PSM. Reagrupament, que altrament estaria absolutament desapareguda del mapa polític en aquestes eleccions, gaudirà d’una visibilitat molt superior a la que hauria tingut si s’hagués presentat en solitari. I, en canvi, Solidaritat ha de buscar les formes més variades, sovint rocambolesques, per a tenir-hi una mínima presència. Primer, presenta un acord amb el PSM que pot servir de ben poca cosa tant als uns com als altres, perquè els seves possibilitats electorals són ben escasses. I no podrà pas dir que el PSM li sigui més proper en el seu plantejament independentista, a part que la veu a Madrid la tenia molt més a l’abast anat de la mà d’ERC.

Però, tot seguit, Solidaritat que havia dit que deixava al criteri dels seus afiliats l’opció de no votar o de votar a qualsevol altre grup polític que cregués que podia defensar millor els interessos del país, ara es despenja demanant el vot per Amaiur; la formació basca abertzale que també manté relacions amb ERC, i amb qui podria formar grup parlamentari a les Corts espanyoles en funció dels resultats obtinguts per ambdues formacions. És possible que Amaiur presenti llista també per les circumscripcions catalanes, com ja s’ha fet en altres ocasions, però sense cap més interès que sumar vots que els bascos podran presentar en el còmput general.

No cal que ens hi fem mala sang; desitjar que tots els grups independentistes, tant els de Catalunya, de les Illes, del País Valencià o d’Euskadi, treguin el millor resultat possible. Perquè això és l’única cosa que es visualitzarà i que tindrà incidència real en l’acció política posterior. L’abstenció, els vots blancs o els nuls seran pura anècdota que, a més, ningú podrà atribuir-se en exclusiva.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

L’agudesa intel•lectual de Don Gregorio

Els catalans no tenim sentit de l’humor. Ho deia Gregorio Peces-Barba en un intent de simular que el seu discurs sobre els catalans era una simple broma. Això els passa sovint als espanyols, que quan es deixen anar, i no pas en una conversa informal sinó des de la taula presidencial de tot un Congreso Nacional de la Abogacia Española, els surt un discurs a la mesura del seu nivell intel·lectual i s’obliden del que és políticament correcte per treure tot el que porten dins, el que pensen realment. Els que tenen poc sentit de l’humor són els assistents al Congrés de Cadis que no van esclatar a riure davant les ocurrències de Don Gregorio i no li van tirar ni un trist tomàquet, encara que fos de l’horta d’Almeria.

I és que les paraules de Don Gregorio tenien amagat (potser massa per al nivell intel·lectual dels assistents) un missatge que no tenia res de jocós ni de divertit. Va deixar anar aquell sentiment que tenen tot sovint els polítics espanyols, i que normalment no gosen expressar, sobre la coveniència de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys; i ara ja toca, devia pensar Don Gregorio. Per això es lamentava que en l’actual context europeu, i en tant que membres de l’OTAN, un bombardeig a l’estil sirià seria més difícil d’assumir; no pels morts, que això no els preocuparia gens, sinó perquè seria mal vist des de fora.

Temes menors com l’afirmació despectiva que els catalans celebrem derrotes no valdria la pena ni comentar-los; de fet, és l’actitud dels qui també des de Catalunya odien profundament el país i voldrien que oblidéssim d’on venim i perquè avui ens trobem sotmesos, per les armes, al domini espanyol. Se li podria recordar a Don Gregorio que també commemorem sovint cenntenaris de la mort d’il·lustres escriptors, artistes o personalitats de tota mena, sense que amb això vulguem dir que celebrem la seva mort. Però seria disquisicions intel·lectuals que quedarien fora de l'abast de les seves capacitats.

Molta més càrrega ideològica té l’aparent frivolitat de Don Gregorio a l’hora d’analitzar la història. Quan deia allò de “si en lugar de quedar-nos con Catalunya nos hubiéramos quedado con Portugal...”, el missatge clau no està en la pueril tria històrica. No sé si va ser per casualitat o que va tenir visió història el Comte-duc d’Olivars en assegurar-se el domini sobre Catalunya, encara que fos cedint la llibertat als portuguesos; però és evident que la va encertar de ple per als interessos espanyols. El suc que n’han tret i en continuen traient de l’espoli de Catalunya segurament és molt superior al que haurien tret amb Portugal, a part de ser-los Catalunya una de les portes cap a Europa. Els que hi vam sortir perdent, segur, i molt, vam ser els catalans; els espanyols se’n van endur el botí que encara fruiexen; i els portugesos, la llibertat, que no és poc. Però la càrrega ideològica està en el verb “quedar-nos”. Don Gregorio, com la majoria dels polítics espanyols tenen aquesta concepció del poder: ells, perquè tenien un exèrcit més poderós, perquè sempre han cregut en la violència com a mètode per a l’assoliment del poder, perquè van poder assassinar molta més gent que ningú, podien escollir entre “quedar-se” Catalunya o “quedar-se” Portugal. Si no fos perquè l’Imperi espanyol ja estava immers en una imparable decadència, haurien optar per “quedar-se’ls" tots dos.

Molta més mala bava té Don Gregorio quan afirma que els catalans no tenim sentit de l’humor. Com ens pot dir això, a nosaltres! Uns catalans que votem uns dirigents polítics que s’agenollen davant de Madrid i els donen infinites gràcies per no haver-nos bombardejat, tot i estar fora de termini; que no es revolten davant l’espoli constant que patim, i retallen el nostre benestar per un dèficit d’11 mil milions quan l’Estat ens en roba 22 mil; que accepten servilment que el nostre destí no està en les nostres mans, sinó de qui ens va bombardejar per darrera vegada; que encara consideren que podem anar a negociar no sé què amb aquesta gent que ens odia tan profundament... I encara té la barra de dir que no tenim sentit de l’humor?

divendres, 28 d’octubre del 2011

L’atracament més gran de la història

Així ha qualificat més d’un les ajudes que s’ha arribat a concedit, tant als Estats Units com a Europa, a la gran banca. Es xifra en uns 2’3 bilions d’euros els diners esmerçats fins ara per les administracions per tal d’injectar capital (quina expressió més graciosa!) a les entitats financeres; i la que s’anuncia, ara! Diners que evidentment no surten dels aires del cel, sinó de les butxaques dels contribuents; diners que les administracions han estalviat retallant sous i pensions, limitant drets socials i reduint les prestacions bàsiques com la sanitat o l’educacio.

Quan algú com l’entitat cristiana Justícia i Pau revela, escandalitzada, que amb aquesta xifra es podria eradicar 92 vegades la fam al món, els mitjans de comunicació se’n fan un escàs ressò. Això de la fam al món no té cap interès periodístic, més enllà de la típica imatge dels negrets desnodrits per a fer-ne un reportatge de mitja tarda. La lògica de qualsevol periodisme mínimament decent seria comprovar si aquesta dada és certa; les xifres no han estat elaborades des d’un despatx de quatre eixelebrats, sinó que són tretes dels principals organismes oficials internacionals. Potser, s’han extrapolat una mica les dades, de manera que en lloc de poder eradicar la fam del món 92 vegades, només es podria eradicar una seixantena de vegades, o potser només una cinquantena... Amb una, ens podríem donar per satisfets. Però, no. Els mitjans de comunicació continuen presentant-nos les dades i les interpretacions oficials com a irrefutables. Treballadors, aturats i pensionistes hem dilapidat en excés els recursos públics, i per això les administracions han de fer marxa enrere i desmuntar l’estat del benestar. Per als bancs, els diners hi són a carretades; perquè si no tenen l’absoluta garantia de què continuaran amassant grans fortunes, que els seus dirigents continuaran repartint-se escandaloses primes, jubilacions daurades i sobresous, ells mateixos sota l’eufemisme de la “pressió dels mercats” acabaran escanyant l’economia dels Estats, sobretot dels més febles.

¿A qui se li acut pensar que només reduint un 1% l’aportació que estem fent als grans bancs ja podríem eradicar la fam al món? Tant li fa el que diguin les xifres i les dades reals. Des del poder s’ha establert com una necessitat imperiosa que cadascú de nosaltres pagui una altíssima xifra per solventar els errors del sistema financer, els dirigents del qual, en lloc d’anar a la presó i respondre amb els seus béns pel desastre de la crisi on ens han abocat, encara són els qui continuen dictant les normes als Estats perquè se’ls garanteixi tenir sempre les butxaques plenes.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Reivindicant la desmemòria històrica

Tant el Partit Popular com el PSOE ja han deixat ben clar que no pensen fer cap pas, almenys abans de les eleccions, pel que fa a la política penintenciària en relació als presos d’ETA, malgrat l’anunci d’aquesta organització del cessament de la seva activitat. I això vol dir que el Govern continuarà incomplint els principis constitucionals i legals que estableixen on han de ser reclosos els presos, i en quines condicions.

Val a dir que també en altres àmbits se senten veus en aquest mateix sentit d’afirmar que qui hagi comès delictes no pot esperar res més que la presó corresponent. A part que als presos d’ETA se’ls apliquen mesures excepcionals, il·legals en alguns casos, per raons estrictament polítiques, i a part que hi ha molts presos teòricament vinculats amb ETA que no han comès cap delicte ni de sang ni de violència, sinó simplement d’expressió i d’opinió, aquesta contundència a l’hora de negar-los beneficis penitenciaris suposa una total desmemòria històrica. Al segle XX, a Espanya, el grup terrorista que va provocar més morts, mil vegades més que ETA, va ser el franquisme amb els seus escamots militars, judicials i polítics. I en el moment de la transició es va optar per passar pàgina, oblidant els crims comesos, les condemnes manifestament injustes i tots els episodis de repressió. L’argument era que calia una reconciliació: calia deixar els morts a les seves fosses, en molts casos sense donar oportunitat als familiars de saber on paraven, i als qui s’havien passat anys a les presons a causa de la complicitat terrorista de jutges que consciencentment sentenciaven de forma injusta, se’ls exigia que oblidessin el que havien patit. Alguns d’aquells criminals va poder presentar-se a les eleccions, sense que ningú els reclamés res perquè per damunt de tot havia d’imperar l’esperit de reconcialiació.

ETA ha comès crims al llarg de la seva història; no tan greus com els del franquisme, però també n’ha comès. Ni tan sols els abertzales no reclamen una amnistia a seques i immediata, que no seria altra cosa que reclamar el mateix tracte que es va donar als criminals i còmplices del franquisme. Aquests dies que s’ha recordat la mort de Miguel Àngel Blanco, fins i tot en aquell cas l’exigència d’ETA, a canvi de no matar-lo, no era la llibertat dels presos sinó l’acostament a presons basques, tal com estableix la legislació espanyola. Curiosament, els qui ara més s’esquinçarien les vestidures si s’aotrguessin beneficis penitenciares als presos d’ETA són els més propers als criminals i còmplices que es van beneficiar d’un oblit total dels seus crims en el moment de la transició.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Els Mossos contra les JERC

Les JERC han denunciat que els Mossos d’Esquadra, quan s’entrenen per a contenir o reprimir manifestacions, utilitzen pancartes d’aquesta organització. Pot semblar un broma, o una fotesa si voleu; però no deixa de ser il·lustratiu d’una mentalitat que és pròpia de totes les policies. I de la nostra també.

Per a ensinistrar els mossos per tal de saber com s’han d’afrontar determinades situacions, sembla lògic que es facin simulacres el més creïbles possible. I hom pot imaginar la policia catalana havent de fer front a manifestacions de diversa índole: grups pacifistes, grups més contestaris i antisistema, o grups més agressius. A qualsevol se li acudiria imaginar situacions i grups diversos sense necessitat de fer-ne servir cap de real; i en tot cas, en el supòsit que els caps tinguéssin tan poca imaginació, com a mínim, s’haurien pres la molèstia de posar cadascú en el rol que li correspon. I és evident que no correspon a les JERC un rol de grup agressiu. Però, no. Als responsables de la policia catalana els ha semblat oportú exercitar els mossos amb la imatge de les JERC al davant. I no ha estat cap error ni cap relliscada fruit de la improvisació, sinó que entra de ple en el concepte de policia que tenen els seus responsables.

No és tan diferent del que s’acostuma a fer amb les policies d’arreu del món. La seva funció no és mai la de posar-se al servei de la ciutadania ni molt menys la de garantir l’exercici dels seus drets, entre altres els de manifestació; sinó la de garantir un ordre al servei del poder, el legal i el fàctic. No crec que cap policia del món s’exerciti imaginant haver de desallotjar una reunió de banquers disposats a extorquir els ciutadans amb més comissions, més condicions per a concedir préstecs o per a forçar més desnonaments, ni imaginant haver de fer front a un grup d’empresaris disposats a endur-se les instal·lacions de la fàbrica a un altre país deixant a l’atur els treballadors... A la policia, a totes les policies, se les ensinistra¹ per a reprimir la ciutadania i negar els seus drets, sempre al servei del poder.


¹ Ensinistrar ve de sinistre

dimarts, 25 d’octubre del 2011

S’acosten vaques magres; més magres, encara

Una cosa sí que s’ha de reconèixer: Mariano Rajoy és com el cotó, que no enganya. De cara al 20 de novembre només hi ha el dubte de si la seva majoria absoluta serà més o menys aclaparadora, i de fins a quin punt el seu recolzament a Catalunya serà superior al que pugui tenir CiU. Però pel que fa al seu programa està més clar que l’aigua, i l’ha dit per activa i per passiva en tota mena de declaracions i entrevistes.

Sobre el tema econòmic, sobre les polítiques per a sortir de la crisi, no en diu pràcticament res, potser perquè aquesta no és en absolut la seva preocupació o perquè tampoc té cap idea ni proposta a fer. Però sí que ha estat taxatiu sobre altres temes. Per exemple, ha deixat clar que continuarà amb la seva croada contra la llengua catalana, intentant dinamitar el model que tan útil ha estat per a preservar la cohesió social del país. Ell sap que el model valencià és el que dóna millors fruits, perquè molts valencians no tenen l’opció de proporcionar als seus fills una escola en la seva llengua, i perquè allà està garantit que els alumnes no acaben l’ensenyament obligatori coneixent les dues llengües oficials, com passa a Catalunya; evidentment, la llengua de la qual no assoleixen uns coneixements mínims és la catalana. Però també ha deixat clar que Europa pot dir el que vulgui sobre els corredors prioritaris, però ell defensarà tots els altres abans que els Mediterrani, encara que això impliqui, seguint el model dels TGV, perjudicar regions espanyoles com ara Múrcia o Andalusia i sobretot crear infraestructures descaradament deficitàries; quan es tracta d’evitar el desenvolupament de Catalunya, l’Estat no s’està de res i pot dilapidar tots els recursos que calgui. També ha avisat que caldrà dedicar molts recursos públics, els que traurà de les fortes retallades que imposarà en els serveis bàsics i en els drets socials, per a refinançar els bancs; en aquest cas, no es tractarà de nacionalitza-los com ha fet amb les caixes catalanes, sinó simplement d’oferir-los els diners que haurà tret de pensionistes, de funcionaris, de la sanitat...

El programa és clar: d’una banda recentralitzar l’Estat en tots els àmbits, inclosa l’agressió a la llengua catalana, i de l’altra aprofundir en les polítiques antisocials per a garantir els beneficis dels poderosos. I, davant d’aquest panorama, quin serà el paper de CiU, si és que pot tenir-hi cap paper? Doncs, ja ho tenen decidit: faran mans i mànigues per a participar de les polítiques de dretes del PP, encara que sigui a costa de sacrificar qualsevol projecte de país, inclosa la llengua.
El que no podran dir mai els convergents, com s’havia dit amb els socialistes, és que els populars els han enganyat o que no ha complert la seva paraula, perquè la seva amenaça és clara i sense equívocs.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Una història d'èxit

Simone Klinge, del Secretariat de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, parlava de l’èxit del català, com a llengua minoritzada que ha aconseguit sobreviure i gaudir d’una relativa bona salut. La Carta europea de Llengües regionals o minoritàries és un tractat europeu, impulsat pel Consell d’Europa, que a partir del moment que ha estat ratificat pels Estats passa a formar part del seu ordenament jurídic. No es tracta, doncs, d’un organisme consultiu ni d’una entitat privada, sinó que és un instrument jurídic per a la defensa de les llengües dites regionals o minoritàries, el que equival a dir les llengües que no són les oficials de cap Estat de la Unió europea.

L’objectiu de la Carta és, evidentment, protegir i promoure les llengües regionals o minoritàries com un aspecte amenaçat del patrimoni cultural d'Europa. El que passa és que els Estats, tot i haver signat la Carta, en fan l’aplicació que volen, la vulneren sempre que els interessa, i els jutges saben que poden negligir-la perquè ningú els en demanarà explicacions. La Carta no preveu cap mena de sanció per a qui la incompleixi, de manera que no deixa de ser un brindis al sol o, si ho voleu, un feix de bones intencions. Simoni Klinge remarca que el cas del català és únic a Europa, és la llengua amb més parlants i amb una situació més positiva del conjunt de les llengües “regionals o minoritàries”. I és que per a Europa això de les llengües, un cop garantida la fortalesa, l’autoritat i quan cal la imposició de les llengües oficials dels Estats, és una pura anècdota. Europa, igual que la UNESCO, posa molt més interès en la defensa de qualsevol mena d’ocell o llangardaix exòtic que al patrimoni cultural que representa la diversitat lingüística; a la majoria d’Estats de la Unió europea es contempla la ràpida i inexorable degradació i desaparició de les seves llengües amb una absoluta passivitat, complaença o complicitat.

Això explica que la senyora Simone Klinge, que en el conjunt dels dirigents i personalitats europees del món polític o acadèmic deu ser de les més conscienciades sobre la problematica de les llengües minoritzades, sigui capaç de dir una bajanada com aquesta: “el català es parla en àrees urbanes, mentre que altres llengües regionals o minoritàries majoritàriament es parlen al camp”. Bajanada perquè ho diu com si fos una simple qüestió descriptiva del català, però que també podria haver estat d’una altra manera; o com si no fos conscient que totes aquestes llengües que no és parlen en les àrees urbanes són ja llengües mortes. Ella mateixa diu que si Catalunya fos un estat independent, el català ja no entraria en l’àmbit de protecció de la Carta; el que equival a admtre el fracàs més rotund del Consell d’Europa, ja que amb ben poques excepcions, com la del català, la majoria continua el seu inexorable procés de desaparició.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

I sense ETA, què?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


Finalment, s’ha fet realitat la tan anunciada com temuda notícia sobre la fi de la lluita armada d’ETA. Ho hem vist al llarg dels anys en diferents situacions, ho vam poder comprovar en motiu de la darrera Conferència internacional per la pau al País Basc, i també ara davant el darrer comunicat d’ETA: els qui anhelaven la pau s’alegraven a cada nou pas que es feia, encara que no fos definitiu, mentre que els partidaris del manteniment de la violència sempre hi trobaven inconvenients, menyspreaven cada un dels passos i cadascuna de les persones que treballaven en aquesta direcció. L’interès i la voluntat d’alguns etarres més radicals i intransigents coincidia amb el de gent no pas menys menyspreable que posava tota mena de traves des dels aparells de l’Estat.

Deia Rodríguez Zapatero que Espanya no seria un país sense memòria, referint-se a les víctimes d’ETA. Ens alegrem sincerament de la fi de l’activitat d’ETA i també coincidiria amb el President espanyol en el tema de no perdre la memòria. Fem memòria:

No oblidem que el principal grup terrorista del segle XX, amb molta diferència i sense possibilitat de comparació pel nombre d’assassinats i d’estralls comesos, va ser el règim franquista, amb el seu exèrcit, els seus cossos de seguretat i la seva farsa de Justícia. Si cada mort ocasionat per ETA era repudiable, mil vegades ho havia de ser el règim terrorista que en va ocasionar mil vegades més. Al capdavall, ETA apareix en ple franquisme justament per a combatre la violència del terrorisme d’Estat; potser sí que s’equivocaven els etarres volent imitar els mètodes perversos i violents del règim, però és molt més condemnable l’original que la còpia, molt més execrable l’agressor que qui respon amb les mateixes armes.

No oblidem que l’anomenada transició va ser incapaç o intencionadament va deixar al marge amplis sectors de l’Estat espanyol, i en concret el conjunt del País Basc que va rebutjar la Constitució espanyola. El règim franquista que havia assolit el poder a través de la violència no estava disposat a perdre’l del tot, i pretenia continuar exercint-lo com fos. Ni ETA ni els gestors de la transició no van voler o saber trobar la fórmula per a reconduir la situació de violència encetada pel règim, i van preferir acontentar-los; la responsabilitat és com a mínim a parts iguals.

No oblidem que durant molts anys l’Estat ha esmerçat molts esforços a posar tots els impediements a qualsevol intent de buscar una solució dialogada. A l‘Estat, i concretament als dos partits majoritaris espanyols, els anava de primera tenir un grup armat que els permetés justificar la negació dels drets del poble basc. La història es remunta com a mínim al 1984 quan a través de la Guàrdia Civil es va procedir a l’assassinat de Santi Brouard, un metge que estava fent passos al si del món abertzale per convèncer ETA que deixés les armes i s’optés per la via democràtica i pacífica. Per això va ser assassinat.

Els cossos i forces de seguretat de l’Estat sempre ha tingut elements infiltrats en l’organització etarra, i sempre han actuat com els elements més radicals, mai per fer acostaments a l’acció política i a deixar les armes. Ni tan sols, llevat de comptades ocasions, la seva actuació no tenia l’objectiu d’evitar que es cometessin atemptats; aquest va ser el cas de l’atemptat a la caserna de Vic, en què es coneixia la situació i les intencions dels etarres, i se sabia que actuarien a la ciutat, encara que potser no se sabia ni que anirien directament a la caserna ni que en aquesta hi havia emmagatzemat il·legalment gran quantitat d’explosius.

No oblidem que cada vegada que ETA anunciava una treva es posaven totes les traves possibles per a fer-la fracassar. Tots els Governs espanyols, tant populars com socialistes, van tenir contactes i negociacions amb l’organització armada. Sabien que al seu sí hi havia elements disposats a buscar una sortida al conflicte i a aturar la violència, però que n’hi havia d’altres de més intransigents decidits a continuar la lluita armada. Les accions del Govern, aprofitant la treva per a fer més detencions o per emprendre altres mesures contra el poble basc com el tancament il·legal de diaris en euskera, anaven encaminades a donar arguments als sectors més radicals.

La paròdia que TV3 va fer en el programa Polònia, en la qual es veia la gent del Partit Popular celebrant l’atemptat de Barajas que posava fi a la treva, no hauria estat possible sense que hi hagués una bona part de veritat.

No oblidem que durant aquella treva es van intensificar les accions policials i judicials contra l’entorn abertzale, però sobretot contra aquells elements, com ara l’Otegi, que apostaven decididament a favor de la fi de la violència. D’aquí les darreres i inexplicables condemnes contra el dirigent independentista. La Justícia espanyola ha estat sempre al servei d’unes determinades opcions polítiques; quan els convenia il·legalitzaven les formacions polítiques que els semblava que podien perjudicar-los electoralment.

Com diu Zapatero, no s’ha de perdre la memòria. La fi d’ETA ha estat possible malgrat els esforços de l’Estat per evitar-ho, potser perquè els etarres s’han adonat de la inutilitat de la lluita armada o, sobretot, perquè han entès que eren utilitzats precisament per evitar un procés democràtic cap a la independència. I, ara, qui ho aturarà?

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Es pot ser un polític indignat?

L’altre dia, deia el diputat de CiU per Girona, Santi Vila, que “Si no fos polític, seria un indignat”. No voldria pas treure la frase de context ni pretendre interpretar el que en realitat volia dir el polític convergent, però la seva expressió pot ser una mostra de la concepció de la política que tenen molts ciutadans i, malauradament, molts dels seus polítics.

El primer que se m’acut dir-li és que, ja que és polític, bé podria ser un polític indignat. Indignat amb tanta injustícia, amb tanta servitud dels polítics envers els poders econòmics, amb tanta incapacitat per a fer front als problemes reals de la gent i un excés de zel per a resoldre els dels poderosos, indignat amb les escasses possibilitats i recursos que es donen als catalans per a fer front a les seves necessitats, i indignat amb la passivitat, l’actitud submisa i la manca de voluntat del nostre Govern per a exigir els drets que ens corresponen com a país. Hi ha motius de sobres per a estar indignat, se sigui o no polític. El que passa és que afirmacions com les de Santi Vila vénen a ser un reconeixement de les raons per a estar indignat, però a l’hora també de la manca de voluntat, en tant que polític, per a posar-hi remei o, com a mínim, per a treballar en la direcció de reduir les raons de la indignació. I el pitjor del cas és que considera que és en raó de ser polític que ja no pot estar indignat.

És possible que introduir-se en el món de la política farcit d’ideals topi amb una realitat excessivament obtusa que en dificulti la posada en pràctica d’aquests ideals. Però això és una cosa, i una altra és que ja es parteixi d’aquest axioma, probablement perquè la decisió de dedicar-se a la política porta implícit, per a molts, deixar els ideals a casa i emmotllar-se als condicionants que els vénen imposats; entre altres, la servitud cap al partit que ja té les seves servituds envers els poders fàctics.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Drama a Espanya: ETA deixa les Armes

Ja se la veien a venir, i per això els més ferms partidaris de la lluita armada, de la continuïtat de la violència, des de fa uns dies que estaven nerviosos. Al final, però, s’ha produir la tan temuda notícia: ETA deixa les armes. No han servit de res les seves maniobres polítiques d’il·legalitzar els grups que volien portar la lluita abertzale per la via democràtica i pacífica; no han servit de res les sentències clarament polítiques condemnant els principals gestors de la via pacificadora, com en el cas d’Otegi; no han servit de res les mentides i les tergiversacions dels mitjans de comunicació del nacionalisme espanyol més tronat.

Només calia veure la grotesca reacció d’aquests fervorosos partidaris de la violència davant la Conferència Internacional per impulsar el procés de pau a Euskadi. Mai un periodista seriós, amb un mínim de dignitat professional, gosaria dir, com deien alguns, que els participants de la Conferència d’aquest dilluns o els signants del manifest que en seguí feien el joc a ETA. Personalitat tan diverses com l’exsecretari general de les Nacions Unides Kafi Annan, el president del Sinn Fèin, Gerry Adams, l'exprimer ministre irlandès Bertie Ahern, l'exministre de l'Interior i Defensa francès Pierre Joxe, i el primer ministre noruec Gro Harlem Brundtland, eren menyspreats tant pel PP com pels seus mitjans de comunicació, temerosos que la pau arribés. Si en aquest país hi hagués un mínim de Justícia independent i justa, tot el contrari del que tenim, es processarien molts d’aquests instigadors de la violència, els qui han posat durant anys totes les traves possibles, amb assassinats inclosos, a qualsevol procés de pau.

Sense poder amagar el seu enuig, encara es resistiran a acceptar la bona notícia. Segurament que encara repetiran aquella absurda cançó, que no és això el que esperaven. Durant un cert temps ETA responia a les seves provocacions amb nous atemptats, que eren celebrats amb eufòria com aquell de Barajas; però ara, finalment, i malgrat els esforços d’aquests carronyaires, han decidit no respondre més com ells “esperaven”. Han entès que la independència és possible per la via democràtica, i que ells eren utilitzats com a coartada per a negar el dret a decidir al poble basc. Han entès que l’empresonament d’Otegi, el tancament de diaris, les detencions en plena treva i les il·legalitzacions de formacions polítiques no eren sinó l’estratègia del nacionalisme espanyol, per a provocar la continuïtat d’ETA. I si ho volia Espanya és que no era bona per a Euskadi.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Denúncies inútils

La CUP denunciava, dies enrere, que feixistes i neonazis gaudeixen d’una total impunitat. Tant li fa que hi hagi proves evidents, que exhibeixin armes i actituds violentes; a tot estirar es limita el seu camp d’actuació o se’ls vigila perquè els seus delictes que siguin excessivament escandalosos. A València aquesta denúncia de la CUP els deu sonar a una cançó excessivament repetida; allà han perdut la vergonya, no només els fatxes, sinó els cossos policials, els jutges i els polítics.

I no hi ha res a fer. Són sectors que tenen un nul suport de la ciutadania, afortunadament, però un gran suport en determinats estaments. Per això sobta que el Departament de Governació de la Generalitat els segueixi el joc. És incomprensible la duresa i la celeritat amb què s’està actuant contra el moviment dels indignats, en comparació amb la permissivitat que s’atorga als grups ultres. Les lleis s’interpreten i s’apliquen en funció de la ideologia política: les denúncies contra elements ultres i xenòfobs com l’alcalde de Badalona o el violent dirigent de PxC acaben sempre en un no res. Els indignats són assaltats a l’interior de la Ciutat de la Justícia quan ells voluntàriament es presentaven davant del jutge. La Fiscalia veu indicis de delictes en qualsevol manifestació independentista, a Catalunya, però sobretot al País Basc; i de cop esdevé cega davant d’actuacions delictives de grups espanyolistes.

No hi tenim res a fer. El sistema judicial espanyol està corromput fins al moll de l’os, compromès i depenent d’una ideologia polític ancorada en el franquisme i d’un radicalisme espanyolista impresentable, tal com veiem amb les seves sentències contra la llengua catalana. Només ens falta que el nostre Govern els faci el joc en un acte de submissió inacceptable. A Espanya, no solament sempre hi tindrem les de perdre en l’àmbit econòmic i cultural, sinó que també hi tindrem sempre la Justícia en contra.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Patètic, senyor Mas

Una de les herències del pujolisme que l’Artur Mas segueix al peu de la lletra és la de marcar línies vermelles amb l’advertiment de greus conseqüències si es sobrepassen. Suposo que es refien que la gent és absolutament amnèsica i no recorda que de línies vermelles que no es podien ultrapassar i que s’han ultrapassat de bones a primeres n’hi ha a l’alçada d’un campanar. I ara hi ha tornat advertint el President que “si s’ataca el català el Govern en farà “casus belli”.

Això es ve dient una i mil vegades, i sempre el resultat ha estat fer passes enrere i ajupir el cap. Sabedors d’aquesta submissió catalana a Madrid es fan un tip de riure quan senten a parlar de línies vermelles; és més, jo penso que encara que només sigui en to de mofa i per a fer gala de la seva fatxenderia s’apressen encara més a sobrepassar-les. El Govern català ja ha donat mostres que no farà absolutament res, si finalment l’ofensiva contra la immersió lingüística reïx als tribunals; de fet, des del moment en què el principal argument del Govern era dir que estaven convençuts que amb les raons exposades en el recurs aconseguirien guanyar la partida, ja admetien que també ajupirien el cap i acatarien en cas contrari. El lògic hauria estat, com a premissa, haver fet un acte de sobirania, i negar la competència d’una Justícia corrompuda al servei dels partits nacionalistes espanyols.

Per la seva banda, Duran i Lleida en tant que cap de llista de CiU i per tant en representació de la Federació, ja va dient que donarien suport al Govern del PP i que entrarien a formar-ne part si s’avinguessin a començar a parlar d’un hipotètic Pacte fiscal. El PP no necessitarà per a res els vots de CiU, però si li interessés tenir una bona coartada per a completar la seva ofensiva contra Catalunya, bé podria avenir-se a començar a parlar-ne, sabent que el tema el podrien allargar més d’una legislatura per acabar amb aigua de no res. I mentrestant, el PP estaria legitimat per una força que es diu catalanista per a completar la seva croada contra la llengua catalana al País Valencià i a les Illes, i per entrar-hi a fons a Catalunya. El “casus bell” està enterrat d’entrada, i les línies vermelles gairebé ni es veuen de tan trepitjar-les i refregar-se-les per alla on els rota. Patètic, senyor Mas.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Desvirtuant el PIRMI

Aquest estiu va portar un bon enrenou el tema del cobrament dels PIRMI. De cop i volta el Departament de Benestar Social va decidir canviar el sistema de cobrament, enviant talons personals als domicilis dels interessats. Això va ocasionar nombroses protestes perquè molts dels interessats van tenir problemes a l’hora de cobrar, o van fer-ho amb molt de retard. I naturalment l’oposició va carregar durant com la mesura del Govern.

No hi ha dubte que l’objectiu era fer mans i mànigues per estalviar alguns diners més a l’escurat erari públic. Però això no justificava la moguda amb tots els inconvenients generats a les persones beneficiàries del PIRMI. L’excusa del Govern era que hi podia haver moltes irregularitats en el cobrament d’aquest subsidi; però ni a les entitats socials, ni a l’oposició ni als mitjans de comunicació no interessava saber fins a quin punt podia ser cert. És evident que no valia la pena tot el sarau si només era per a detectar petites irregularitats. I de fet, no ha estat fins ara que hem sabut el resultat de tot plegat. Segons el Govern, gairebé 3.000 dels 21.000 talons que es van enviar als interessats no han arribat a destí perquè no han pogut ser localitzats, i només la meitat compleixen els requisits exigits per a cobrar-lo. Evidentment, això hauria de canviar força la percepció que se’n va treure d’aquella acció del mes d’agost. Però, això, ara ja no interessa ningú.
En aquell moment, a cop de titular, era una ocasió per a desgastar el Govern, sense que ningú s’interessés pel fons de la qüestió. No es podia, per suposat criminalitzar tot el col·lectiu que ja viu una situació prou difícil, però tot sembla indicar que sí que hi havia un frau o una picaresca prou important com perquè un Govern responsable procurés fer-hi alguna cosa.

El Govern ha de treure, o estalviar, diners d’allà on sigui. No em sembla gens recriminable que indagués la idoneïtat de tots els perceptors del PIRMI. Però això no té res a veure amb què les noves condicions que vol imposar el Govern per a cobrar el PIRMI desvirtuïn del tot el seu objectiu bàsic per al qual va ser creat. Es tractava de proporcionar una renda mínima a les persones que han esgotat fins i tot la prestació d’atur. Des del moment que es limiti el temps de prestació, el que es fa és convertir-lo en un simple allargament del subsidi de desocupació. Això seria molt més greu que els possibles errors en el canvi de cobrament del mes d’agost.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Identificar-se o interpretar els símbols

En els actes institucionals de commemoració del 15 d’octubre el President Artur Mas apel·lava als símbols i a la memòria històrica com a elements d’unitat i de cohesió nacional. Lògicament, els partits situats més a l’esquerra, encara que no gosaria parlar d’esquerres com a mínim en el cas del PSC, van voler desmarcar-se’n. En part, perquè com a grups de l’oposició sembla que sempre hagin de buscar alguna forma de distanciar-se del qui té la responsabilitat de govern, i en part perquè evidentment, aquestes mateixos símbols poden tenir interpretacions o visions ben diverses.

Està clar que cadascú pot interpretar els símbols a la seva manera, també la història. La bandera catalana, amb estel o sense, per alguns pot ser símbol d’una identitat inequívoca i per tant d’una voluntat d’alliberar-nos d’altres símbols i d’altres identitats; mentre que també hi haurà que voldrà veure-hi un símbol que vol i pot compartir amb el dels veïns. Igualment, a l’Artur Mas li convé recordar el Companys patriota i màrtir, mentre que a d’altres els pot interessar més el seu perfil d’esquerres, encara que l’Esquerra de Companys estigués a anys llum de la descafeïnada esquerra dels socialistes actuals. Tant se val. En qualsevol cas, aquests símbols són vàlids per a tots els catalans, cadascú amb la seva interpretació, i això és el que compta i el que ens ha permès resistir fins avui les envestides que hem patit al llarg de la història.

Hi ha, però, un element certament preocupant. El nacionalisme espanyol, contrari i hostil a aquests símbols, està penetrant a Catalunya amb la voluntat clara d’aconseguir fer fort un gruix de persones que viuen al país, però sense identificar-s’hi i més aviat fent costat als símbols dels assassins que van afusellar el President Companys. I més preocupant encara que aquests tinguin el recolzament de grups catalans sense escrúpols disposats a servir-se’n per a treure’n algun benefici. Només per citar un exemple, en la darrera discussió sobre els mitjans de comunicació de la Corporació catalana, CiU podia tenir diferències ideològiques amb la resta de partits polítics catalans, però va preferir buscar el suport del PP que parteix de la base, i així li van recordar en el debat, que ells no s’identifiquen amb aquests mitjans. Amb uns podia discrepar en la manera de gestionar-ho, amb l'altre la discrepància és de fons, total. I va preferir aliar-se amb aquest, amb el nacionalisme espanyol.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

La inutilitat del vot útil

Un dels espantalls inevitables, quan s’acosten unes eleccions, és el del vot útil. Es tracta d’explicar a l’electorat que hi ha uns vots més útils que altres, a vegades recorrent a l’infantilisme d’apel·lar a apostar pel guanyador; encara que després aquest guanyador prengui decisions contràries a les que hom pensa. El vot és útil o no, al meu entendre, en funció del que cadascú cregui que convé al país. Per tant, per als més sectaris l’únic vot útil és el donat al seu partit, per als més escèptics el vot útil pot ser l’abstenció o el vot en blanc, i per a d’altres de vots útils n’hi pot haver diversos.

Naturalment que és de necis votar un partit només perquè surt com a guanyador, i per tant per a poder celebrar una victòria, si després aquest partit ha de fer polítiques contràries a les idees del votant. I encara que sembli inversemblant, el cert és que hi ha un vot que es decanta pel candidat favorit pel sol fet de ser-ho, de la mateixa manera que hi ha fans d’esportistes o de clubs pel sol fet de ser capdavanters.

Una primera consideració a fer és que, normalment, els defensors del vot útil confonen la utilitat de cara al país amb la utilitat de cara al partit, i, encara més, amb la utilitat de cara als candidats i dirigents. És aquell sil·logisme pervers de molts dirigents polítics que consideren que tot el que és bo per al partit ho és per al país, i per tant tot el que és bo per ells, en tant que dirigents, ho és per al partit i per al país. Una coartada perfecta per a tota mena d’embulls i tripijocs.

En aquestes eleccions espanyoles que presenten un pronòstic massa clar, el vot al PSOE seria dels més inútils perquè a part d’haver deixat descontent la majoria dels seus votants, ja sap que d’aquesta en sortirà escaldat. I treure vint diputats més o menys, per anar a l’oposició, no és massa rellevant. Pel que fa als partits catalans, és evident que no hi ha ningú que es pensi que el seu resultat li permetrà ser decisiu per a res, a Madrid. Si algú és capaç de frenar el PP, amb les seves polítiques antisocials i sobretot anticatalanes, no ho serà pas per treure dos diputats de més o de menys, sinó per la resposta que pugui trobar en el conjunt de la societat catalana, amb el seu Govern al capdavant. De moment, totes les expectatives apunten a una repetició dels resultats pel que fa a CiU i ERC, amb la possibilitat d’anar més aviat a la baixa.

Si els vots dels diputats no són decisius per a fer decantar majories cap a una o altra banda, la rellevància del nombre de diputats amb què compti cadascú és mínima. No deuen pas ser pocs els votants d’Esquerra que ara mateix no saben qui és el tercer diputat republicà, de la mateixa manera que no sé si en trobaríem gaires de convergents que saben el nom de cinc diputats de CiU. Tot el pes i el protagonisme queda concentrat en els seus caps de fila i poca cosa més. Des del punt de vista estrictament independentista, no hi tenim massa res a guanyar i força a perdre, si resultés que no s’assolís representació parlamentària. Hi perdria, evidentment, ERC, però també CiU i el conjunt del país en la mesura que aquests perdrien la centralitat i passarien a ocupar un dels extrems de la Cambra espanyola.

Si algú considerés, esmenant la meva afirmació anterior tanmateix compartida per la majoria d’analistes, que CiU té possibilitats d’esdevenir una peça clau per a la governabilitat, i que per tant podria fer valdre la seva força, tampoc tinc tan clar que aquest fos l’escenari ideal per a Catalunya. No n’hi deu haver gaires que dubtin de la majoria absoluta del PP, però en cas que per algun mal pas de darrera hora no hi arribés, de ben segur que tindria moltes altres opcions per a assegurar-se la majoria. Aleshores, CiU podria tenir la temptació d’altres èpoques de buscar pactes per a tirar peixets al cove, que sovint es redueixen a promeses i fum, a canvi de rebaixar el nivell d’exigència aquí. Mentre que si a Madrid ja sap que no hi té res a fer, és més fàcil o més probable que es faci fort en les reivindicacions nacionals.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

La festa continua, a Espanya!

Que la crisi és una presa de pèl, cada vegada em sembla més obvi. I si no la crisi en la seva globalitat sí el dramatisme amb què es presenta i sobretot les solucions que s’hi dóna. I no parlo del dramatisme de les persones que la pateixen, perquè aquest sí que és ben real, sinó del que exhibeixen els nostres governants per a fer retallades dels drets socials, dels serveis bàsics i de les prestacions més elementals. De fet, les polítiques que segueixen tant el govern català com l’espanyol, perquè totes vénen inspirades per la mateixa banca o pels mateixos interessos, en cap cas tenen l’objectiu de lluitar contra la crisi, perquè més aviat tendeixen a agreujar-la.

S’ha de reconèixer que les institucions catalanes van tenir els reflexos suficients com per a fer el gest de retallar-se sous i algunes de les despeses de funcionament. Però això no deixa de ser un gest, perquè quan s’està parlant de dèficits i deutes de milers de milions, l’estalvi que representa això és ben minso: L’estalvi per la supressió de la paga de Nadal dels membres del Govern i dels alts càrrecs serà de 1.800.000 euros i les mesures del Parlament estalviaran 800.000 euros més, ben poca cosa si tenim en compte que el dèficit de la Generalitat el 2010 era de 8.352 milions (un insignificant 0’03%).

Però la festa continua. CiU pot retallar arreu, i sobretot en els serveis bàsics, però de cap de les maneres reconsiderar l’anul·lació de l’impost de successions per a les grans fortunes que hauria representat una recaptació de 500 milions (els membres del Govern haurien de quedar-se 25 anys seguits sense paga de Nadal per compensar el que ha perdut l’erari públic amb aquest regal als més rics). El Govern espanyol pot continuar projectant i adjudicant línees d’AVE absolutament deficitàries, i a vegades per tancar-les al cap d’un any; així com arreu de l’Estat s’han construït aeroports inviables, alguns inaugurats de temps però encara per estrenar; i quan parlem d’aquestes infraestructures estem parlant de milers de milions. El Ministeri de Defensa de la senyora Chacon es malgasta 24.000 milions d’euros en programes d’innovació militar (tres vegades el dèficit de Catalunya, i trenta vegades el dèficit sanitari català). I quan el Govern espanyol té la pensada de vendre’s part de la Loteria Nacional es gasta 26 milions d’euros en publicitat, per acabar desdient-se de la venda. La festa continua, a Espanya.

I ja no parlem dels 22.000 milions de dèficit fiscal que anualment Catalunya paga de més a Estat espanyol. No solament no tindríem dèficit sinó que en quatre anys hauríem pagat tot el deute. És l’altíssim preu de romandre a Espanya.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Primàries a la dreta francesa

Les primàries del Partit Socialista francès estan exemplificant els dubtes de l’esquerra actual; o millor dit dels qui pretenen mantenir la denominació d’esquerra. Perquè és evident que, avui per avui, les polítiques d’esquerres no tenen cap possibilitat d’accedir al poder. No només perquè és molt difícil que tinguin el suport d’una majoria de l’electorat, sempre conservador, sinó perquè tothom és conscient que en l’hipotètic cas d’una victòria de l’esquerra, els grans poders econòmics, des de la banca a les grans empreses passant per les seves impresentables agències de qualificació, li farien la vida impossible.

Per això, els partits socialistes europeus ja fa temps que han renunciat a les polítiques d’esquerres, i en el millor dels casos es limiten a humanitzar les polítiques de dretes, o només a maquillar-les. Així, la gran banca es pot trobar tan còmoda amb un partit conservador com amb un que porti la denominació de socialista, perquè sap que de socialista no en té absolutament res. Només cal pensar que tot un Dominique Strauss-Kahn dirigia l’FMI i alhora pretenia ser el candidat socialista a les properes presidencials. Descartat el Dominique, els dos principals candidats del Partit Socialista francès, François Hollande i Martine Aubry, representen no pas les dues versions del socialisme sinó les dues versions del capitalisme enfront de la crisi. El primer representa l’ala més dretana del conservadorisme que creu que la veritable crisi que cal afrontar és la del deute sobirà perquè és la que pot afectar els interessos de la gran banca i dels grans grups inversos; i sabent que les mesures per a resoldre la crisi del deute agreugen encara més la crisi econòmica. És la que recolzen la majoria dels Estats, i també l’espanyol. Per la seva banda, Martin Aubry representaria el sector de la dreta més humanitzada que considera que la prioritat és recuperar la producció i la rendibilitat de les empreses, per a reduir l’atur i fer que l’Estat n’obtingui més ingressos amb la recaptació d’impostos.

També aquí el Govern espanyol va encarar, encara que tard, la crisi a partir de les propostes a l’estil de les que preconitza Martin Aubry, a base d’incentivar la indústria de l’automòbil, plans d’ocupació municipals, o desgravar l’adquisició de pisos. Però això va durar fins que qui mana damunt d’ell va trucar-lo per dir-li que per l’interès de la banca havia de canviar d’estratègia. I així es decantà per la via que ara proposa François Hollande. Imagino que qui mana a Espanya, i que segurament també mana força a França, farà el que sigui perquè les primàries les guanyi Hollande. Si guanyés l’Aubry mourien cel i terra perquè no guanyés les presidencials. I si malgrat tot, aquesta visió de la dreta moderada encara sortí guanyadora, aleshores li farien la mateixa invitació que li van fet al titella Zapatero.

dijous, 13 d’octubre del 2011

On són els delinqüents?

En alguna altra ocasió ja he parlat de les actuacions policials. Les d’arreu. Només veient les imatges per la televisió, hom ja pot treure unes primeres conclusions. La ràbia amb què colpegen manifestants sovint carregats de raó per a protestar; l’eufòria amb què s’abraonen sense contemplacions sobre qualsevol que s’interposi en el seu camí, tant se val que sigui un vianant badoc, un nen, una dona, una persona gran, o un periodista que està fent la seva feina; l’acarnissament exhibit sobre persones indefenses, caigudes a terra, cosint-los a garrotades sense tenir contra ells cap acusació a fer que pogués motivar la seva detenció... fa dubtar que sota el casc de policia pugui amagar-s’hi un ésser humà.

Les autoritats de torn acostumen a emparar les seves brutalitats, i només excepcionalment, almenys de cara a la galeria, es reconeixen cínicament “errors de coordinació”. Els cossos policials tenen una estructura i unes normes de disciplina semblants a les militars, i es fa difícil de creure que tants excessos siguin deguts a reiterats incompliments de les ordres donades. En molts casos tampoc es poden excusar en el compliment del deure, quan es tracta d’ordres manifestament contràries al sentit comú i als principis de defensa de la ciutadania que haurien d’inspirar totes les seves actuacions. Però, fins i tot així, tampoc es justificarien moltes de les salvatjades que sovint veiem per la televisió, i que responen a comportaments individuals.

La darrera atzagaiada, per a fer avergonyir qualsevol persona decent, va ser la intervenció dels Mossos a la Ciutat de la Justícia per a detenir de forma ostentosa i estúpida, un grup d’indignats que es personaven voluntàriament davant les autoritats judicials. Tan vergonyós va ser el cas que tothom es treu les puces de sobre, atribuint-se mútuament l’ordre donada: el Departament de Governació de la Generalitat, l’Audiència Nacional, o qui sigui. En aquest cas, la responsabilitat dels comandaments dels Mossos no deu ser pel fet de donar una ordre tan absurda i contrària a la seva funció, perquè suposo que no va ser per iniciativa pròpia, sinó per no denunciar de forma immediata el delinqüent que va donar l’ordre i no portar-lo emmanillat davant del jutge de guàrdia per alteració de l’ordre públic. És impossible que la persona o persones que van decidir tan gran despropòsit continuïn exercint les seves funcions professionals, ja sigui en la judicatura o en el Departament de Governació. I en la mesura que no es vegin destitucions i processaments haurem de creure que hi ha complicitats per totes bandes. I els ciutadans no podem fer res més que sentir vergonya d'aquestes institucions.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Nova i greu amenaça per al país

Sempre que es parla de les grans conquestes com a país, aconseguides en l’època Pujol, es parla dels Mossos d’Esquadra, del sistema educatiu basat en la immersió lingüística i en la Televisió Catalana. Eren tres grans elements fonamentals per a la construcció del país. Les dues darreres legislatures del pujolisme hi van ser sobreres, perquè es van limitar a administrar el que s’havia aconseguit sense fer noves passes endavant. I el fracàs del tripartit no va pas ser per errors greus ni barrabassades excepcionals, sinó bàsicament perquè vam continuar amb més del mateix, sense avançar.

És cert que l’herència rebuda de nou per CiU no ha estat de les millors; de fet, la crisi ha ensopegat arreu amb qui es trobava al poder, al marge de l’encert o desencert de la seva gestió. Però, les retallades i els ajustaments es poden fer de moltes maneres, i de moment tot apunta cap a una sola direcció, estrictament ideològica, de caràcter conservador. O millor dit, ara ja hi ha qui apunta cap a una altra direcció, justament la de tirar enrere en una de les grans conquestes nacionals: una Televisió pública de Catalunya, de qualitat i al servei del país. Josep Antoni Duran i Lleida ja ha avançat que TV3 pot ser el següent objectiu de les retallades del Govern. Un despropòsit fora mida de gravíssimes conseqüències per al país, si del que es tracta és, com tot sembla indicar, de reduir el pes de la Televisió catalana convertint-la en allò que algun il·lustre socialista espanyol qualificava de “televisió antropològica”. I donar pas a les televisions privades espanyoles.

El nou Govern d’Artur Mas, en aquest primer any, no ha hagut de corregir cap error de país del tan vilipendiat Govern tripartit: ha negociat a la baixa la llei del cinema, ha relegat a un tercer terme la Secretaria de Política lingüística i ha paralitzat l’obertura de noves delegacions catalanes a l’exterior. Però ni un sol pas endavant. La decepció que vam tenir amb el tripartit molts independentistes és la mateixa que tenim ara amb el Govern d’Artur Mas. Però, de confirmar-se l’amenaça de Duran i Lleida, haurem de dir i reconèixer que del tripartit a ara estem fent perilloses passes enrere des del punt de vista nacional.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Que no corri la veu!

L’altre dia, ens mostraven per la televisió la nova imatge de la ciutat de Grozni, capital de Txetxènia. Res a veure amb aquella ciutat fantasma, mig derruïda, de quan el país s’havia alçat en armes contra el poder rus. En ben pocs anys la ciutat ha sofert una transformació sorprenent, fins al punt que avui podria semblar qualsevol ciutat moderna de l’Europa occidental o dels Estats Units.

En el moment de desmembrar-se la Unió Soviètica, tot un seguit de pobles van aprofitar l’avinentesa per alliberar-se del jou rus, i van néixer molts Estats nous. Però els txetxens van fer tard. Les repúbliques bàltiques, les eslaves i caucàsiques, així com les de l’Àsia central aconseguiren la independència aprofitant el desconcert de la transició del règim soviètic. Però tan bon punt s’aposentà el nou Govern rus, conscient d’haver perdut bona part del seu imperi, tornà a mostrar la seva cara més ferotge i s’acarnissà contra aquest petit poble de poc més d’un milió d’habitants. Prou que van intentar una resistència armada, i arribaren a tenir un cert control del seu país, però la nova Rússia descarregà sobre ells tota la ira que no havien pogut descarregar sobre la resta de pobles soviètic que aconseguien la seva llibertat. I tampoc la lluita soterrada de guerrilles no va reeixir; Moscou va imposar a Grozni un govern titella que servís els seus interessos. Però, heus aquí que el Govern rus va emprendre una estratègia que no acostuma a ser habitual en situacions semblants: va abocar-hi una gran quantitat de recursos econòmics per a transformar la ciutat, i segurament per a fer oblidar als seus habitants qualsevol vel·leïtat separatista.

Una estratègia absolutament contrària a la que segueixen altres imperis que volen mantenir sota el seu jou pobles sencers. Ho sabem prou bé els catalans que, a part de la humiliació de no deixar-nos ser qui som, ens aixequen la camisa de mala manera. Que no corri la veu. Que no se’ls acudis als espanyols oferir-nos un tracte exquisit, ni tan sols mínimament just, perquè aleshores serien molts els qui arribarien a la conclusió que si estem ben tractats a Espanya tampoc cal aspirar a aventures independentistes. De moment, segueixen el camí oposat i no sembla que vulguin prescindir dels nostres recursos; però no se sap mai.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

En defensa del terrorisme

Rússia i la Xina han impedit que les Nacions Unides condemnin i emprenguin accions contra el règim criminal de Síria. Sabent que compta amb el suport de l’exterior, el règim sirià es permet d’assassinar els dirigents opositors, a més de massacrar la població que protesta. No és res de nou. També Rússia i Xina eren reticents a condemnar el règim de Gaddafi i a reconèixer els grups opositors com a veritables representants del poble libi; van acceptar-ho només quan van veure que la derrota del seu protegit era inevitable.

Però aquests països no en tenen pas l’exclusiva. El mateixa Gaddafi havia estat presentat com a amic pels anglesos, amb suborn judicial inclòs, quan aquests van veure-hi l’oportunitat de treure’n un benefici econòmic. I la història recent està farcida de casos d’Estats que han donat i donen suport al terrorisme, amb l’única condició que reporti sucosos beneficis. Quan les autoritats de Barheim condemnen el personal sanitari que va atendre els ferits de la seva ferotge repressió, surt l’Obama defensant la bondat del règim; els morts, la repressió, la vulneració dels drets humans i la manca de llibertats són pecata minuta al costat dels interessos americans a la zona. És el mateix suport que donen al Govern israelià quan vulnera totes les resolucions de les Nacions Unides, en el seu conflicte amb els palestins. Unes Nacions Unides amb una estructura de funcionament absolutament antidemocràtica on no valen per res ni la veu dels seus membres ni les resolucions votades per l’assemblea si hi ha uns pocs Estats que poden exercir el “dret” de veto.

El terrorisme, la violència o els assassinats, són armes fortament defensades i exercides pels Estats, amb uns sistemes judicials corruptes que diferencien aquest terrorisme en majúscules dels qui, impotents davant la força dels Estats, no veuen altra sortida que la d’utilitzar les seves mateixes armes. Un cop feta la condemna de tot tipus de violència i de tot tipus de terrorisme, mereixen mil vegades més de comprensió i de respecte els qui l’exerceixen fruit de la desesperació i per a defensar causes justes, com la llibertat dels pobles, que aquells que l’exerceixen impunement, molt més sanguinaris, utilitzant els recursos dels ciutadans, i només per a defensar els interessos econòmics d’uns pocs.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Unitat nacional, per fer què?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


Un cop la nova direcció d’ERC ha començat a exercir, hi ha hagut tot un seguit d’especulacions i de pressions, i potser d’excessives expectatives. Venim d’allà on venim, conscients dels errors comesos, però ara hi hauria el risc de deixar-se portar fàcilment per un cert afany de compensació. Redreçar el rumb no ha de voler dir ni renegar de tot ni oblidar-se de la pròpia identitat.

Ja preveient el canvi de direcció d’ERC van començar a aparèixer veus i moviments, amb un manifest inclòs, sol·licitant una coalició conjunta de totes les organitzacions sobiranistes, des d’UDC a les CUP. Quelcom d’inversemblant, propi d’algú que no toca de peus a terra, que no té ni la més remota idea de la realitat del país o que tenia una altra intencionalitat. Descartada la coalició ERC-CiU, que ningú s’hauria pres seriosament, l’única possibilitat era la d’aplegar els republicans amb Solidaritat i amb Rcat.

I, aquí, altra cop la realitat s’imposa. ERC és l’única d’aquestes forces polítiques que té possibilitats, força possibilitats, d’obtenir representació parlamentària. La diferència entre treure dos, tres o quatre diputats és molt petita, per no dir irrellevant. Es podia haver fet una coalició ERC-SI amb els afegitons que hagués calgut, però era lògic que ERC prengués de base la seva realitat a partir de la qual s’hi sumés el que calgués, però no pas fer passos enrere. Que no hagi estat possible una coalició entre les dues forces independentistes no és cap drama, perquè el que està en joc és ben poca cosa. En tot cas, allà on ens hi juguem molt més és al Parlament de Catalunya.

Per l’altra banda, alguns han imaginat que un acord entre CiU i ERC seria molt més fàcil. Quan en el Congrés del partit, algú de la nova executiva republicana deia allò de “entre esquerra i dreta, esquerra; entre esquerra i país, el país” més d’un va interpretar que a partir d’ara ERC renunciaria a ser un partit d’esquerres per a donar suport a CiU. Afortunadament. no és així. Seria un desastre per al país que ERC renunciés als seus plantejaments d’esquerres o progressistes per posar-se a fer de crossa a CiU. L’independentisme necessita de totes totes, partits més o menys conservadors o de dretes i partits progressistes o d’esquerres. Tan impossible és somniar amb una independència sense comptar amb CiU, com diuen alguns bufanúvols, com pensar en una independència sense comptar amb l’esquerra.

No té cap sentit que es demani a ERC que doni suport a CiU a canvi de res. El fet d’evitar que CiU no es vegi obligat a pactar amb el PP no és cap raó per sí mateix; és al Govern a qui li correspon saber amb qui millor li convé pactar, i què està disposat a cedir (pactar sempre vol dir cedir). ERC no pot donar suport a un Govern que de moment ha fet poca cosa més que retallades a tort i a dret. Si ha cedit al PP la gestió de l’àmbit de Cultura a la Diputació, bé podria assumir alguns dels plantejaments més sobiranistes que li proposa ERC.

ERC no hauria de pactar amb CiU, ni donar suport als seus pressupostos, si no hi ha un gir netament sobiranista en la política del Govern, que fins ara no hi ha sigut ni tan sols per a defensar les caixes catalanes (com tampoc havia fet el tripartit, és cert). I molt menys entrar en un Govern en la situació actual. No té cap sentit parlar d’unitat patriòtica si és per a portar a terme una política conservadora, i submisa al sistema autonomista espanyol. Perdríem ERC per no guanyar-hi res.

La unitat patriòtica, un Govern de coalició en què ERC deixi de banda els plantejament ideològics, només seria possible i desitjable si aquest mateix Govern prioritzés les qüestions nacionals i fer un pas significativament endavant cap a l’alliberament nacional. Per a gestionar la crisi en el marc espanyol, sense voler afrontar les veritables causes de la crisi, l’espoli i el dret a decidir el futur dels catalans, no cal un Govern d’unitat.

Es pot dir el que es vulgui sobre les patacades electorals d’Esquerra per haver-se equivocat amb els pactes del tripartit, però alguns encara deuen recordar que molt pitjor va ser la patacada electoral que va patir el partit en l’època d’Heribert Barrera, després d’haver entrar en un Govern convergent.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Liquidar o donar liquiditat

Europa no se n’acaba de sortir. Tothom sap que la crisi dels uns arrossega els altres, però els Estats no es posen d’acord en qui ha de pagar la factura del desgavell. No solament queda descartat que l’hagin de pagar els causants de la crisi, sinó que tothom coincideix en la necessitat que sigui el conjunt de la ciutadania, aquells qui pateixen directament els efectes de la crisi, el qui ajudi a través dels impostos a garantir l’estabilitat dels grans bancs. No hi ha diners per a mantenir la sanitat ni l’educació, però sí per a injectar-ne a la banca.

Fa quatre dies com aquell qui diu que, teòricament, el sistema financer europeu va passar unes proves d’estrés. I ara resulta que aquells bancs, sobretot alemanys, francesos i algun de belga, que van passar amb bona nota, es troben amb dificultats perquè continuen entrampats en deute grec o en d’altres valors difícilment recuperables. I les proves no ho van detectar? Podríem dir que els responsables de les proves d’estrés, començant pel Banc europeu i la resta d’autoritats europees en matèria econòmica o financera són una colla d’inútils i incompetents. Jo m’inclinaria més aviat en pensar que són una trepa de delinqüents, de guant blanc naturalment, que van simular unes proves per a aparentar la solvència del sistema i dels causants de la crisi. I en el cas espanyol per a carregar-se un sistema de caixes que els resultava molest. El capital que el Banc d’Espanya ha injectat a través del FROP a les caixes catalanes, i que li ha servit d’excusa per a liquidar-les, és una ridiculesa al costat dels diners que ara diuen que s’han d’injectar a aquests bancs europeus (que ningú es quedarà per un euro simbòlic), amb l’excusa de donar-los liquiditat. A uns se’ls dóna liquiditat i als altres se’ls liquida; tot depèn de si hi ha un Estat que ho avala, i nosaltres no en tenim. Ara s’entén per què Espanya va voler presentar a aquelles fraudulentes proves d’estrés tots els bancs i caixes, quan la majoria de països europeus només n’hi van presentar una petita part.

I enmig d’aquest marasme de lladres i xoriços, de delinqüents i malfactors, apareix l’escàndol de les primes que sembla que s’haurien repartit, o estarien a punt de repartir-se, els directius d’un de les caixes que ha hagut de ser intervinguda per l’Estat. L’escàndol, però, no és només que els mateixos ineptes directius que van portar l’entitat financera al desastre es repartissin sucoses primes i bonificacions, sinó que aquesta sigui una pràctica habitual permesa a consciència pels poders públics i que mai la fiscalia hi trobi indicis de delicte.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Indemnització o impost ultra

És curiós que un dels arguments que donen els nacionalistes espanyols per a defensar les seves corridas de toros és que la llei de protecció d’animals aprovada pel Parlament de Catalunya implicarà el tancament de la Monumental de Barcelona. Curiós, perquè ells mateixos posen al descobert el preu polític que devien pactar els governants per a emprendre una acció que, tot i ser d’una lògica impecable en una societat civilitzada, sabien que tocava els ulls de poll de la caverna més ultra. Una clara invitació a oposar-se a cap mena d’indemnització.

L’argument per defensar que s’ha d’indemnitzar el propietari o gestor de la Monumental és ben pobre. Està clar que hi ha moltes decisions governamentals que tenen repercussió directa en negocis particulars, però no crec que això doni dret a rebre indemnització. Quan Espanya entra a la Unió europea i s’integra a l’euro, tots els negocis relacionats amb les duanes i amb el canvi de moneda queden tocats d’una manera fulminant. És el mateix que passa quan una administració decideix canviar el traçat d’una carretera o crear-ne una de nova, deixant sense clients gasolineres o restaurants a peu del camí. I no cal dir quan el Govern allarga l’edat en què els joves poden conduir una motocicleta, o quan imposen condicionants tècnics en qualsevol altre producte. Les lleis sempre ens afecten, als ciutadans com a usuaris però també a les empreses, i no per això la gent demana compensacions o indemnitzacions. Jo no sé si hi ha alguna base jurídica perquè els reponsables de la Monumental puguin reclamar res; en tot cas, si la Justícia fos justa (una utopia d’una altra galàxia) implicaria que a partir d’ara les administracions no donaria l’abast de compensar uns i altres per cada una de les decisions polítiques preses.

Però ja se sap que no té res a veure amb la justícia, i que el supòsit d’indemnitzar la Monumental per la prohibició de maltractar els animals no té altra explicació que una impresentable i impúdica compensació política. Un Govern mínimament seriós, responsable i no corrupte, es negaria en rodó a indemnitzar ningú pel fet d’haver legislat en contra de la tortura i els maltractes als animals. Seria molt difícil d’explicar als ciutadans que pateixen les retallades en els serveis bàsics o en el seu propi sou, que per a acontentar els sectors ultres s’ha de pagar una mena d’impost revolucionari per haver tingut la gosadia de ser mínimament civilitzat.

dijous, 6 d’octubre del 2011

L’eliminació de les caixes catalanes

L’Estat espanyol s’ha sortit amb la seva: amb l’excepció feta de La Caixa, ha aconseguit esborrar del mapa les caixes catalanes. No li ha costat massa, perquè la resistència ha estat ben escassa. La voracitat dels grans bancs, que no podien tolerar que gaire bé un cinquanta per cent dels estalvis de la gent estigués dipositat en les caixes, va motivar que ordissin una estratagema per a fer-se amb el botí, amb la complicitat imprescindible del Banc d’Espanya i del Govern de torn.

La majoria d’aquestes caixes catalanes eren petites o mitjanes entitats, molt arrelades al territori, que han comès molts errors, però que es mantenien perfectament viables, amb beneficis fins al darrer any. L’increment de la morositat i de l’entrampament amb el sector immobiliari havia creat problemes a aquestes entitats, però no pas per a fer perillar la seva supervivència. El que posava en dubte la seva viabilitat era el requisit imposat de disposar d’un capital mínim garantit. Per això el mateix Banc d’Espanya va impulsar les entitats a fusionar-se, presentant aquesta fusió com la solució idònia per als seus problemes. Sabien que era trampa, però els dirigents de les entitats, alguns conscients de la seva mala gestió i incapaços de reconèixer-ho amb una lògica dimissió, s’hi van apuntar sense protestar. Fins i tot alguna, com la Caixa de Manresa, abans de la fusió presumia de ser una de les caixes més solvents de l’Estat. Lògicament, tal com havia previst el Banc d’Espanya, les fusions no van servir per a res, i només va caldre incrementar una mica més les exigències de capital garantit perquè les noves entitats fusionades es trobessin en un carreró sense sortida. Ara, el Banc d’Espanya, amb una aportació relativament ridícula comparada amb el volum de les entitats, s’ha fet amb el control de Catalunya Caixa i d’Unnim. I si el Govern català no va dir res a l’inici del procés, tampoc ha aixecat la veu en el final.

No solament això, sinó que el Conseller d’Economia gosa contradir el que sembla una evidència: hem perdut el tramat de caixes catalanes, llevat de La Caixa. I afirma que les entitats intervingudes continuen essent caixes i bancs catalans; catalanes en mans del Banc d’Espanya, que pot tenir qualsevol propòsit excepte el de recuperar les dues entitats del país. Un cop feta la usurpació, es disposen ara a vendre-les a algun banc espanyol, que en traurà un bon profit. I el Govern català es limita a dir que no passa res. Res, excepte que han fulminat el sistema de caixes catalanes.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

La immigració no és un problema?

Als mitjans de comunicació no els ha costat gaire posar en titulars que Josep Antoni Duran i Lleida se suma al discurs xenòfob del PP i de PxC pel fet d’haver dit que “la immigració és un problema”. La lletra petita o el detall del que va dir ja no interessa tant, i es pot ometre amb facilitat. A part dels qui han simulat posar el crit al cel amb l’únic afany de desprestigiar l’adversari polític, és cert que hi ha uns sectors aparentment contraris a la xenofòbia que amb la seva actitud fan un petit favor a les persones que han vingut a viure a casa nostra. Per tal de manifestar el seu suport a aquestes persones, acostumen a falsejar la realitat fins a tal punt que generen més malfiança i incomprensió.

El tema de la xenofòbia no rau en l’admissió o no del fet que la immigració (que no els immigrants), com a fenomen demogràfic i social, sigui un problema; sinó en la manera com s’ha d’afrontar el problema. I és aquí on hauríem de veure fins a quin punt el discurs de Duran i Lleida pot acostar-se als xenòfobs del PP o de PxC. És més, probablement, negant l’existència d’un problema no es prenen les mesures adequades i, sobretot, es dóna arguments als qui creuen en una determinada manera de resoldre’l, que, a més, es presenten com els únics que tenen voluntat de resoldre’l. Potser no és casualitat que els qui neguen l’existència d’un “problema” solen coincidir amb els qui vetllen especialment per a preservar la seva singularitat i identitat d’origen per tal d’evitar que s’integrin i assumeixin en igualtat de condicions la nova identitat; els recorden constantment que ells no són catalans, i fan que se sentin immigrants de forma permanent. No seré pas jo qui em posi a defensar, ara, Duran i Lleida, però els titulars de premsa, molt mal explicats en la lletra menuda, que assimilaven xenofòbia al reconeixement de l’existència d’un problema em semblen un despropòsit majúscul i perniciós.

Està clar, per exemple, que la presència en una aula d’un o diversos alumnes amb dèficits d’escolarització anterior o amb desconeixement de la llengua vehicular de l’escola, representa un problema educatiu que forçosament ha d’afectar el conjunt de l’aula. La xenofòbia no consisteix en cap cas en el reconeixement de l’existència del problema, sinó en la manera d’enfocar-lo; i no voler-lo enfocar pot ser una manera de cedir la iniciativa als qui voldrien resoldre’l negant els drets dels nouvinguts.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Massa oportunitats i moments històrics

Ho diem amb molta facilitat i molt alegrement; cada dos per tres trobem moments històrics que ens semblen transcendentals. Afortunadament, no és ben bé així, perquè amb les vegades que hem desaprofitat “moments històrics” ja no tindríem gaire bé possibilitats. En part, deu ser degut a la vanitosa pretensió d’esdevenir protagonistes de la història, i no resignar-nos que la nostra aportació, en el millor dels casos, és un granet de sorra insignificant.

Ho deia l’altre dia el Secretari general de Solidaritat, Uriel Bertran, parlant de l’acostament d’ERC i de la possibilitat de fer una candidatura conjunta de cara a les properes eleccions espanyoles. Segons ell, no podem perdre l’oportunitat històrica d’aglutinar l’independentisme. Parlar, avui, d’aglutinar l’independentisme no pot significar gaire més que la confluència dels dos partits ERC i Solidaritat; sempre hi ha hagut i hi continuarà havent petits grups de caràcter radical que no solament mai no voldrien confondre’s en un d’aquests partits parlamentaris, sinó que, si ho fessin provocaren el desencís d’alguns dels seus militants que immediatament en crearien un altre que el substituís. I, d’altra banda, qualificar d’oportunitat històrica el fet de retornar a la unitat existent ara fa dos anys, quan l’Uriel Bertran encara militava a ERC, sembla excessiu. En aquell moment, la deriva d’Esquerra va fer que alguns decidissin deixar el partit per crear-ne de nous, SI o Rcat; però ara tant Carretero com Bertran aposten per refer la unitat, que potser no s’hauria d’haver malmès mai (com a mínim les responsabilitats serien compartides). Estic convençut que les dificultats per a fer una candidatura conjunta, i ja no cal dir per anar més enllà en el procés de confluència d’aquestes formacions, seran més de personalismes, de punt d’honor, de rendibilitat partidista i d’anàlisis d’escassa volada, més que de diferències de fons i ideològiques.

La veritable oportunitat històrica, doncs, tindrà ben poc a veure amb aquesta possibilitat d’entesa entre SI i ERC, que al capdavall no modificaria gens ni mica el panorama polític català. La veritable oportunitat històrica serà quan l’independentisme representat per ERC-SI¹ conflueixi amb el nacionalisme més moderat de CiU per a fer el pas endavant cap a la independència.

¹ Aprofito per a suggerir el nom de la coalició, abans que a algú se li acudeixi un nom que en desdibuixi les sigles.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Grècia, un pas més cap a l’abisme

Grècia, seguint les ordres que li vénen donades pels bancs alemanys i francesos, ha decidit fer un pas més cap al seu suïcidi: en mig de moltes altres mesures, ha decidit acomiadar trenta mil funcionaris. És evident que la situació grega té com a primers responsables els seus governants per la pèssima gestió de les finances públiques. Però un cop detectat el forat que havien deixat al país, en lloc de prendre mesures per a redreçar la situació ho han anat empitjorant cada vegada més fins al punt d’arribar a la insolvència total.

I, a partir d’aquell primer moment en què es detecta la crítica situació, les responsabilitats s’amplien també a les autoritats monetàries europees. No sé fins a quin punt el Govern grec podia, o volia, plantar cara a les imposicions que li venien de fora, però seguint fil per randa les directrius del Banc europeu, del Fons Monetari Internacional i en general de la Unió europea han aconseguit que una pèssima situació esdevingués catastròfica. Primer es va simular el que anomenaven un pla de rescat de l’economia grega, quan en cap cas les autoritats europees tenien la més mínima intenció d’ajudar el poble grec, ja que en realitat es tractava de salvar els bancs, sobretot alemanys i francesos, que hi tenien molts diners invertits. Les mesures, doncs, anaven dirigides a rebentar el país per a treure com fos els diners necessaris per a garantir a aquests bancs el cobrament dels préstecs amb els corresponents interessos. Això va suposar una enorme sagnia per a l’economia grega, amb sacrificis desmesurats que havien d’acceptar els treballadors grecs que no havien tingut ni art ni part en la creació de la situació de crisi, amb una aportació gens menyspreable de la Unió europea que acaba repercutint en tots els ciutadans. El gran èxit de l’operació, però, va ser permetre que aquells bancs reduïssin considerablement les seves inversions en crèdits i deute grec. I tal com havien previst, l’empitjorament de l’economia grega va portar el país al col·lapse, de manera que precisava un segon rescat per a garantir que els bancs poguessin cobrar el que encara hi tenen invertit.

El Govern grec, submís als interessos dels poders econòmics aliens al seu país, ha hagut de fer tota mena de retallades salarials i socials, vendre’s les empreses públiques més rendibles, i ara l’acomiadament massiu de funcionaris. Tot plegat, a l’estil de les mesures empreses pel Govern espanyol encara que més moderadament, tendeix a què la majoria tingui menys poder adquisitiu, o més inseguretat que frena igualment el consum, de manera que l’administració grega cada vegada recapta menys impostos, el que genera encara més dèficit. En cap moment Europa s’ha proposat rescatar l’economia grega, perquè si fos així caldria demanar la immediata dimissió dels dirigents del Banc europeu i de la resta d’instàncies econòmiques que hi ha intervingut, per absoluta incapacitat i ineptitud. Més aviat seria partidari d’una solució a la islandesa que passaria per processar els responsables polítics i financers, locals i estrangers, del desastre.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Sense Estat no hi ha estat del benestar

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


A la majoria dels mortals, que estem acostumats a remenar xifres domèstiques, els números que expliquen la crítica situació econòmica, dins del context europeu i espanyol, així com les dades que diuen que justifiquen les retallades empreses per l’administració ens produeixen vertigen. Ens costa d’entendre que de cop i volta ens haguem despertat d’un somni global on ens les prometíem molt felices, per adonar-nos que estem en un pou, del qual encara no li hem vist el fons.


Barroerament i de forma no massa honesta hi ha qui vol explicar-ho tot carregant les culpes a l’adversari: En el cas espanyol, el PSOE; a Catalunya, el tripartit; al País Valencià, el PP; i arreu, tothom a qui l’esclat de la crisi l’ensopegà exercint responsabilitats de govern, sigui de la ideologia que sigui. Durant una època, que no va pas començar amb l’arribada del tripartit, sinó molt abans, totes les administracions procuraven incrementar el màxim els serveis que podien oferir, ampliar les prestacions dels existents i en especial de la Seguretat Social, i legislaven per tal d’oferir unes garanties de protecció social com les que podia tenir el país més capdavanter d’Europa. I ens enorgullíem tots plegats d’haver deixat enrere aquell desig del poeta que enyorava fugir nord enllà on deia que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Des de qualsevol barri o municipi, per petit que fos, es reclamava disposar d’un servei d’ambulància, CAP obert les 24 hores, guarderia pública, pavelló poliesportiu, Centre cívic, piscina coberta, biblioteca… I aquesta aspiració, tanmateix ben comprensible i lloable, no era exclusiva de cap ideologia política, sinó que tots en feien bandera. Com ha passat també en tantes economies familiars, l’increment de les despeses, i també del deute, era assumible en època de bonança. De fet, el dèficit públic de la Generalitat el 2007, any d’inici de la crisi, era inferior al que tenia el 2003. Ha estat la mateixa crisi financera i la immobiliària les que ha provocat la caiguda en picat dels ingressos, posant en risc la solvència de les administracions.

No estic en absolut d’acord amb el posicionament dels partits d’esquerres, entre altres el meu, que carreguen contra les retallades, com si ells no haguessin tingut res a veure amb la gestió de govern fins l’any passat. En tot cas, em posicionaria més aviat al costat de models alternatius, de rebuig global del sistema econòmic imperant. Però si acceptem les regles de joc del sistema, com han acceptat tots els partits parlamentaris, hem d’entendre que per algun lloc o altre s’ha de començar a rebaixar una despesa insostenible. I ara no entraré en les prioritats de les retallades, que lògicament són ben discutibles.

Però no es pot dir honestament que haguem arribat fins aquí només per la mala gestió del tripartit, perquè la crisi ha afectat arreu i també a llocs on el Govern de torn seguia polítiques totalment oposades a les d’aquí, com ha afectat a Ajuntaments de tots els colors. La responsabilitat del Govern català en el període que va del 2003 al 2007 és pràcticament la mateixa que la del Govern del 2000 al 2003, per posar unes dates. La principal responsabilitat deu ser, i no és poca cosa, la de no haver reaccionat a temps.

I mentre aprofitem l’avinentesa per a desprestigiar l’adversari, tot i saber que la crisi ens ha sobrevingut sense tenir els mecanismes ni per a evitar-la ni per a fer-hi front, deixem d’apuntar cap als veritables responsables de la nostra incapacitat com a país. Vivíem en la il·lusió d’un país capdavanter pel nostre esforç, malgrat l’espoli de què érem i som víctimes, perquè en la bonança el país donava per a tot. Ara seria el moment d’adonar-nos que sense Estat tampoc podem tenir Estat del benestar. I aquest és el tema clau que ens hauria d’unir.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Dret Constitucional? I un rave!

Hi ha una iniciativa legislativa popular (ILP) en curs per a canviar les regles de joc de les hipoteques impagades, però la cosa va per llarg i probablement acabarà en un no res. Actualment, els qui no poden fer front als terminis de la hipoteca es poden trobar al carrer, sense pis i havent de pagar igualment les quotes a l’entitat financera. El banc es pot quedar el pis per un valor molt inferior al real i al que ell mateix va valorar per a concedir la hipoteca. Sembla ben bé que la llei hagi estat feta, redactada i aprovada, pels banquers més desaprensius i usurers, amb un absolut menyspreu per l’equitat, la justícia i els drets de les persones.

Quan es parla d’aquest tema als mitjans de comunicació, sentim sempre la veu dels afectats, a través d’associacions, reclamant que com a mínim el fet de lliurar el pis i perdre la part que el comprador ja n’havia pagat sigui suficient per a donar per cancel·lada la hipoteca. De fet, és el principi legal sobre el qual es basa el concepte d’hipoteca: el banc deixa uns diners i demana com a aval quelcom que el mateix banc ha considerat d’un valor equivalent a l’import prestat. Sentim també, encara que més rarament, la veu dels polítics alineant-se completament amb els bancs, dient que l’entitat creditora té dret a cobrar com sigui el que l’insolvent usuari va signar en el contracte hipotecari; algú podria demanar-se si també han embargat tots els béns dels directius de les entitats financeres que han necessitat ser rescatades amb diner públic, o els béns dels dirigents de partits que tampoc han retornat els crèdits concedits. Però és evident que la llei, la que expressament han volgut els polítics (encara que sigui per encàrrecs del poder financer), no és igual per a tothom, no tothom rep el mateix tracte per la seva insolvència. Rara vegada sentim la veu de les entitats financeres; no volen saber res del pèssim assessorament que van donar als seus clients animant-los a embarcar-se en una aventura hipotecària. No és que mal assessoressin els seus clients per negligència o incompetència professional, sinó perquè sabien que, en qualsevol cas, ells tenien totes les de guanyar. A tot estirar, sentim en veu baixa la lamentació del subaltern que ha de donar la cara, dient que la llei és la llei. Però, en canvi, si que hem sentit darrerament la veu dels juristes, jutges i fiscals, admetent la injustícia que representa l’actual legislació; és la llei la que els obliga a dictar sentències que ells ja reconeixen com a injustes. Però, és clar, ells no poden fer altra cosa que aplicar el criteri de “dura lex, sed lex”.

Tenim, doncs, una legislació injusta que els polítics es neguen a canviar, no fos cas que deixessin de rebre el suport de les entitats financeres. Però també tenim un text constitucional i un text estatutari que reconeix el dret a la vivenda. Com a mínim, hauríem d’admetre que hi ha una contraposició de drets: la dels bancs a cobrar i la dels ciutadans a disposar d’una vivenda. Quan convé aquesta mateixa Justícia apel·la al text Constitucional, com a principi jurídic prevalent i sagrat, arribant si cal a contradir o negar la validesa de la legislació ordinària. Però només quan convé. Els jutges tenen a les seves mans principis jurídics, textos constitucionals i lleis de tota mena, que ells saben interpretar sempre a favor dels poderosos. De fet, hi ha hagut algun jutge que aïlladament, i deixant clar que no es podia generalitzar, que sí que s’ha emparat en aquest principi que és de justícia social per a dictar sentència en contra del desnonament. Segurament, la seva carrera en la judicatura no serà massa brillant.