Les primàries del Partit Socialista francès estan exemplificant els dubtes de l’esquerra actual; o millor dit dels qui pretenen mantenir la denominació d’esquerra. Perquè és evident que, avui per avui, les polítiques d’esquerres no tenen cap possibilitat d’accedir al poder. No només perquè és molt difícil que tinguin el suport d’una majoria de l’electorat, sempre conservador, sinó perquè tothom és conscient que en l’hipotètic cas d’una victòria de l’esquerra, els grans poders econòmics, des de la banca a les grans empreses passant per les seves impresentables agències de qualificació, li farien la vida impossible.
Per això, els partits socialistes europeus ja fa temps que han renunciat a les polítiques d’esquerres, i en el millor dels casos es limiten a humanitzar les polítiques de dretes, o només a maquillar-les. Així, la gran banca es pot trobar tan còmoda amb un partit conservador com amb un que porti la denominació de socialista, perquè sap que de socialista no en té absolutament res. Només cal pensar que tot un Dominique Strauss-Kahn dirigia l’FMI i alhora pretenia ser el candidat socialista a les properes presidencials. Descartat el Dominique, els dos principals candidats del Partit Socialista francès, François Hollande i Martine Aubry, representen no pas les dues versions del socialisme sinó les dues versions del capitalisme enfront de la crisi. El primer representa l’ala més dretana del conservadorisme que creu que la veritable crisi que cal afrontar és la del deute sobirà perquè és la que pot afectar els interessos de la gran banca i dels grans grups inversos; i sabent que les mesures per a resoldre la crisi del deute agreugen encara més la crisi econòmica. És la que recolzen la majoria dels Estats, i també l’espanyol. Per la seva banda, Martin Aubry representaria el sector de la dreta més humanitzada que considera que la prioritat és recuperar la producció i la rendibilitat de les empreses, per a reduir l’atur i fer que l’Estat n’obtingui més ingressos amb la recaptació d’impostos.
També aquí el Govern espanyol va encarar, encara que tard, la crisi a partir de les propostes a l’estil de les que preconitza Martin Aubry, a base d’incentivar la indústria de l’automòbil, plans d’ocupació municipals, o desgravar l’adquisició de pisos. Però això va durar fins que qui mana damunt d’ell va trucar-lo per dir-li que per l’interès de la banca havia de canviar d’estratègia. I així es decantà per la via que ara proposa François Hollande. Imagino que qui mana a Espanya, i que segurament també mana força a França, farà el que sigui perquè les primàries les guanyi Hollande. Si guanyés l’Aubry mourien cel i terra perquè no guanyés les presidencials. I si malgrat tot, aquesta visió de la dreta moderada encara sortí guanyadora, aleshores li farien la mateixa invitació que li van fet al titella Zapatero.
Per això, els partits socialistes europeus ja fa temps que han renunciat a les polítiques d’esquerres, i en el millor dels casos es limiten a humanitzar les polítiques de dretes, o només a maquillar-les. Així, la gran banca es pot trobar tan còmoda amb un partit conservador com amb un que porti la denominació de socialista, perquè sap que de socialista no en té absolutament res. Només cal pensar que tot un Dominique Strauss-Kahn dirigia l’FMI i alhora pretenia ser el candidat socialista a les properes presidencials. Descartat el Dominique, els dos principals candidats del Partit Socialista francès, François Hollande i Martine Aubry, representen no pas les dues versions del socialisme sinó les dues versions del capitalisme enfront de la crisi. El primer representa l’ala més dretana del conservadorisme que creu que la veritable crisi que cal afrontar és la del deute sobirà perquè és la que pot afectar els interessos de la gran banca i dels grans grups inversos; i sabent que les mesures per a resoldre la crisi del deute agreugen encara més la crisi econòmica. És la que recolzen la majoria dels Estats, i també l’espanyol. Per la seva banda, Martin Aubry representaria el sector de la dreta més humanitzada que considera que la prioritat és recuperar la producció i la rendibilitat de les empreses, per a reduir l’atur i fer que l’Estat n’obtingui més ingressos amb la recaptació d’impostos.
També aquí el Govern espanyol va encarar, encara que tard, la crisi a partir de les propostes a l’estil de les que preconitza Martin Aubry, a base d’incentivar la indústria de l’automòbil, plans d’ocupació municipals, o desgravar l’adquisició de pisos. Però això va durar fins que qui mana damunt d’ell va trucar-lo per dir-li que per l’interès de la banca havia de canviar d’estratègia. I així es decantà per la via que ara proposa François Hollande. Imagino que qui mana a Espanya, i que segurament també mana força a França, farà el que sigui perquè les primàries les guanyi Hollande. Si guanyés l’Aubry mourien cel i terra perquè no guanyés les presidencials. I si malgrat tot, aquesta visió de la dreta moderada encara sortí guanyadora, aleshores li farien la mateixa invitació que li van fet al titella Zapatero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada