Pàgines

dijous, 2 de juliol de 2009

La Llei d’Educació, per exemple

Catalunya s’ha dotat d’una bona Llei d’Educació. Aquesta afirmació seria molt discutible si l’analitzéssim punt per punt, i intentéssim esmenar-la com pretenia IC-V des d’una perspectiva ideològica d’esquerres, o des de la perspectiva funcionarial que ha motivat moltes, no totes, de les discrepàncies sindicals. L’afirmació és vàlida, però, en termes de país. I sobretot és una exemplificació de quina pot ser la via real de construcció de les estructures nacionals.

Si em deixessin triar, com a rampell sortit de l’estómac, hauria negat en l’articulat de la Llei qualsevol possibilitat que determinades escoles elitistes poguessin acollir-se als beneficis de les escoles concertades. Però és que aquest no és problema de l’Educació a Catalunya. L’element clau, i en aquest sentit ho han vist clar els partits nacionalistes espanyols, és garantir una escola al servei del país; per això ells hi han votat en contra. I no és només que la Llei compleixi els requisits essencials per a ser un bon instrument per a l’escola catalana, malgrat que pogués ser millorable des d’una perspectiva d’esquerres, sinó que obsedir-se en aquests matisos ideològics, que al capdavall es poden modular a través de la reglamentació i l’acció puntual de Govern, hauria pogut malbaratar tots els beneficis de la Llei, en tant que Llei de país.

Si encara algú es creu allò de “construir estructures d’Estat”, tot i que aquesta Llei d’Educació essent positiva tampoc es pot considerar com a tal, hem d’entendre que aquestes estructures d’Estat han d’incorporar inexcusablement les diferents sensibilitats majoritàries del país, de dretes i d’esquerres. El país, i naturalment qualsevol projecte sobiranista, no es pot construir com una opció ideològica de dretes o d’esquerres; aquesta opció és la que es traduirà després en l’acció de Govern, en l’aplicació de prioritats, però no en els acords bàsics i estructurals.