Pàgines

dissabte, 5 de juliol de 2008

El PSOE, l’altre Congrés

Entre les atzagaiades autoritàries dels populars i les improvisades gresques assembleàries dels republicans, els qui de veritat entenen el que ha de ser un Congrés institucionalitzat i institucional són els del PSOE. Els populars catalans tenen molt clar quin és el seu paper, com a subalterns que no tenen altre objectiu que el d’intentar parar els peus al catalanisme i imposar el nacionalisme espanyol, el d’una sola nació i una sola llengua; aleshores, l’únic dilema és saber qui podrà portar a terme millor aquesta missió encomanada des de Madrid. Els republicans i els independentistes en general, en canvi, amb un projecte de país realment ambiciós i d’unes dimensions que probablement sobrepassen la capacitat d’alguns dels seus líders, filem tan prim en la lluita cos a cos per a liderar el procés que perdem el món de vista (i en aquest cas entenguem la paraula “món” com a “país”) i ens embranquem en lluites fratricides que no porten enlloc, i menys a la independència. D’aquí que el Congrés del PSOE aparegui com un model de congrés institucional.

Han sabut fer una síntesi perfecta entre l’enlluernant món capitalista i l’uniformat món socialista. Tota la parafernàlia propagandística i d’imatge es podria correspondre, perfectament, amb una convenció americana: una posada en escena on tot està previst, des de l’entrada triomfal del líder fins a l’enlairament dels globus. Una amplíssima taula presidencial del cònclave que recorda aquells politburó soviètics però de la qual no en sortirà ni un mot que no estigui escrit al guió. Ja ho saben: “qui es mogui, no sortirà a la foto”.

A diferència dels americans, però, aquí les ponències tenen un gruix considerable. És el que marca la diferència entre la dreta i l’esquerra. Per a fer la mateixa feina, els uns no necessiten massa paperassa donat que les necessitats i els interessos de cada moment ja els indiquen el camí a seguir, els altres en canvi han d’intentar justificar-ho perquè sembli que tot (el mateix) forma part de l’aplicació d’uns principis ideològics. De les més de 6.000 esmenes presentades al text inicial de la ponència n’hi ha un bon grapat provinent del PSC. I d’aquestes, unes quantes són fruit de la mala consciència i de la necessitat interior de justificar-se: han de fer veure que encara creuen en un PSOE federalista, en un Estat pluricultural o plurilingüe (plurinacioal ja seria excessiu), i fins i tot algú ha tingut la gosadia de d’insinuar el terme autodeterminació.

El que de veritat farà que aquest Congrés del PSOE segui un veritable congrés institucional serà la subtilesa amb què es redactaran les ponències finals. Com si d’un text Constitucional es tractés, s’admetran moltes esmenes, però sempre diluïdes en un redactat ambigu on tothom podrà trobar-hi o llegir-hi entre línies un perfil ideològic d’acord amb les seves creences. Tothom, nacionalistes espanyols abrandats i ingenus federalistes catalans, en sortirà satisfet, sense vencedors ni vençuts, i amb un líder clar que prometrà de tot i més a uns i altres. Al final, es podrà cantar l’himne espanyol o la internacional, tant se val.