L’exagerada
fragmentació de l’espai independentista ha estat històricament un handicap
important per al seu desenvolupament. Lluny de sumar, l’existència de diferents
forces polítiques amb posicionaments molt similars debilitava el conjunt i
sobretot el feia poc creïble. Malgrat tot, en una època en què ens movíem en la
més absoluta marginalitat tampoc era transcendent per al devenir del país. Ara,
la situació és radicalment diferent. Ara, l’independentisme comprèn
transversalment tot el ventall ideològic i ha aconseguir ser globalment el
corrent majoritari de la societat catalana.
Entenc que és bo,
que justament per a mantenir aquesta transversalitat es visualitzi que es tracta
de formacions diverses amb ideologies diferenciades; i no ens ha d’espantar que
l’independentisme d’esquerres, sense deixar de ser fidel a l’independentisme i
sense posar entrebancs al procés endegat, continuï mostrant-se crític,
extremadament crític si cal, a les polítiques liberals i conservadors que
sovint sorgeixen de l’actual Govern de la Generalitat. El
pitjor que ens podria passar fora que l’independentisme fos percebut com una
projecte només d’un sector o d’uns interessos concrets de la societat catalana.
Només caldrà saber estar a l’alçada de les circumstàncies i entendre que, un
cop assolit l’objectiu bàsic de país, és a dir la seva supervivència a través
d’un Estat propi, ja tindrem temps de continuar el debat i la lluita política
més ideològica.
Amb tot, en els
moments més crítics de tot el procés, probablement serà imprescindible un
procés temporal de concentració, amb l’entrada d’ERC al Govern per exemple, en
el qual s’aparquin determinades i legítimes aspiracions de caràcter més ideològic.
No ens podrem arriscar a fer trontollar el Govern, en el moment més delicat en
què li caldrà tota la força per imposar-se als embats de Madrid i per
aconseguir el reconeixement internacional. Caldrà un gran plantejament polític
de caràcter unitari en paral·lel a una gran mobilització social, també de
caràcter unitari com la que representa l’ANC.
Si d’una banda ja
hi ha un acostament clar entre les dues grans formacions sobiranistes, continua
havent-hi encara una excessiva atomització de grups i grupets, tant
d’estrictament polítics com d’associacions i moviments. I és justament en
aquest moment en què l’alcalde de Vic, promotor i cap visible de l’Associació
de Municipis per la
Independència , es decideix a endegar un nou Moviment
Demòcrata Català. Em sembla un error, perquè ara no toca, no és moment de crear
més capelletes sinó aglutinar esforços. És justament el moment en què caldria
que molts d’aquests grups es plantegessin incorporar-se a altres formacions
perquè la societat necessita unes organitzacions sòlides i uns lideratges
clars.