Pàgines

dilluns, 22 de febrer de 2010

Unitat anticrisi, per fer què?

Em sembla escandalós, i motiu suficient per a desqualificar els Govern que dos anys després d’haver-se iniciat la crisi, quan alguns països ja se n’estan sortint, o potser precisament perquè aquí sembla que ni per la inèrcia de les economies europees no hi ha manera de remuntar, ara els hagi vingut la fal·lera de cercar un “gran acord contra la crisi”. Hom pot pensar que s’han passat aquests dos anys fent veure que era com una grip normal que ben tractada es pot curar en quatre o cinc i dies, i si no es fa res també acabar passant en menys d’una setmana. O bé, que les mesures preses pel Govern han estat un estrepitós fracàs. En qualsevol cas, la demanda d’auxili d’ara no és sinó el resultat de la seva irresponsabilitat.

Una altra cosa és entendre de quina mena de pacte estan parlant, i quina incidència pot arribar a tenir en l’economia real. Els Governs, tant el català com l’espanyol, amb una majoria parlamentària suficient, se suposa que han aplicat totes les mesures que creien més adients per a fer-hi front. Amb el suport o sense de l’oposició han pogut aplicar les seves receptes, amb els resultats que tenim a la vista. Què es pretén, doncs, ara, quan es reclama el suport de l’oposició? S’espera que des de l’oposició es donin les idees i s’aportin les solucions? Sembla evident que no; perquè cap grup de l’oposició ha presentat cap programa mínimament coherent i complet com per a pensar que amb ells al Govern les coses haurien anat d’una altra manera. Es parla només de no apujar els impostos, com vol fer el Govern; però això no explicaria el que ens ha passat fins ara, perquè aquesta mesura està prevista per aquest any, i probablement estava pensada no tant per a sortir de la crisi com per a pagar l’enorme dèficit que la crisi ha generat.

En qualsevol cas, la pregunta és la mateixa: quin és el truc amagat d’aquest anhelat pacte d’Estat que ens hauria de treure de la crisi? A l’oposició, els del Govern no la necessiten ni per a aprovar lleis ni per a aplicar mesures econòmiques del tipus que siguin. Un cop descartada tota possibilitat de buscar sortides per l’esquerra, que seria fer pagar la crisi a qui l’ha provocada, no queda altra via que la de fer-la pagar a les víctimes, és a dir a la classe treballadora, als aturats, als pensionistes... Com a Grècia, per tant, les mesures anticrisi seran enormement impopulars i poden provocar un desgast encara més important al Govern. Qualsevol Govern, del PP o del PSOE, de CiU o del PSC, prendria mesures semblants, però necessiten un pacte entre ells perquè qui les apliqui no es vegi assetjar per l’opositor. Aquest és el sentit del pacte anticrisi.