El concepte de globalització s’ha popularitzat en les darreres dècades per indicar un procés de permeabilització de totes les societats i cultures. Es generalitza la interconnectivitat i, per tant, la capacitat d’influenciar-se mútuament, salvant les barreres físiques, lingüístiques o geogràfiques, de manera que ja no és imaginable, almenys al món occidental, una comunitat aïllada capaç de mantenir intactes, com potser ho havia fet durant segles, els seus costums, les seves creences, i en general la seva cultura particular. Les interferències interculturals derivades de la globalització, però, no es produeixen equilibradament en totes direccions, sinó que fonamentalment s’acaben imposant els trets propis de les societats dominants. I si bé és cert que el concepte de globalització tal com l’entenem avui és relativament recent, no es pot dir ni que sigui nou ni que s’hagi iniciat a les acaballes del segle XX.
D’una banda, al llarg de la història, ja hi ha hagut altres processos de globalització, malgrat no existir els mitjans tecnològics actuals, en la mesura en què sempre són més fàcilment dominables les societat homogènies. Però de l’altra, la globalització en què estem ara immersos i que, evidentment, s’ha accelerat amb les noves tecnologies, en tot cas ja s’havia iniciat com a mínim a la segona meitat el segle XIX. Així, els romàntics s’havien aferrat a les expressions de cultura popular com a referents que singularitzaven un poble, precisament perquè la incipient industrialització imposava uns sistemes de vida que trencaven amb les formes més tradicionals. Folkloristes i etnòlegs catalans, com ara Joan Amades, Cels Gomis, Aureli Capmany, Valeri Serra, Ramon Violant o Rossend Serra, entre molts altres, van fer extensos reculls del folklore català, fins a la primera meitat del segle XX, probablement ja conscients que estaven recollint les darreres mostres del folklore del país, entès encara com a forma de comunicació, i per tant amb una certa funcionalitat, al si de la col•lectivitat. El fet, però, que es recollissin i recopilessin aquestes manifestacions folklòriques volia dir precisament que, com a tals, començaven a deixar de formar part de la vivència popular.
Actualment, el record del que podien haver estat formes d’expressió i de vivència popular pràcticament ja ha desaparegut. Han perviscut, això sí, uns costums i uns hàbits que per inèrcia s’han perpetuat en el temps, exposats molt més fàcilment a tota mena de distorsions; l’adopció de tradicions foranes, la seva reconversió en pràctiques infantils, i la comercialització de tot plegat.
És cert que de tot el calendari, el cicle de Nadal és el que encara conserva més elements que ens permeten reconèixer-hi el que havien estat antigues formes de vida i de cultura popular. Però, només això.
De l’ancestral culte a les forces de la natura i a la seva capacitat de regeneració en queden unes poques restes en les tradicions basades en el foc, en aquest cas més evident en el solstici d’estiu que en aquest de l’hivern, però encara present en el tió i en la fia-faia d’alguns pobles de muntanya; en tradicions que tenen l’arbre com a protagonista, tot i que l’arbre de Nadal en la forma actual sembla procedir de països del nord, i n’és un exemple clar la Festa del Pi de Centelles; en tradicions fonamentades en l’esperit de la fecundació amb tot el seu vessant escatològic representat pel caganer i el caga tió...
El cristianisme va adaptar els antics cultes que ja celebraven el Natalis Solis Invicti, amb divinitats paganes de simbologia i representació tan semblants al Nadal cristià que hom podria parlar directament de plagi: des de la configuració de les figures del Pessebre a les anomenades llibertats de desembre, que avui només podem entreveure amb una desdibuixada diada dels Innocents com a romanalla de les velles Saturnàlies.
De les representacions sacres de l’època medieval n’han derivat les posades en escena més lúdiques dels Pastorets, el Cant de la Sibil•la en algunes esglésies, i la figuració plàstica del pessebrisme.
En definitiva, el Nadal que tenim avui és una evolució de tot plegat, una barreja de mites i tradicions que s’han anat incorporant al llarg del temps, i on és difícil de distingir el que ens és propi del que és forà. Però, en perdre’s la seva funcionalitat original, la modernitat globalitzadora només ha permès que subsistissin aquelles formes més fàcilment comercialitzables; i amb els temps que corren, a una velocitat de vertigen, sense possibilitat d’assimilar-ho, com s’havien assimilat durant segles les diferents adaptacions i interferències inevitable en tot procés evolutiu.
El resultat, un Nadal ple de contradiccions i manipulacions de tota mena afavorides a més pel desconeixement de l’origen i l’esperit original de la tradició. Però, com voleu que no sigui contradictòria una festa basada en l’esperit de fecundació (el naixement del Messies i la regeneració de la natura) que té la seva màxima icona en un Portal de Betlem on es representen un verge, un home d’avançada edat, una mula infèrtil i un bou castrat?
http://www.joanamades.cat/view.php?id=64&lan=cat