Recordant vells temps, encara en època franquista, a les files independentistes del PSAN sovint corria la brama que algun agent infiltrat es dedicava a provocar periòdicament crisis i escissions que ens debilitaven. Quan semblava que començàvem a remuntar apareixia un punt de discòrdia, que tant podia ser una frase d’un document intern que algú considerava transcendental com la possible participació en una activitat de caràcter més unitari, o qualsevol altre fet que mirat amb un mínim de perspectiva es veia que era irrellevant. El cert és que massa sovint es creaven tensions internes que ens portaven a la divisió i a la ruptura. Veig que les coses no han canviat gaire.
Potser va ser exagerada l’expressió de l’Alfons López Tena qualificant de tòxiques determinades Plataformes sobiranistes, i acusant-les de dinamitar el procés de consultes populars endegat a Arenys de Munt. El cert és que es repeteix la vella història de les crispacions internes que impedeixen una acció unitària a gran escala. Jo no gosaria insinuar la infiltració d’agents externs amb l’objectiu de debilitar aquests moviments sobiranistes, sinó que més aviat m’inclinaria a pensar que és el resultat de la pròpia debilitat. Quan es parla del procés de desaparició d’una llengua, es parla d’una etapa d’atomització, com li ha passat a l’occità o li estava passant al basc abans de la recuperació de les seves institucions. Tinc la sensació que és el mateix que ens està passant en els moviments independentistes. La mateixa existència de tantes i tantes Plataformes sobiranistes és degut a què hi ha persones i grups que en lloc d’apuntar-se a les ja existents han preferit crear-ne de noves; i és el seu mateix afany de protagonisme o d’entendre l’acció d’una forma unilateral, molt tancada, única i sectària el que provoca enfrontaments interns, tan bon punt s’enceta un procés unitari o alguna d’aquestes plataformes comença a créixer. Les disputes internes de la PDD en són un exemple.
Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha aquesta incapacitat manifesta de bastir un moviment ciutadà, al marge dels partits, mínimament sòlid i amb perspectiva unitària, i de l’altra tenim uns partits que també pretenen fer passar tota l’estratègia del país pel sedàs de la seva estratègia de partit. Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha una nul·la capacitat autocrítica i les dissensions es resolen amb l’exclusió o l’expulsió, i de l’altra a la més mínima discrepància estripem les cartes i muntem una nova organització feta a la mida de l’il·luminat de torn. Tenim mala peça al teler si no entenem que els partits no poden actuar sense tenir en compte els moviments ciutadans, però també que el treball dels moviments ciutadans en algun moment o altre s’haurà de concretar i plasmar en realitats polítiques tangibles a través dels partits.
Tenim mala peça al teler. Certament, algun element tòxic està enverinant el moviment sobiranista a casa nostra, o potser només és el resultat i el símptoma de la nostra feblesa.
Potser va ser exagerada l’expressió de l’Alfons López Tena qualificant de tòxiques determinades Plataformes sobiranistes, i acusant-les de dinamitar el procés de consultes populars endegat a Arenys de Munt. El cert és que es repeteix la vella història de les crispacions internes que impedeixen una acció unitària a gran escala. Jo no gosaria insinuar la infiltració d’agents externs amb l’objectiu de debilitar aquests moviments sobiranistes, sinó que més aviat m’inclinaria a pensar que és el resultat de la pròpia debilitat. Quan es parla del procés de desaparició d’una llengua, es parla d’una etapa d’atomització, com li ha passat a l’occità o li estava passant al basc abans de la recuperació de les seves institucions. Tinc la sensació que és el mateix que ens està passant en els moviments independentistes. La mateixa existència de tantes i tantes Plataformes sobiranistes és degut a què hi ha persones i grups que en lloc d’apuntar-se a les ja existents han preferit crear-ne de noves; i és el seu mateix afany de protagonisme o d’entendre l’acció d’una forma unilateral, molt tancada, única i sectària el que provoca enfrontaments interns, tan bon punt s’enceta un procés unitari o alguna d’aquestes plataformes comença a créixer. Les disputes internes de la PDD en són un exemple.
Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha aquesta incapacitat manifesta de bastir un moviment ciutadà, al marge dels partits, mínimament sòlid i amb perspectiva unitària, i de l’altra tenim uns partits que també pretenen fer passar tota l’estratègia del país pel sedàs de la seva estratègia de partit. Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha una nul·la capacitat autocrítica i les dissensions es resolen amb l’exclusió o l’expulsió, i de l’altra a la més mínima discrepància estripem les cartes i muntem una nova organització feta a la mida de l’il·luminat de torn. Tenim mala peça al teler si no entenem que els partits no poden actuar sense tenir en compte els moviments ciutadans, però també que el treball dels moviments ciutadans en algun moment o altre s’haurà de concretar i plasmar en realitats polítiques tangibles a través dels partits.
Tenim mala peça al teler. Certament, algun element tòxic està enverinant el moviment sobiranista a casa nostra, o potser només és el resultat i el símptoma de la nostra feblesa.