Pàgines

diumenge, 8 de juny de 2008

Sense novetats a ERC

Els resultats d’ahir eren més que previsibles. A tot estirar, podria dir que jo em pensava que el tàndem Puigcercós Ridao arribaria al 40%, o que l’Uriel Bertran no quedaria en la darrera posició, però res més. I bé. Què hi hem guanyat amb tot això? Doncs, que ara tindrem una direcció amb un suport de poc més d’un terç de la militància; que ara tothom està assenyalat per ser d’una Esquerra guanyadora o d’una Esquerra perdedora; que la guerra interna continua oberta perquè teòricament es poden fer majories alternatives; que s’han creat molts ressentiments interns que només poden generar desconfiança mútua; que en el millor dels casos ens veurem forçats a buscar fórmules de compromís per incorporar a l’Executiva del partit alguns o tots els sectors perdedors, una mena de tripartit o quatripartit; que en aquesta necessària cerca de consens per a formar la nova executiva, el debat de les idees quedarà en un segon terme; que hi ha militants i votants que durant la campanya ja anaven dient que si no guanyava determinada candidatura ells marxarien o deixarien de votar ERC, i alguns probablement compliran la seva promesa; que qualsevol pacte que es formuli serà vist per alguns com una traïció als principis que s’han defensat durant la campanya...

Un panorama com per sentir-se’n orgullosos, certament. Està clar que, tal com deia ahir, algú ja ha sortit dient que l’important és que hem donat una lliçó de democràcia, que els altres partits farien bé d’imitar. La gent no és tan estúpida com per empassar-se aquestes ximpleries. Això s’ha esdevingut així per la incapacitat dels responsables de dirigir el partit per fer-ho d’una altra manera, i sobretot per l’ambició personal d’uns dirigents incapaços de fer autocrítica davant dels resultats de les eleccions espanyoles. D’aquesta manera, ningú ha hagut de respondre d’aquell fracàs, ens estalviem debatre seriosament quins són els errors comesos fins ara, i el més important és que alguns ja han aconseguit l’objectiu últim (i primer alhora) d’assolir el poder.

Aquesta setmana hi haurà intenses negociacions. Facin el que facin hi haurà crítiques i veus de descontentament. Es pactaran cotes de poder i res més; o si ho voleu es pactarà consensuar esmenes al Congrés de dissabte que ve, més que res per justificar el pacte. Al capdavall, els papers són això: papers, que en època de pluges esdevenen paper mullat. El més complicat, per a tancar els pactes, serà trobar la manera d’explicar-ho de cara a l’exterior, de cara als més propers, als militants i simpatitzants de cada sector. Recordem, per exemple, que Uriel Bertran va haver de deixar la direcció del partit quan va començar a manifestar públicament algunes discrepàncies amb la política que es portava a terme. No tenia sentit ser crític i formar part de la direcció alhora, deien. Ara, en canvi, resultarà que, si es respecten els resultats de les eleccions d’ahir, a l’Executiva hi hauria d’haver més crítics que de la candidatura guanyadora.

Recordo aquella època en què jo, com molts dels actuals militants d’ERC, militava al PSAN. Periòdicament, es produïa una crisi que ens abocava a una escissió; i sovint dèiem que tanta malastrugança no podia ser casual i havia de ser deguda a gent infiltrada, de la policia o de l’extrema dreta. No crec que sigui el cas d’ara, però em resulta difícil d’imaginar que el desastre que s’ha muntat al si d’ERC pugui ser degut només a l’atzar, o a la incapacitat i ineptitud d’uns dirigents.