En política, l’autoengany hi té un paper importantíssim. Som capaços de convèncer-nos a nosaltres mateixos d’allò que no podríem convèncer a ningú més. Costa trobar persones amb la suficient capacitat d’anàlisi i d’objectivitat com per a presentar una visió global de la realitat política sense la distorsió que suposa la temptació a escombrar cap a casa. La militància partidista sovint provoca, encara que sigui inconscientment, aquest ofuscament distorsionador.
El pensament ideològic de les persones no està tan quadriculat com a vegades ens podria fer pensar l’existència del sistema de partits polítics; i a tots ens pot passar que majoritàriament ens sentim identificats amb un grup, però en alguns aspectes també ens podríem identificar amb un altre. Particularment, no em faria res estar com a associat o afiliat, o donar el meu vot, a més d’una formació política. Però això està molt mal vist des de les estructures de partit, en la mesura que conceben les organitzacions com a instruments o escales d’accés al poder; i, per tant, o puges per una escala o puges per una altra.
En contraposició, quan algú, com jo mateix he fet en més d’una ocasió, deixa una formació política per apuntar-se a una altra, pot caure en la irracionalitat de condemnar amb la mateixa vehemència el que fins aleshores s’havia defensat. Després d’haver compartit unes determinades tesis al si d’un col·lectiu, hom acostuma a caure en la crítica més destructiva, i segurament rancuniosa, contra els qui fins aleshores havien estat els seus companys de partit, i d’idees. I, en qualsevol cas, es converteixen en el principal impediment per a una possible entesa entre les dues organitzacions.
Ho deia dies enrere, explicant que dos mesos abans de la creació de Solidaritat jo em trobava participant críticament en un acte d’Esquerra on era l’Uriel Bertran qui en defensava les tesis oficialistes. El mateix es pot dir de Joan Carretero per qui sembla que tots els mals del tripartit es van iniciar quan el van fer fora del Govern; i probablement passarà el mateix en el cas de Josep Lluís Carod Rovira, amb qui com a militant d’Esquerra he mantingut dures polèmiques, i que després de les eleccions podríem veure carregant contra el partit que fins fa poc havia liderat, com si ell fos aliè a tots els problemes i malencerts que ha tingut.
Sembla com si, a partir del moment que hom pren la decisió de deixar una formació política, en descobrís de cop tots els defectes i tots els errors, oblidant immediatament les crítiques que segurament feia a la formació a la qual acaba d’ingressar. Només cal llegir a la xarxa els insults i les desqualificacions que es llancen mútuament adherits de Reagrupament i de Solidaritat, sense tenir en compte que les mateixes persones, amb les mateixes idees i comportaments, fàcilment podien haver estat companys de candidatura; i, aleshores, tot haurien estat elogis i virtuts.
Aquest és un dels riscos i dels perjudicis ocasionats per una ruptura. No solament per l’ocasió perduda sinó sobretot perquè obre una fissura difícil de tancar. Seria impensable, per exemple, que si Esquerra reprengués el camí inequívocament independentista que no havia d’haver deixat mai pogués recuperar la unitat amb els sectors que en van sortir exactament per aquest motiu, ara a Reagrupament o a Solidaritat. I si alguna d’aquestes candidatures fracassés estrepitosament a les eleccions, és més probable que els seus dirigents es retirin o es passin a alguna altra formació molt més allunyada ideològicament que no pas que s’integrin en la que resti, la que sigui, amb un projecte polític pràcticament idèntic.
Les reconciliacions en política són molt difícils per l’orgull i la vanitat del qui no vol reconèixer el seu error, però també per la manca de generositat del qui hauria d’acollir-lo de nou. I com diu la dita popular “a cada bugada perdem un llençol”.
El pensament ideològic de les persones no està tan quadriculat com a vegades ens podria fer pensar l’existència del sistema de partits polítics; i a tots ens pot passar que majoritàriament ens sentim identificats amb un grup, però en alguns aspectes també ens podríem identificar amb un altre. Particularment, no em faria res estar com a associat o afiliat, o donar el meu vot, a més d’una formació política. Però això està molt mal vist des de les estructures de partit, en la mesura que conceben les organitzacions com a instruments o escales d’accés al poder; i, per tant, o puges per una escala o puges per una altra.
En contraposició, quan algú, com jo mateix he fet en més d’una ocasió, deixa una formació política per apuntar-se a una altra, pot caure en la irracionalitat de condemnar amb la mateixa vehemència el que fins aleshores s’havia defensat. Després d’haver compartit unes determinades tesis al si d’un col·lectiu, hom acostuma a caure en la crítica més destructiva, i segurament rancuniosa, contra els qui fins aleshores havien estat els seus companys de partit, i d’idees. I, en qualsevol cas, es converteixen en el principal impediment per a una possible entesa entre les dues organitzacions.
Ho deia dies enrere, explicant que dos mesos abans de la creació de Solidaritat jo em trobava participant críticament en un acte d’Esquerra on era l’Uriel Bertran qui en defensava les tesis oficialistes. El mateix es pot dir de Joan Carretero per qui sembla que tots els mals del tripartit es van iniciar quan el van fer fora del Govern; i probablement passarà el mateix en el cas de Josep Lluís Carod Rovira, amb qui com a militant d’Esquerra he mantingut dures polèmiques, i que després de les eleccions podríem veure carregant contra el partit que fins fa poc havia liderat, com si ell fos aliè a tots els problemes i malencerts que ha tingut.
Sembla com si, a partir del moment que hom pren la decisió de deixar una formació política, en descobrís de cop tots els defectes i tots els errors, oblidant immediatament les crítiques que segurament feia a la formació a la qual acaba d’ingressar. Només cal llegir a la xarxa els insults i les desqualificacions que es llancen mútuament adherits de Reagrupament i de Solidaritat, sense tenir en compte que les mateixes persones, amb les mateixes idees i comportaments, fàcilment podien haver estat companys de candidatura; i, aleshores, tot haurien estat elogis i virtuts.
Aquest és un dels riscos i dels perjudicis ocasionats per una ruptura. No solament per l’ocasió perduda sinó sobretot perquè obre una fissura difícil de tancar. Seria impensable, per exemple, que si Esquerra reprengués el camí inequívocament independentista que no havia d’haver deixat mai pogués recuperar la unitat amb els sectors que en van sortir exactament per aquest motiu, ara a Reagrupament o a Solidaritat. I si alguna d’aquestes candidatures fracassés estrepitosament a les eleccions, és més probable que els seus dirigents es retirin o es passin a alguna altra formació molt més allunyada ideològicament que no pas que s’integrin en la que resti, la que sigui, amb un projecte polític pràcticament idèntic.
Les reconciliacions en política són molt difícils per l’orgull i la vanitat del qui no vol reconèixer el seu error, però també per la manca de generositat del qui hauria d’acollir-lo de nou. I com diu la dita popular “a cada bugada perdem un llençol”.