L’Alícia Sànchez Camacho ho deia amb tota fermesa i seguretat la setmana passada: El PP és l’únic partit obertament contrari a la pujada d’impostos. I tot seguit, argumentava que en situacions de crisi el que menys convé és carregar les empreses i els ciutadans amb més impostos No devia saber, o potser sí, tant li fa, que l’endemà l’equip econòmic de Mariano Rajoy presentaria tota una bateria de propostes d’increments d’impostos, advertint que les pujades més grosses, com la de l’IVA, encara està per venir.
L’Alícia repetia l’eslògan que el seu partit havia difós reiteradament durant la campanya, sense pensar que una cosa és la campanya electoral i una altra, que no hi té res a veure, és el que es pretén fer en realitat. És el mateix que va passar amb l’actual ministre d’Interior, Jorge Fernàndez Díaz, que havia defensat des de l’oposició, igual que la Camacho, que el Govern socialista havia de pagar a la Generalitat els diners corresponents al Fons de Competitivitat; però que tan bon punt van haver guanyat les eleccions, quan la Camacho encara deia que aquests diners s’havien de pagar, el Fernández assegurava que “ni en broma”. Els espanyols ja ho tenen això: el seu menyspreu per Catalunya no es limita a la Catalunya més nacionalista o més catalanista, sinó que inclou els seus fidels mesells que des d’aquí serveixen els seus interessos. Ho saben de sobres els socialistes catalans, que han estat sempre maltractats i menystinguts pel socialisme espanyol (recordar només el pacte Mas-Zapatero d’esquena a Maragall), i ara ho deu començar a saber també l’Alícia Sánchez Camacho, a qui no tenen ni la deferència d’informar-la de les intencions del partit a Espanya.
Però és igual. Perquè la Camacho segur que no s’ho pren com una ofensa ni com un menysteniment; ella ja sap què és això del partit Popular. Ho sap tan bé com la immensa majoria dels seus votants, que també sabien que no calia fer cap mena de cas del que es deia en campanya. Per tant, no els sorprèn gens ni mica que, en contra del que deia el programa electoral popular, ara el PP es posi a incrementar els impostos, a reduir prestacions socials i a fer polítiques prioritàriament orientades a acontentar els grans poders econòmics; plenament conscients que això implica també mantenir o incrementar les taxes d’atur, acabar de liquidar els pocs drets laborals i socials aconseguits en els darrers decennis i adaptar tota la legislació als seus interessos particulars. El Partit Popular no enganya ningú: tothom sabia, votants i no votants, per on anirien i per on aniran els trets.