Una Església que no és d’aquest món

Si molt sovint es parla de l’allunyament creixent entre la classe política i la ciutadania, aquest fenomen s’agreuja exponencialment quan parlem de la jerarquia catòlica. Amb el nomenament del nou Papa Francesc no han estat pocs els qui hi han volgut veure una possibilitat de modernització i de posada al dia de l’Església; però ja caldrà que s’afanyi a implantar les reformes i a fer-les en profunditat si no vol trobar-se amb una estructura envellida i caduca, i no només físicament sinó sobretot mentalment.

Resulta inexplicable que l’Església espanyola no hagi estat capaç, és a dir que no hagi tingut l’honestedat, la decència i la mínima ètica per a reconèixer el gravíssim error històric de posar-se al costat de la dictadura que menyspreava per damunt de tot la vida dels seus conciutadans. Quan veiem que fan veure que s’escandalitzen per un tema com el de l’avortament i que en canvi no són capaços ni de demanar perdó per haver-se posat al costat de la violència i del terrorisme més sagnant, quan membres de la pròpia església s’han vist involucrats en molts casos de pederàstia o en l’afer de venda de nadons, no podem creure ni tan sols que es tracti només d’individus d’una ideologia més o menys radicalment conservadora, sinó d’una estructura organitzativa d’una immoralitat imperdonable. És la mateixa jerarquia catòlica que sosté l’emissora televisiva 13TV, com abans ho feia amb la ràdio COPE, més indecent i més mancada de valors, fins i tot instigadora de l’odi.

I, com una mostra més d’aquest divorci entre la jerarquia catòlica i la majoria dels ciutadans, creients o no, amb un mínim de valors, hi ha l’edició per part de l’Arquebisbat de Granada d’un llibre que porta per títol “Casa’t i sigues submisa”. Una visió aberrant que no té res a veure amb l’esperit de l’evangeli, i que en tot cas parteix del fonamentalisme també en la interpretació de textos de fa més de dos mil anys, que no té res a envejar amb el dels talibans, amb els quals els uneix aquest mateix menyspreu per la dignitat humana, sense excepcions. 

Dades insuficients i esbiaixades

El President del BBVA, el senyor Francisco González, intervenia obertament en el debat sobiranista per posicionar-s'hi, lògicament, en contra. Ho feia des d’un punt de vista estrictament econòmic sobre una base certa que l’economia el que precisa és estabilitat, i que en els actuals moments de crisi, quan s’albira, diuen, alguna esperança, no és el millor moment, segons el banquer, per a distreure’s amb projectes com el procés sobiranista.

I, des del seu punt de vista, ja té la seva raó. I ell afirmava "No ens distraguem amb projectes que estan fora de la Constitució i que es presenten amb dades insuficients i esbiaixades sobre les seves conseqüències". Deixant de banda el tema constitucional, no va desencaminat quan  afirma que hi ha dades insuficients i esbiaixades de les conseqüència d’un procés independentista. Si ni ell, ni el seu banc ni cap altre, ni el Banc d’Espanya ni el Banc Europeu ni el FMI, ni les Agències de Qualificació ni les grans institucions internacionals no van ser capaces de valorar i preveure els efectes de la bombolla immobiliària i de la bombolla financera, quan semblava obvi que algun dia o altre havia d’esclatar, com poden pretendre ara tenir dades suficients i precises de les conseqüències de la creació del nou Estat català. Almenys ells, segur que no.

Tenim la certesa, contrastada i constada dia a dia que dins de l’Estat espanyol no podem esperar altra cosa que l’ofec definitiu, el menysteniment i la depauperació més absoluta. Deia Ruiz Gallardón que no tenia la certesa de si seria viable una Catalunya independent, però si que estava convençut de la inviabilitat d’una Espanya sense Catalunya. Nosaltres, a més, tenim la certesa de la inviabilitat de Catalunya dins d’Espanya. I com deia el President del BBVA, hi ha dades insuficients i esbiaixades, però sobretot les referides a les conseqüències econòmiques per a Espanya.

Un pas més en la seva croada

No ens ha pas de venir de nou el tancament de Canal 9. És un pas més en l’estratègia del Partit Popular en el seu intent de liquidar la llengua catalana. A Catalunya ja ho insinuen sovint, però com que saben que no tenen prou força per imposar el tancament de TV3, ho fan al País Valencià, on menyspreen la seva llengua (tant li fa que li diguin valencià) tant o més que la catalana del Principat. I a les Illes ja es veu que van pel mateix camí. És la seva croada contra la llengua catalana.

Hipòcritament, i amb el cinisme habitual dels populars, diuen que no poden mantenir una estructura tan cara i que prefereixen tancar la televisió valenciana abans que tancar hospitals. Quan hem vist com el PP del País Valencià ha estat al capdavant de la corrupció política, del malbaratament de recursos amb obres desproporcionades i sense sentit, com ara l’aeroport de Castelló, Terra Mítica o el circuït de Fórmula 1, que ens vinguin ara amb questa cançó sona més aviat a mofa. Tal com preveia el Zaplana, ara ja s’han omplert les butxaques amb tota mena de martingales, incloses les que es derivaven d’aprofitar les seves relacions amb la Zarzuela, i per tant ara ja poden parlar d’austeritat. Però, de la mateixa manera que a nivell general s’ha aprofitat la crisi per adaptar les lleis i les normatives laborals als estrictes interessos particulars dels grans poders econòmics, i en contra de la majoria dels treballadors, també el PP valencià ha aprofitat l’ocasió per procedir al tancament de la televisió, en contra de l’interès de la majoria dels valencians.

Perquè és ben cert que ells aprofitaven i se servien d’aquest mitjà públic com un aparell exclusiu de propaganda del partit, amb censura i directius clares sobre els professionals que hi treballaven. Però no és menys cert que, fins i tot fent una televisió d’escassa qualitat i amb una orientació política absolutament favorable als seus interessos de partit, no deixava de ser una veu en valencià que, malgrat tot, podia ser un referent lingüístics per a la ja prou maltractada llengua i cultura dels valencians.

Superar la por del trasbals

En el debat permanent amb Espanya, els nacionalistes espanyols juguen sempre amb l’arma de la por. Compten amb el sentit innat que tenim tots de cercar sempre una certa solidesa i l’estabilitat per tal que alguns catalans es facin enrere davant de les incerteses que pot plantejar el procés sobiranista. I enfront de la majoria de polítics i analistes espanyols que aboquen pel broc gros previsions apocalíptiques, gens contrastades i sense massa rigor, els catalans intentem contrarestar aquestes fal·làcies amb tota mena d’arguments, però sense negar quelcom tan evident com que tot procés de canvi suposa incerteses i riscos.

Pretenen que adoptem aquella posició conservadora tan típica, per exemple, en determinats sectors del comerç quan se’ls anuncia que hi haurà obres de reforma al seu entorn urbà. Perquè és cert que en tot procés de reforma hi ha uns moments crítics, fins i tot unes pèrdues immediates, però que s’espera recuperar després amb la nova situació. És el que  passa quan algú es proposa fer reformes al local comercial, quan es vol adoptar un nou sistema organitzatiu o adaptar-se a les noves tecnologies. Negar que en el moment precís del canvi, de la posada en funcionament de les noves estructures d’Estat, hi haurà dificultats econòmiques i de tot tipus seria insensat o simplement faltar a la veritat. De fet, ara ja el Govern espanyol està escanyant l’economia catalana i les finances de la Generalitat per tal de provocar aquesta reacció de por i d’acovardiment. I ja podem imaginar com anirà accentuant la pressió en aquest sentit el Govern espanyol. I els mateixos que aquí donen suport a les agressions i al perjudici causat per l’Estat espanyol a les empreses i als ciutadans de Catalunya, són els qui després prendran aquest argument per a fer-nos desistir.

Potser no compten, però, que ja fa massa temps que els catalans estem escamats de tants greuges i tantes agressions, que ja estem vacunats contra tot això, i que l’increment d’aquestes agressions no farà sinó refermar-nos en el nostre desig de llibertat. Al marge dels empresaris més ultres que actuen fonamentalment per conviccions de militància espanyolista, la resta saben que és aquest Estat espanyol el qui ha posat i continua posant totes les traves al corredor del Mediterrani, el qui ha prioritzat l’aeroport de Barajas en detriment del de Barcelona, el qui s’ha negat a fer-hi els accessos tant a l’aeroport com a Port, que ha incomplert amb tots els compromisos, inclosos els que vénen marcats per llei, pel que fa a inversions a Catalunya... la majoria dels empresaris catalans saben que aquest Estat no és el seu, sinó que els és hostil.

La perversió de la doctrina Parot

Hi ha mitjans de comunicació, i evidentment els polítics del PP, que han intentat desautoritzar la decisió del Tribunal Europeu pels Drets Humans que anul·lava la doctrina Parot, fins i tot prescindint de qualsevol mena d’argument jurídic. Perquè, al capdavall, la sentència del Tribunal europeu no ha entrat a valorar el nivell de perversitat o de perillositat dels presos que ara es poden beneficiar de la seva sentència, sinó la base jurídica existent per a mantenir-los a la presó; és a dir, si s’havien vulnerat o no els drets d’aquestes persones. I va constatar que sí.

Es pot entendre que els familiars d’alguna de les seves víctimes estiguin preocupades i molestes pel fet que es puguin trobar al carrer, o pel simple fet de saber que hi són, els qui van causar-li un dany irreparable. Però exactament igual que qualsevol altra víctima d’un fet delictiu quan el seu autor ha complert ja la pena dictada per la llei i la Justícia. I d’això ningú en fa escarafalls. Però, al marge del sentiment de les víctimes, sempre respectable, els polítics haurien plantejar-se altres qüestions de fons, com ara el fet que la Justícia Espanyola reiteradament ha de ser corregida per sentències del Tribunal europeu. Si tant el Tribunal Suprem com el Constitucional van trobar correcta l’aplicació de la doctrina Parot, i el Tribunal europeu per unanimitat els ha dit que no, que no s’ajusta a dret, com a mínim s’haurien de plantejar què està fallant en aquesta percepció de la Justícia espanyola. I com sempre, podríem pensar en la possibilitat d’una manca de coneixements jurídics i de preparació professional o directament d’un delicte de prevaricació en sentenciar aplicant la doctrina Parot sabent que era injusta d’acord amb la legislació i els tractats internacionals vigents.

Però l’argument més escandalós i sobretot més mesquí, emprat per polítics i mitjans espanyols per a desacreditar la sentència del Tribunal europeu, és el de presentar simultàniament l’excarceració de presos comuns que saben que no despertaran cap mena de simpatia, com sí que la poden despertar en determinats àmbits alguns dels presos etarres excarcerats. I, naturalment, amaguen que es van inventar la doctrina Parot per a perjudicar expressament presos d’ETA, però que abans es produïen amb normalitat i sense que ningú se n’exclamés les excarceracions de violadors, de pederastes i d’assassins comuns.

Espies espiats

La senyora Camacho, davant de l’escàndol de l’espionatge massiu a Europa, deu pensar que no és ella sola la que ha estat caçada tot fent-se la víctima. El que va començar com un escàndol per la ingerència dels serveis d’espionatge americans en la política europea i, en general, en la llibertat i reserva de confidencialitat de la ciutadania, està derivant en un escàndol encara més majúscul quan es descobreix que hi havia la complicitat dels serveis secrets d’alguns dels Estats europeus.

Des de la perspectiva americana, el dret a la intimitat i en general els drets civils passen a un segon terme quan, al seu parer, està en joc la seguretat. Un país que sosté que la millor fórmula per a garantir la seguretat dels ciutadans és que tothom pugui anar armat, ja s’entén que no s’entretindrà en la minúcia de si s’han espiat o no les trucades de ciutadans europeus. Ara bé, que després d’haver simulat un enuig com va fer el president francès o el president del Govern espanyol, resulti que han estat els serveis secrets d’aquests països els qui hagin col·laborat a fer-ho, em sembla demencial. No sé si els serveis secrets espanyols tindran la gosadia de dir que no sabien que milions de ciutadans eren espiats il·legalment; voldria dir reconèixer la seva incapacitat i inoperància més absoluta perquè no és possible que els passi per alt alguna cosa així. I si ho sabien, tampoc seria creïble pensar que ho feien al marge i amb el desconeixement del Govern. Sigui com sigui, aquí hi ha hagut una acció clarament delictiva que algú haurà de depurar.

La fiscalia de delictes informàtics, per encàrrec del Fiscal General de l’Estat, va obrir una investigació per saber si des dels Estats Units s’havia fet algun tipus d’espionatge a ciutadans espanyols. No sé si podem creure que la Fiscalia es pensés que podia realment encausar els responsables americans de l’espionatge, o si més aviat era un simulacre de cara a la galeria. Però, ara, sabent que no ha de cercar les accions delictives als Estats Units sinó que les té a l’abast, entre els serveis secrets espanyols i el seu Govern, ho tindrà molt més fàcil. A no ser, està clar, que es deixi subornar i ara que sap que la investigació pot tenir resultats reals, tot quedi en un no res. És el que té la Justícia espanyola.

Per culpa, o gràcies al procés sobiranista?

Tot i que Catalunya continua essent una de les regions europees amb més capacitat per atraure inversions estrangeres, els qui volen impedir que els catalans exercim democràticament el dret a decidir, no se n’estan d’amenaçar-nos i d’intentar crear un clima de por. El seu argument, segons el qual els inversors podrien fugir de la inestabilitat creada pel procés sobiranista, tot i que les dades reals els desmenteixen, continua ben viu i l’atiaran encara més. Ja podem imaginar com s’hi agafarien si aquesta o qualsevol altra dada econòmica ens fos desfavorable.

Per exemple, l’aeroport de Barajas està clarament en declivi, i aquest mes d’agost va tenir una caiguda en el nombre de passatgers en relació a l’agost de l’any passat d’un 11%, i ens darrers dos anys d’un 22%. Mentre que l’aeroport del Prat ha mantingut la seva progressió ascendent. I si el 2007 l’aeroport de Madrid avantatjava el de Barcelona en uns 15 milions de passatgers l’any, actualment aquesta xifra quedarà reduïda a 5. Si utilitzéssim la seva barroeria basada en la mentida i en la tergiversació permanent, podríem afirmar que l’aeroport de Barcelona va a l’alça degut al procés sobiranista, mentre que el de Madrid va a la baixa justament per la seva incapacitat d’afrontar la situació. Ja sabem que això seria una ximpleria, però és exactament el mateix que ells dirien en el cas que fos l’aeroport del Prat el que hagués disminuït el seu trànsit aeri. El mateix podríem dir amb les dades de l’atur d’aquest tercer trimestre: a Catalunya es van crear llocs de treball i es va reduir l’atur, poquet però per sobre de la mitjana espanyola, ben al contrari de Madrid o d’Andalusia on s’han continuat destruint llocs de treball.

A ningú, amb dos dits de front, se li acudiria dir que la millora de les dades d’ocupació a Catalunya són degudes al procés sobiranista. Però si aquestes dades fossin a l’inrevés segur que hi hauria molta gent, mancada d’aquests dos dits de front, que sí que afirmaria que unes dades negatives són la conseqüència del procés endegat. Si són capaços d’afirmar-ho tot i no tenir dades reals on basar la seva afirmació, ja podem imaginar el que farien, i el que faran, tan bon punt trobin alguna dades negativa per a Catalunya.  

L’eufòria del PP

L’eufòria del PP sembla ben justificada: ja hem sortit de la recessió! De fet, els ministres i el mateix Mariano Rajoy fa dies que ens estan dient que ja estem arribant al final del túnel. Res de nou, això ho vénen dient des del primer dia que van assumir el Govern espanyol, i sempre els ha desmentit la realitat. Però, ara sí, ara, diuen, hi ha dades que indiquen que alguna cosa s’està movent. Segur?

Per ells és evident que sí. Montoro afirmava amb tota seguretat (qui millor que ell per saber-ho) que els sous estaven pujant. Oi tant com sí! Només cal veure el sous dels grans directius de les empreses (de les grans empreses per a les quals treballa el Partit Popular), l’increment de la Borsa i els beneficis dels Bancs. Tot són xifres extraordinàries que avalen les darreres estadístiques que confirmaven l’increment del nombre de milionaris. La crisi els ha anat com anell al dit: s’han pogut treure el mort de sobre, la sobrecàrrega immobiliària que com el salvament dels bancs ha anat a càrrec de l’empobriment de la població; han canviat les regles de joc per tal d’adaptar-les a l’interès de les grans empreses, i en perjudici de les petites i mitjanes, és clar; han aconseguit crear el marc legal adequat perquè les grans empreses, al marge de la seva rendibilitat i dels beneficis, puguin fer un xantatge permanent als treballadors, amenaçant-los amb l’acomiadament si no accepten noves rebaixes de sou i de condicions; han limitat les prestacions socials i reduït la qualitat dels serveis públics per tal d’oferir més possibilitats de negoci a la iniciativa privada, en detriment del servei, naturalment... No és casual que l'enriquiment d'alguns, uns pocs, els amics del PP, hagi anat en paral·lel a l'empobriment de la majoria; no és casual, sinó que n'és la causa i la conseqüència.

Des del seu punt de vista, tenen tota la raó. Ells, els qui fins ara cobraven els sobres Bàrcenas i ara els deuen continuar cobrant per un altre cantó, estan millor que mai. Han aconseguit que el país els resultés rendible a base d’empobrir la majoria de la gent, i ens han equiparat a països del tercer amb els quals ja podem competir per inseguretat, explotació i precarietat laboral. Està clar que això també ha arruïnat les petites empreses i el comerç, ja que en aquestes condicions ha caigut en picat el consum intern, però a ells els és igual. El seu negoci està per damunt de les fronteres i de minúcies com el benestar de la majoria. 

Per tres minuts de glòria

Les tensions creixents entre el Govern català i l’espanyol estan arribant a punts esperpèntics. El boicot del Govern espanyol per impedir que Artur Mas fes una salutació, en tant que amfitrió, en la cimera de la Unió per la Mediterrània, és a part d’un atac polític contra Catalunya i les seves institucions, i a part d’una mostra de mala educació, una ximpleria majúscula perquè ha acabat tenint el resultat contrari al que es pretenia.

Un cosa és l’actitud permanent de menyspreu del Govern espanyol envers Catalunya i les seves institucions, i l’altra la mesquinesa dels seus representants mentint una vegada més i donant excuses tan estúpides com les de dir que ja tenien tancat el programa de fa dies, o que aquesta és una pràctica habitual; quan tothom sap que és exactament el contrari: Montilla va obrir una d’aquestes reunions de la Unió per la Mediterrània, i aquest estiu mateix el president balear també va parlar en una altra reunió de caràcter internacional. Poder parlar tres minuts, en tant que amfitrió de la trobada, a part de ser una formalitat pròpia d’una país normal i educat, era ben mirat un fet relativament irrellevant. En tres minuts es poden dir ben poques coses, segurament n’haurien hagut de pactar el contingut, i a tot estirar Mas hauria pogut fer alguna insinuació més o menys subtil sobre la personalitat de Catalunya, sobre el desig de llibertat i sobre els principis democràtics basats en donar la veu al poble. Hauria estat un discurs protocolari que hauria passat força desapercebut. Tres minuts tampoc donen per més.

Però l’estupidesa del Govern espanyol ha fet possible el que hauria volgut l’independentisme més radical i que haurien retret a Mas que no fes: que es fes patent a tots els delegats de la cimera el conflicte existent entre Espanya i Catalunya. S’ha parlat més i ha tingut més ressò de la prohibició que els tres minuts de discurs que hagués pogut fer el President de la Generalitat; i a sobre, se’ls ha explicat amb fets el que hauria estat impossible d’explicar en tres minuts. Tres minuts donaven per poc; la prohibició d’aquests tres minuts ha donat per molt.

Contra una injusta Justícia espanyola

Tal com estava previst, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha ratificat el que tothom sabia: que l’aplicació de l’anomenda doctrina Parot era una vulneració dels drets dels presos per part de la Justícia espanyola. I no és pas la primera vegada que aquest Tribunal europeu ha de fallar en contra de decisions injustes de la Justícia espanyola; ja va passar, per exemple, amb les sentències contra la premsa euskaldun, Egunkaria i Egin.

I no és que el resultat de la sentència del Tribunal europeu no se sabés de fa temps, sinó que ja n’eren ben conscients en el moment que l’Audiència Nacional, per encàrrec polític, decidís adoptar l’anomenada doctrina Parot, com n’havien estat conscients quan van dictaminar el tancament dels diaris bascos. Algú podria dir, en descàrrec seu, que es tracta d’un cas d’incompetència i de manca de coneixements tècnics i  professionals, perquè ja havien de saber que estaven fent una aplicació injusta de la legislació. Però no crec que sigui així, perquè en aquest cas qualsevol professional amb un mínim de dignitat que hagués de ser corregit reiteradament demanaria disculpes pel dany causat i es plantejaria la seva continuïtat en l’exercici de la professió. Ben al contrari, ells ja sabien que la seva sentència seria derogada, però també comptaven que això tardaria uns quants anys, com així ha estat, de manera que la seva injusta sentència ja hauria acomplert els objectius polítics perseguits.

I ara faltarà veure la reacció del Govern i de la mateixa Justícia espanyola. En cap cas no es lamentarà la vulneració dels drets humans certificada ara pel Tribunal europeu, sinó més aviat les dificultats que els han posat per a continuar-los vulnerant. I no ens hauria d’estranyar que, com ja han fet amb altres sentències i normatives que no els són favorables, fins i tot amb una sentència en ferm com aquesta, ells en facin cas omís, es neguin a complir-la o com a mínim retardin tant com puguin la seva aplicació.

La corrupció al més alt nivell

La corrupció a la política espanyola està arribant a nivells insospitats. I ja no parlem de la xarxa mafiosa que tenia muntada el PP per a l’enriquiment personal dels seus dirigents, i de la qual se n‘ha destapat una petita part amb el cas Gurtel i els papers de Bàrcenas, ni del paper de la Justícia que deliberadament va ajornant tots els processos fins aconseguir que molts dels delictes ja hagin prescrit, ni de les rocambolesques històries d’espionatge en les quals la senyora Camacho ha mentit vilment fent-se passar per víctima quan era part de la conxorxa, ni de les trifulgues de la Casa reial, sinó també ara de tota l’estructura policial.

I les denúncies no provenen de sectors radicals o anti-sistema  sinó dels mateixos sindicats policials. El PP entén els cossos policials espanyols com una guàrdia pretoriana posada al servei del partit, i no pot tolerar que s’investiguin casos de corrupció i delictes comesos pels membres de la banda; de fet, escau més qualificar el PP d’una banda de delinqüents que d’un partit pròpiament, ja que l’activitat política no és més que el mitjà per a l’obtenció dels objectius de la banda. Una de les primeres mesures que va prendre el Govern del PP, el gener del 2012 va ser destituir la cúpula policial que havia començat a obrir els casos de corrupció com el Gurtel, Faisan, Palma Arena... per col·locar-hi els seus peons que havien d’entorpir tant com fos possible les investigacions per tal que no puguin arribar a judici o hi arribin sense proves suficients o amb els delictes prescrits. Però tot i així, encara hi va haver policies díscols, com el comissari José García Losada, màxim responsable policial de les investigacions sobre el cas Gurtel i el Bàrcenas. Ja el mes de juny se’l va comminar a canviar de destí per no fer tan evident la seva destitució per interès estrictament de partit, i en no acceptar-ho han hagut de destituir-lo ara.

El relleu en la investigació policial dels casos de corrupció, que no afecten a militants aïllats del PP, sinó a tota la seva estructura econòmica, hauria d’anar acompanyada del relleu també del jutge que en porta una part important de les causes. És la corrupció posada al més alt nivell, que no es limita a ordir la xarxa delictiva que utilitza el PP només com a encobridora, sinó que abasta també l’estructura policial i la judicial. Al més pur estil de les repúbliques bananeres de pel·lícula; amb l'única diferència que en aquest cas es tracta d’una monarquia.

A l'estil de la màfia; la siciliana o la calabresa?

Ningú ha dit mai que els procés cap a la independència seria fàcil, i si algú ho ha dit o ho pensa em sembla que els porta molt molls. Tot just hem començat, i l’Estat espanyol anirà incrementant la pressió i les mesures en contra de Catalunya per a frenar o torpedinar el procés. Tots els recursos de l’Estat, pagats també amb els nostres diners, es posaran al servei de la causa unionista. I ens caldrà una fortalesa psicològica extraordinària per a suportar tanta pressió.

Ells saben que, formalment, ho tenen tot al seu favor: la majoria dels mitjans de comunicació, les lleis i la interpretació que en pot fer la justícia, els mecanismes econòmics per incrementar l’ofec a Catalunya, la capacitat d’influir diplomàticament a l’exterior, i sobretot la força bruta que ells mai han descartat, ja sigui en forma de grups camuflats d’extrema dreta ja sigui en forma de violència uniformada.

Quan el Partit Popular anuncia les malvestats que ens poden sobrevenir si ens obstinem a tirar endavant el procés sobiranista, en realitat estan dient tot el que ells faran perquè aquestes malvestats es facin realitat. No és que la independència ens deixi fora de la UE, sinó que ells faran mans i mànigues perquè així sigui; no és que la independència hagi de representar cap mena de frontera per al trànsit de persones i de mercaderies, sinó que ells mirarien de posar-les per dificultar que les empreses catalanes puguin vendre a Espanya, tot i que això també gravaria les seves empreses que volguessin vendre a Catalunya, o simplement que volguessin fer servir Catalunya com a via de pas cap a Europa; no és que amb la independència no poguéssim pagar les pensions, ja que Catalunya en situacions normals té superàvit en aquest sentit, sinó que ells impedirien que tinguéssim accés a la part que hem pagat els catalans per a nodrir el fons de reserva, potser sense tenir en compte que si no tenim accés a aquesta part que ens correspon tampoc hauríem de fer-nos solidaris de la part corresponent del deute astronòmic de l’Estat; no és que amb la independència hi hagi d’haver cap mena de fuga d’empreses radicades a Catalunya, sinó que ells faran les pressions que calgui perquè algunes empreses ho facin, tot i que malgrat haver-se iniciat el procés Catalunya continua essent de les principals regions europees amb capacitat receptora d’inversions foranes. 

I bé, davant de les amenaces, una actitud ben humana és la de sucumbir. I, de fet, ja hi ha hagut algunes veus, sempre són les mateixes, expressant els seus temors. Uns temors que són reals només en la mesura que és real l’amenaça que fa el Partit Popular, inclosa la seva sucursal a Catalunya, perquè s’esdevinguin perjudicis sobretot contra les empreses catalanes, si no hi ha una claudicació. Uns perjudicis que a la pràctica serien molt menors del que ells voldrien, que no haurien de ser motiu suficient per a desistir en l’exercici de la llibertat democràtica de decidir el nostre futur, i que en molts casos poden venir compensats pels avantatges d’assolir un Estat propi.

Però és curiós el mecanisme que fa que alguns, sobretot empresaris, davant d’aquestes amenaces argumentin que el més prudent és fer marxa enrere; de fet, ells mai haurien fet el pas endavant que ha fet la societat catalana. I dic curiós perquè ells no entren en la qüestió de fons de si tenim o no tenim dret a decidir el nostre futur, ni tan sols en la qüestió de si podria ser beneficiós, com a mínim a mitjà termini, assolir la independència, sinó que donat que hi ha unes amenaces certes, segons ells, és millor no arriscar-se. És exactament el mateix argument que fan servir empresaris sicilians o napolitans quan són extorsionats per la màfia. No solament no s'hi enfronten, pel que s'arrisquen a perdre, sinó que es posen al seu costat i sota la seva protecció. Per evitar-se problemes, per estalviar-se les represàlies, consideren que és millor acceptar una situació injusta que els suposa un gravamen indigne, però suportable.

Sempre m’ha fet fàstic ser espanyol

“Sempre m’ha fet fàstic ser espanyol”. Aquesta és l’expressió emprada pel cantant Albert Pla en una entrevista al diari de Xixon La Nueva España. I, naturalment, aquesta entrevista li ha costat la suspensió del concert que tenia previst fer al Teatre Jovellanos d’aquesta ciutat asturiana. Segons el Partit Popular això és una ofensa als veïns de Xixón i a tots els espanyols, i per tant no poden permetre que aquest senyor canti en el seu teatre principal, contractat, a més, amb diner públic. Troben tan escandaloses les paraules del cantant de Sabadell com ho trobarien que s’anul·lés cap concert d’un cantant espanyol per haver expressat la seva animadversió contra de les aspiracions nacionals dels catalans. En un cas, és una reacció patriòtica i en l’altre seria una censura inacceptable.

No he estat mai massa partidari de l’insult gratuït, tot i que en aquest cas més que un insult era simplement l’expressió del seu sentiment; el fet que ell senti fàstic per haver de ser espanyol, si més no oficialment, no implica que no hi pugui haver qui se’n senti ben orgullós. Més o menys amb aquestes paraules, i al marge de l’oportunitat concreta de dir-les just quan anava a fer un concert en una ciutat espanyola, no sé quanta gent no coincidiria amb la seva valoració del que significar veure’ns obligats a tenir un carnet d’identitat amb el qual no ens sentim gens ni mica identificats. I és que, a part del dret inherent a tots els pobles a decidir el seu futur, i a part del menyspreu, la discriminació i el mal tracte permanent que rebem des de sempre per part d’Espanya, hi ha un sentiment més o menys generalitzat de repulsió que dubto que hi sigui en molts altres moviments de caràcter secessionista. Dubto que els escocesos o els quebequesos sentin per Anglaterra o pel Canadà aquesta mena d’angúnia davant de tot allò que representa l’Estat del qual es volen separar. Poden tenir la voluntat, el dret i la determinació de separar-se’n sense que això impliqui cap consideració negativa envers l’Estat al qual ara es troben lligats.

I ja sé que és demanar massa, però potser, al marge de si els ve de gust emprenyar-se per les paraules d’Albert Pla, un cantant que tampoc s’ha significat mai gaire en el món polític i de l’independentisme, valdria la pena que es plantegessin com és possible que aquesta pàtria, que ells ens presenten com a única al món, aquí hi ha gent a qui li produeix basques. Com és possible que coincideixin en les seves manifestacions amb els elements més radicals de l’extrema dreta, que ens produeixen fàstic, i que els seus símbols i les seves icones serveixin per a il·lustrar la cosa més tronada. Poden emprar la força, l’amenaça o l’extorsió, però difícilment ens podran convèncer amb una Espanya atractiva i seductora, que més aviat ens produeix fàstic. 

Menteixen més que no parlen

En una ocasió, entrevistant l’aleshores líder del Partit Popular a Catalunya, Alejo Vidal Quadras, li demanava com era que veient la precària situació del català en molts àmbits de la vida pública encara digués que el castellà estava amenaçat. La seva resposta va ser tan simple i elemental com la de dir que, donat que hi havia llibertat d’expressió, ell deia el que volia. I va quedar tan ample. Em sembla que els dirigents del PP pateixen d’una estranya anomalia que els permet mentir amb la mateixa naturalitat que parlen, i no trobar cap contradicció en el fet que les seves paraules no s’adiguin a la realitat.

Segur que tothom, en algun moment o altre, ha mentir o exagerat una situació, però sempre essent conscients de la trampa que s’estava fent i sabent que els altres poden adonar-se de l’engany. Ells no, Sembla que no tinguin aquest mínim sentit del ridícul. Quan surt el Ministre Montoro i diu que a Espanya els sous pugen moderadament, ell ja havia de saber que la gent només podia riure’s de la seva ximpleria o pensar que havia patit un transtorn temporal greu. Igualment, amb el mateix aplom, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria quan afirmava que més de mig milió de parats havien comès frau en la percepció del subsidi d’atur, havia de saber que ningú es creuria que havia tingut un lapsus o que li havien passat malament la seva informació. Senzillament, si ells pensaven que allò és el que els convenia, ho deien com la cosa més natural del món. Quelcom de semblant li passa a la Camacho quan al Parlament afirma, com si la gent no sabés quina és la representativitat de cadascuna de les forces polítiques, que ella representa la majoria dels ciutadans, o que en la manifestació del 12 d’octubre es va evidenciar la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Ni amb un estat agut d’embriaguesa, a ningú se li acudiria dir que a la Plaça de Catalunya hi havia 100.000 persones.

Però ells van vomitant paraules amb tota naturalitat. No pas perquè tinguin problemes de demència, sinó perquè ja s’han avesat mentalment a afirmar tot allò que els convé o que els agradaria que passés, prescindint de si té cap concordança amb la realitat. I quan algú els fa notar la falsedat de les seves paraules, que no se sostenen per enlloc, ells sempre tenen dues vies: o a partir d’aleshores, sense perdre la compostura, afirmar el contrari tot negant que abans hagués mentit, o insistir en la mentida, emparant-se en la llibertat d’expressió.

No equivoquem ni l’objectiu ni el destinatari

Tal com s’havia anunciat, el Govern de la Generalitat ha presentat el seu memoràndum de deslleialtats de l’Estat espanyol envers Catalunya. Després de tants anys d’anar-nos queixant a diari per greuges, incompliments i atacs puntuals, aplegar-ho tot en un sol volum representa un argument de pes inconstestable. Un memoràndum on, tot i que les xifres són espectaculars, el més important és el menyspreu constant de Estat envers Catalunya. En tot cas, el que no podríem fer és confondre ni la finalitat ni el destinatari d’aquest mal anomenat segon Memorial de Greuges.

Aquell Memorial de Greuges de finals del segle XIX, elaborat per la burgesia catalana, pretenia fer veure al rei espanyol el mal tracte que secularment rebia Catalunya dels diferents governs espanyols. Ja llavors, en tenien el pap ple. Però, el seu objectiu era posar en evidència tot un seguit d’injustícies i de greuges que patien els catalans per tal que intercedint a través de la monarquia es donessin solucions positives per al país. Era la tercera via que tampoc aleshores no va quallar. D’aleshores ençà, amb els seus alts i baixos, alternant períodes de persecució pura i dura amb crims inclosos i períodes d’estabilitat política en què es mantenien els greuges, les discriminacions i els mal tractes, Catalunya ha viscut sempre pensant que el millor que podia esperar d’Espanya era un tracte injust, però condescendent. Ha tardat molt, però el poble de Catalunya ha començat a dir prou i ja no té cap pretensió de presentar nous memorials de greuges per veure si a Espanya reaccionen. Entre altres coses, perquè cada argument que es dóna des de Catalunya en el sentit d’indicar que les mesures del Govern espanyol van en detriment de la cohesió social, de la pervivència de la nostra llengua i la nostra cultura, de la nostra economia i del nostre autogovern, no serveix sinó per a què el Govern espanyol de torn constati que va en el bon camí d’aniquilar-nos com a poble.

Aquest memoràndum de deslleialtats de l’Estat espanyol envers Catalunya, ja no pretén convèncer els espanyols del mal tracte que estem rebent i de la necessitat d’esmenar-ho; sinó evidenciar que és Espanya la que s’ha negat a acceptar-nos dins d’aquest Estat, secularment hostil, i que és el nostre argument per decidir emprendre un altre camí, el camí de la llibertat. Per tant, el memoràndum no va adreçat a Espanya, que ni se’l creuran ni en faran cap cabal, sinó al poble de Catalunya perquè s’armi de valor per decidir el seu futur sense aquesta càrrega insuportable. I, en tot cas, també adreçat a la comunitat internacional perquè entengui les nostres raons. No n’esperem altra cosa. 

De reconciliació, res de res

Entenc que el President de la Generalitat, per raó del seu càrrec, fos present en l’acte de l’Església Catòlica en què es beatificaven centenars de víctimes de la barbàrie de la guerra. El que no poden dir els seus organitzadors és que aquest fos un acte estrictament religiós, apolític, i molt menys qualificar-lo de “Festa de la reconciliació”. La data, l’endemà del 12 d’octubre, no havia pas estat escollida a l’atzar, i l’oblit deliberat de les víctimes del franquisme tampoc era innocent. De fet, sectors de la pròpia església no combregaven amb aquestes rodes de molí i reclamaven un altre tipus de gestos a la jerarquia catòlica.

A part del reconeixement que caldria esperar dels errors comesos per l’Església Catòlica en posicionar-se al costat del bàndol més cruel, més sanguinari i més allunyat de l’esperit evangèlic, com era el franquisme, la mateixa presentació que es va fer dels fets ja denota una absoluta manca de voluntat de reconciliació i de demanar perdó per la seva col·laboració amb els fascinerosos. És evident que en tota guerra es produeixen excessos, i que en la Guerra Civil espanyola es van descontrolar grups extremadament i injustament violents, també en el bàndol republicà. Però d’aquí a presentar en bloc, sense considerar les particularitats individuals, com a beats i màrtirs de l’Església, a totes aquelles víctimes, hi pot anar un bon tros. D’una banda, caldria no oblidar que l’Església com a organització sí que es va posicionar en la guerra a favor dels qui s’havien revoltat contra la democràcia, dels qui decidiren prendre les armes i no estalviar crims de cap mena per a aconseguir els seus objectius polítics, i per tant l'Església no es podia considerar neutral en el conflicte; de manera que l’Església, en el seu conjunt, era vista com a col·laboradora del feixisme. Així, molts religiosos van ser víctimes de la decisió presa pels seus superiors, enfront de la qual ben pocs s’hi van revoltar tot i veure que era un posicionament estrictament partidista i no pas per motivacions de fe.

De ben segur que molts d’ells, personalment, no havien fet cap acció concreta en contra de la legitimitat democràtica, però també n’hi va haver que sí que tenien actituds col·laboracionistes. I una beatificació massiva, sense considerar ni el paper global de l’Església en la Guerra ni les circumstàncies particulars de cadascuna de les víctimes, és una versió absolutament esbiaixada, de marcada significació política, gairebé de reivindicació del seu paper al costat del franquisme, i en definitiva un gest que no té res de reconciliació i molt menys de reconeixement dels seus errors, que també van contribuir a la barbàrie de la qual aquest “beats” en van ser víctimes. 

La majoria silenciosa s’ha quedat a casa

Era d’esperar que aquest any, amb un nivell més elevat de tensió política, amb la implicació directa tant del Partit Popular com de Ciutadans, amb un desplegament publicitari i dels mitjans de comunicació molt més gran, l’afluència a la manifestació del 12 d’octubre fos també molt més multitudinària. Com a mínim, comparant-la amb les manifestacions sobiranistes, per a reflectir la proporcionalitat de ciutadans que estan a favor i en contra de la independència. Però, no. Més o menys, inclosos els qui provenien d’Espanya, el nombre de manifestants en la convocatòria unionista era el mateix que l’any passat.

El ball de xifres que donen uns i altres és irrellevant. Segons la Soraya Sàenz de Santamaria, enfront d’aquesta escassa minoria de 30 mil o 100 mil manifestants hi ha la immensa majoria silenciosa restant que no deu estar, segons ella, a favor de continuar dins de l’Estat espanyol. De tota manera, veient les imatges de la concentració, s’ha d’estar en un estat etílic força avançat per afirmar que allà hi havia 100 mil persones. Però si algú vol fer una comparació seriosa, tant se val que compari les dades donades per la Guàrdia Urbana, en una i altra convocatòria, o la que donen els propis organitzadors. De fet, els dirigents de la convocatòria quan en feien la valoració en el mateix moment, ja admetien que esperaven més gent i es limitaven a certificar el que tots ja sabíem: que no tota la ciutadania catalana estava a la Via catalana de l’11 de setembre, i que hi ha una part de la població que desitja quedar-se dins d’Espanya. Res de nou, això ja ho reflecteixen els resultats electorals, la composició del Parlament i les estadístiques. El que passa és que si haguéssim de fer cas de la mobilització d’ahir, hauríem de concloure que no han aconseguit mobilitzar ni els seus. I això pot tenir diverses explicacions, una de les quals és la barreja i la confusió del missatge emès tant pel PP i C’s com pels convocants de la manifestació de la Plaça de Catalunya. Perquè, en realitat es manifestaven per evidenciar el seu posicionament de caràcter unionista, expressant així el seu vot en contra de la secessió, o pretenien demostrar la seva força per a impedir que els ciutadans de Catalunya poguessin expressar-se lliurement? Els manifestants eren els demòcrates a favor del NO, o els autoritaris que volen negar el dret a votar qualsevol de les dues opcions?

Hi ha, evidentment, altres valoracions a fer. Per exemple, les retallades, les discriminacions, l’ofec econòmic, la manca d’inversions, la recentralització, el menyspreu a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, els incompliments per part del Govern espanyol... tot plegat afecta molt negativament el conjunt dels catalans sense distinció, inclosos aquells que per convicció preferirien romandre a Espanya. I encara una altra: les mobilitzacions a favor de la independència generen il·lusió, engrescament i eufòria col·lectiva, mentre que les mobilitzacions en contra tenen aquest aire d’emprenyament, de ràbia i de sentiments negatius, que no deuen compartir tampoc molts dels qui senzillament se senten espanyols sense necessitat de ser-ho contra ningú.

El ridicul de la Camacho, un malentès

El ridícul a què s’ha vist sotmesa l’Alícia Sánchez Camacho per part dels seus companys de partit només té el consol, si es pot dir així, de pensar que no és el cas del primer polític català que defensant aquí una negociació i un suport dels seus a Madrid, després li han girat l’esquena i l’han posat en evidència; el Navarro mateix ja sap de què va això. Tota la seva argumentació a favor de negociar amb el Govern espanyol se n’ha anat en orris quan no li han estalviat ni a ella, teòricament dels seus, la humiliació d’un cop de porta sonat. I és que a Madrid no només tenen el poder, sinó que volen fer-ne sempre ostentació.

Amb tot, no sé si els mitjans de comunicació, o almenys una bona part, han reflectit amb prou fidelitat el que realment ha succeït. La majoria ho han presentat com si l’Alícia Sánchez Camacho hagués presentat a la cúpula del seu partit una proposta de finançament per a Catalunya i que els màxims dirigents del PP li haguessin dit que de cap de les maneres. I no crec que anés exactament així. En realitat, la Camacho no anava a Madrid a presentar cap proposta nova, sinó que era una proposta aprovada pel PPC fa un any i mig, i que per tant ja era a mans dels seus superiors, a Madrid. Una proposta elaborada no pas per a ser portada a la pràctica sinó per a poder exhibir aquí com una mostra de les seves suposades bones intencions. Aquella proposta, lògicament, havia quedat en un calaix, sense que ningú en fes cabal perquè no interessava ni al PP ni als seus subordinats de Catalunya. Per tant, l’Alícia no pretenia altra cosa que, en la situació actual en què sembla evident que qualsevol intent de diàleg amb l’executiu espanyol està abocat al fracàs, simular que ella hi anava amb un proposta concreta i que tornava de Madrid gallejant que havia trobat bona disposició, sense necessitat de concretar res. Era un simulacre de diàleg, merament propagandístic, per a reforçar la seva ja prou malmesa imatge a Catalunya, i donar la sensació que ella podia oferir alguna solució per al país.

Però, en realitat, no va tenir ni temps de presentar la proposta a la reunió de la cúpula del PP. Una declaracions seves, el mateix dia, a un important mitjà de comunicació espanyol van ser interpretades com un desafiament o una sortida de guió de la Camacho, cosa intolerable des de la perspectiva del PP. I van sorgir en cadena les reaccions més o menys espontànies de dirigents populars i de ministres carregant d’arrel contra una proposta que no estaven disposats ni a escoltar. I no va caldre, perquè l’Alícia no va gosar ni insinuar el tema en aquella reunió; ja l’havien desautoritzada abans d’entrar. Probablement, ni tan sols els devia poder explicar que tot havia estat un malentès, que no ella volia debatre les seves propostes, sinó simular que encetava un diàleg, de cara a la seva estratègia personal a Catalunya. Però la cúpula del PP no només va tirar en orris l’estratègia de l’Alícia, sinó que també han arruïnat la pròpia estratègia de venir a fer campanya per explicar-nos la bondat de quedar-nos a Espanya. 

Catalunya espoliada, un gaudi per a Espanya

Tot sovint, apareixen dades comparatives que posen en evidència el que tots ja sabem: l’espoli continuat que pateix Catalunya. Fins i tot en el cas que les dades provinguin de l’administració de l’Estat o siguin extretes de fonts oficials, els polítics espanyols no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de negar l’existència d’aquest espoli. I és difícil negociar res o cercar solucions, quan el que es fa és negar el problema.

Hem vist dades comparatives que posen els pèls de punta, i sempre en el mateix sentit, sempre en perjudici de Catalunya. Es pot parlar de les inversions de l’Estat pressupostades per a Catalunya que no compleixen mai el que disposa l’Estatut, però sobretot de l’execució real del que s’havia pressupostat que es pot quedar en menys de la meitat, quan a Madrid pot passar del 100%. Podem comparar les inversions fetes a l’Aeroport de Madrid amb les fetes al del Prat, o podem comparar com ha fet ara Xavier Trias les inversions del Ministeri de Cultura en institucions radicades a Madrid en comparació amb les radicades a Barcelona: els imports aportats a la capital d’Espanya multipliquen per deu, i més, els aportats a la capital catalana. Ara mateix el Govern de la Generalitat confirma que està realitzant un informe o memorial de greuges per posar en evidència el greuge discriminatori que patim els catalans, de forma permanent per part de l’Estat. Tindran feina, i les xifres esdevindran escandaloses. I tanmateix seran desmentides i atacades per les delegacions dels partits espanyols a Catalunya, ja que el PPC i el PSC actuen més com a delegats i defensors dels interessos de l’Estat (un estat que exclou i menysté els catalans, inclosos el Navarro i la Camacho) enfront de Catalunya, que com a defensors dels interessos catalans enfront de l’afany espoliador de l’Estat.

Fins i tot amb les seves dades, l’espoli i la discriminació és constant i incontestable. Obeeix, evidentment, a una voluntat d’aniquilar-nos també des del punt de vista econòmic. Però, el que resulta sorprenent és que altres comunitats autònomes que també pateixen aquest efecte devastador i acaparador de la capital espanyola, i que per tant també es veuen discriminades pel que fa a les inversions i al tracte rebut per part de l’Estat, no solament ho acceptin resignadament, sinó que ho aplaudeixin. Les agressions contra Catalunya els produeixen un grau de satisfacció tan elevat que els fa oblidar, o acceptar com a normal, que ells també siguin víctimes d’aquesta voracitat de la capital espanyola. 

Els drets reconeguts no donen dret a exercir-los?

No va pas ser casual que el Tribunal Constitucional tragués precisament ara, quan a les Illes hi ha una gran revolta pel mal anomenat decret de trilingüisme del Govern de Bauzà, una nova resolució contra el català. El Govern Popular necessitava una mica d’oxigen i aquesta paròdia de Tribunal Constitucional va sortir una vegada més en defensa de les tesis i dels interessos del PP, traient la seva resolució sobre una llei del mateix Bauzà que rebaixava el paper del català en la funció pública.

I tal com era d’esperar, d’acord amb l’encàrrec que se’ls havia fet, la seva resolució avala la política del partit Popular de retallar i rebaixar el nivell del català en l’administració balear. En realitat el que fa el Tribunal Constitucional és deixar sense efecte els articles de l’Estatut que garanteixen els drets lingüístics dels illencs a l’hora de relacionar-se amb l’administració. I s’explica que en el seu moment ni l’Estatut ni la seva aplicació no fos recorreguda perquè aleshores la línia política del partit no havia pres encara la determinació d’encarar l’atac frontal contra la llengua, fins a l’extermini, de manera que les resolucions judicials segueixen en consonància a l’estratègia del partit a cada moment. De fet, hi ha sentències anteriors en què s’avala la tesi contrària, segons la qual els interessos i els drets dels funcionaris (ells al·leguen el dret de qualsevol funcionari de l’Estat a exercir a les Balears) no poden estar mai per sobre dels drets dels ciutadans al servei dels quals se suposa que han d’estar aquests funcionaris. I amb la nova llei, avalada ara pel TC, el coneixement de la llengua del país deixa de ser un requisit per a ocupar places en l’administració balear, i només serà valorat com un mèrit més.

La resolució del Constitucional equival a dir que els drets ciutadans, per més que siguin reconeguts en lleis de rang superior, com ho és l’Estatut, queden relegats i supeditats als drets dels funcionaris. Dit d’una altra manera, es ve a dir que per més que els ciutadans tinguin reconegut estatutàriament el dret a relacionar-se amb l’administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes, en realitat l’administració no té per què atendre aquest dret. Quan un mallorquí pretengui ser atès en la seva llengua, d’acord amb l’Estatut, el funcionari li pot respondre que el Tribunal Constitucional li reconeix que ell no té cap obligació de fer-ho. Una aberració que només s’explica per la perversió d’un Tribunal que no atén raons jurídiques i de drets de la ciutadania, sinó que segueix raonaments estrictament polítics i de partit.