L’eufòria del PP

L’eufòria del PP sembla ben justificada: ja hem sortit de la recessió! De fet, els ministres i el mateix Mariano Rajoy fa dies que ens estan dient que ja estem arribant al final del túnel. Res de nou, això ho vénen dient des del primer dia que van assumir el Govern espanyol, i sempre els ha desmentit la realitat. Però, ara sí, ara, diuen, hi ha dades que indiquen que alguna cosa s’està movent. Segur?

Per ells és evident que sí. Montoro afirmava amb tota seguretat (qui millor que ell per saber-ho) que els sous estaven pujant. Oi tant com sí! Només cal veure el sous dels grans directius de les empreses (de les grans empreses per a les quals treballa el Partit Popular), l’increment de la Borsa i els beneficis dels Bancs. Tot són xifres extraordinàries que avalen les darreres estadístiques que confirmaven l’increment del nombre de milionaris. La crisi els ha anat com anell al dit: s’han pogut treure el mort de sobre, la sobrecàrrega immobiliària que com el salvament dels bancs ha anat a càrrec de l’empobriment de la població; han canviat les regles de joc per tal d’adaptar-les a l’interès de les grans empreses, i en perjudici de les petites i mitjanes, és clar; han aconseguit crear el marc legal adequat perquè les grans empreses, al marge de la seva rendibilitat i dels beneficis, puguin fer un xantatge permanent als treballadors, amenaçant-los amb l’acomiadament si no accepten noves rebaixes de sou i de condicions; han limitat les prestacions socials i reduït la qualitat dels serveis públics per tal d’oferir més possibilitats de negoci a la iniciativa privada, en detriment del servei, naturalment... No és casual que l'enriquiment d'alguns, uns pocs, els amics del PP, hagi anat en paral·lel a l'empobriment de la majoria; no és casual, sinó que n'és la causa i la conseqüència.

Des del seu punt de vista, tenen tota la raó. Ells, els qui fins ara cobraven els sobres Bàrcenas i ara els deuen continuar cobrant per un altre cantó, estan millor que mai. Han aconseguit que el país els resultés rendible a base d’empobrir la majoria de la gent, i ens han equiparat a països del tercer amb els quals ja podem competir per inseguretat, explotació i precarietat laboral. Està clar que això també ha arruïnat les petites empreses i el comerç, ja que en aquestes condicions ha caigut en picat el consum intern, però a ells els és igual. El seu negoci està per damunt de les fronteres i de minúcies com el benestar de la majoria.